«Entesa per l’amnistia i la justícia», candidatura unitària al Senat

La resposta electoral a les condemnes del Tribunal Suprem hauria de començar amb una candidatura al Senat que aplegues totes les forces partidària d’una llei d’amnistia, aprovada al Parlament de Catalunya i presentada després al Congrés dels Diputats com es va fer l’any 2014 amb la llei del referèndum. És a dir una «Entesa per l’amnistia i la justícia» de tots els partits que consideren que no hi va haver ni rebel·lió, ni sedició a Catalunya els mesos de setembre i octubre de 2017. Un acord de tots aquells que han denunciat el procés contra els presidents d’ANC i Òmnium, contra el Govern de la Generalitat i la Mesa del Parlament com atemptats als principis democràtics i drets fonamentals. Una unió de tots aquells que s’han escandalitzat per la degradació dels més alts nivells de la justícia espanyola que va més enllà dels presos polítics catalans.

Haurien d’anar plegats al Senat tots els que s’han solidaritzat al carrer amb els nois d’Altsasua empresonats per terrorisme per una baralla de bar, amb la Tamara i l’Adrià Carrasco amb la mateixa acusació per ocupar uns peatges, amb el raper Valtònyc a l’exili com a terrorista per una cançó; els que han denunciat el sainet de la condemna dels violadors de la Manada, la detenció per enaltiment del terrorisme a Títeres desde Abajo, el vodevil al Suprem de les despeses de constitució de les hipoteques o els estranys nomenaments de jutges en els judicis per corrupció del PP i el PSOE, etc.

Després de dos anys de presó injusta els ciutadans de Catalunya necessiten poder votar junts contra la injustícia. Una «Entesa per l’amnistia i la justícia» demostraria que la immensa majoria de la població no va veure el que s’inventen els jutges del Suprem: ni rebel·lió, ni sedició, ni conspiració per rebel·lió, per molt que els magistrats retorcin els fets. Ho sap fins i tot l’alcaldessa socialista de l’Hospitalet, Núria Marín, que va aturar les càrregues policials a la seva ciutat. Ho sap l’actual ministra de Defensa, Margarita Robles, magistrada en excedència, que el 2 d’octubre va registrat una interpel·lació en nom del PSOE el Govern del P.P. per reprovar la vicepresidenta Soraya Saenz de Santamaria com a responsable de la brutalitat policial del dia anterior.

Després de les constants i sistemàtiques vulneracions de drets fonamentals, començant pel dret al jutge natural predeterminat per la llei, és imprescindible que els ciutadans puguin votar al Senat una candidatura unitària que faci seva la tesi del Tribunal Superior de l’estat alemany de Schleswig-Holstein segons la qual la violència no era el mitjà pel que es pretenia assolir la independència de Catalunya. Una candidatura que demostri que el catalans estan al costat de les justícies de Bèlgica i Escòcia que van obligar al jutge Pablo Llarena a retirar les euroordres. Que comparteixen i agreixen les conclusions del «Grup de treball sobre detencions arbitràries» de les Nacions Unides que va instar el Regne d’Espanya a alliberar de “forma immediata” els presoners catalans perquè havien estat empresonats per l’exercici de drets fonamentals d’opinió, llibertat d’expressió i manifestació, sense cap element de violència.

La cúpula del poder judicial ha estat segrestada pel PP i el PSOE com denuncia en un llibre el magistrat Joaquim Bosc. Ho ratifiquen tant la persecució dels dirigents catalans com la resta de casos citats. Va quedar demostrat al darrer intent de renovació del Consell del Poder Judicial que va ser pactat en exclusiva pels dos partits que tenen més casos de corrupció. Ho va deixar en evidència el whatsapp del senador Cosidó que reconeixia que el PP controlaria el poder judicial per la porta del darrera gràcies a la presidència del jutge del procés, Manuel Marchena.

El segrest del poder judicial és una mostra més de la crisi estructural del règim del 78. S’han destapat masses casos de corrupció; han emergit les clavegueres de l’Estat contra l’independentisme i contra les forces nascudes el maig de 2011. La negativa del PSOE a fer un govern de coalició amb Unidas Podemos respon a la incapacitat del règim d’afrontar aquesta crisi. Els dos grans partits monàrquics necessiten controlar el poder judicial tant per continuar l’operació d’Estat contra el republicanisme català, com pels nombrosos casos de corrupció que es jutjaran els mesos vinents. També per continuar gaudint del monopoli dels mitjans de comunicació audiovisuals, tant els públics com els privats, on hi ha el vergonyós duopoli de Mediaset i Atresmèdia amb uns 20 canals.

La crisi política i judicial, que afecta el nucli mateix de la democràcia, fa imperativa la resposta unitària de les forces polítiques catalanes al Senat, al marge de mantenir discrepàncies programàtiques i estratègiques. Així ho van entendre els partits polítics antifranquistes catalans davant les eleccions de juny de 1977 quan van formar «L’Entesa dels Catalans». Al Congrés cada força va defensar la seva singularitat; al Senat una sola candidatura va sintetitzar els llargs anys de lluita unitària de l’Assemblea de Catalunya per uns objectius comuns, entre els quals l’amnistia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *