Catalunya sota la dictadura constitucional

Les condemnes dels presos polítics culminaran la «dictadura constitucional» iniciada a Catalunya amb la sentència del Tribunal Constitucional. Aquest concepte va ser elaborat per Pedro Cruz Villalón en els anys 80 sobre l’aplicació de l’article 155, com va recordar Gerardo Pissarello en un article. Posteriorment va ser President del Tribunal Constitucional espanyol. Dictadura és dotar de «plens poders» al Govern, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i d’altres, per imposar la sobirania espanyola contra la voluntat dels ciutadans de Catalunya expressada a les urnes. Les institucions espanyoles s’han imposat per la força, menyspreant els resultats electorals del referèndum de 2006, de les eleccions catalanes de 2012, 2015 i 2017 i dels referèndums del 9-N de 2015 i del 1-O de 2017. Quan la majoria del poble català no s’ha resignat a les imposicions del Regne d’Espanya la «dictadura constitucional» ha recorregut a la «guerra jurídica» (lawfare)

Des de 2010 el Regne d’Espanya no ha cedit ni un mil·límetre en la castració química de l’autonomia establerta per la sentència unilateral. Per imposar-la el Tribunal Constitucional ha desencadenat una escalada repressiva. El primer pas va ser el 2012 quan va considerar anticonstitucional la «Declaració de Sobirania», que el Parlament de Catalunya havia aprovat per una majoria de 85 diputats contra 41 vots. Un règim democràtic hauria establert una negociació. Però el Congrés de Diputats va refusar admetre a tràmit la proposta del nostre Parlament de Catalunya per celebrar un referèndum sobre la independència (2014). El Tribunal Constitucional també va tombar la llei de consultes aprovada per 108 vots favorables i 28 contraris. Més de dos milions de ciutadans van respondre-li anant a votar el 9-N.

Els magistrats constitucionals van desfermar un nou salt en l’escalada repressiva contra la victòria de les forces independentistes a les eleccions del 27-S de 2015. Els perdedors (PSC, PP i Ciutadans) van demanar que Tribunal Constitucional impedís l’admissió a tràmit de la resolució del 9-N que sintetitzava el programa vencedor de les eleccions: la República Catalana. Va començar la criminalització dels resultats electorals: el Tribunal Constitucional va advertir de responsabilitats penals a 21 alts càrrecs del Govern i de la Mesa del Parlament si no impedien els debats sobre la independència. La «dictadura constitucional» i la «guerra judicial» van retroalimentar-se. Tots els intents de debatre lliurement com a la resta de parlaments del món sobre la llei de referèndum i de transició a la república van ser criminalitzats. La prohibició de debatre la voluntat de la majoria del poble català expressada a les urnes va portar a les famoses sessions del 6 i el 7 de setembre de 2017, resultat de la repressió prèvia per part de la «dictadura constitucional».

La «dictadura constitucional» va anar plegada amb la «guerra judicial» en les detencions del 20 de setembre i la brutalitat policial de l’u d’octubre d’ara fa dos anys. Aquesta coordinació va continuar amb els empresonaments dels presidents de l’ANC i Òmnium, seguits de l’exili i presó preventiva del Govern de la Generalitat i la Presidenta i la Mesa del Parlament. L’exponent més clar de que Catalunya està sotmesa a una «dictadura constitucional» va ser la destitució del Govern de la Generalitat i la dissolució del Parlament de Catalunya basant-se en l’article 155. Aquesta possibilitat havia estat refusada explícitament en el debat constitucional quan la va proposar Manuel Fraga.

El menyspreu als resultats electorals de Catalunya va pujar un altra graó amb la victòria independentista del 27-12-2017. La «dictadura constitucional» i la «guerra judicial» contra Catalunya van fer les trampes més vergonyoses per impedir que Carles Puigdemont a l’exili i Jordi Sànchez a la presó fossin investits President de la Generalitat. I quan anava a ser-ho Jordi Turull va ser empresonat pel Tribunal Suprem jutge Pablo Llarena, que passarà a la història de la ignomínia per aquest fet. La mateixa conjunció suprema i constitucional va alterar la majoria de la Cambra catalana mitjançant la suspensió del vots dels diputats presos.

A les eleccions espanyoles del 28A d’enguany la dictadura constitucional i suprema va tornar a ignorar la voluntat dels electors catalans. En una infàmia infinita la Presidenta del Congrés dels Diputats Meritxell Batet i el President del Senat Manuel Cruz es van sumar a aquesta dictadura i van tractat com a terroristes als seus rivals polítics: Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva. Aquests presidents no van defensar la voluntat dels ciutadans i no van exigir al Tribunal Suprem que demanés el suplicatori tal com exigeix la democràcia i la llei. Directament, sense cap requeriment judicial, van aplicar als diputats i senadors electes en presó provisional l’article 384 bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim), legislat per als casos de terrorisme.

Aquesta seqüència de fets demostren que s’ha imposat una «dictadura constitucional» a Catalunya, una nació annexionada per la força de les armes des dels Decrets de Nova Planta. Aquest fet és paradoxal i contradictori però possible, encara que a la metròpoli regeixi una monarquia constitucional. En tenim un exemple a la IV República francesa: Algèria estava dividida en tres departaments que la Constitució francesa considerava tan francesos com l’Alt Loira o els Pirineus Orientals. A la metròpoli hi havia un règim democràtic i un Estat de dret, però els algerians van patir una dictadura constitucional i un sistema judicial i policial d’una crueltat extrema. Tot per imposar la sobirania de França, sobretot des del moment que els algerians van plantar cara a l’annexió a França que aquesta va imposar per dret de conquesta l’any 1830.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *