Desobediència Civil fins un Acord de Pau: 10. Desencadenar un nou embat de desobediència civil per la República

La majoria del poble català no pot estar esperant una proposta del govern espanyol per a resoldre de manera democràtica el conflicte català, perquè no arribarà mai. Per desviar l’atenció el president Pedro Sánchez insta a un diàleg entre totes les forces polítiques catalanes per consensuar una sortida. El president Torra també ha proposat una taula de diàleg. Però la majoria del poble català no pot ensopegar una altra vegada amb la pedra d’un Estatut que hauria d’encaixar amb la sentència del Tribunal Constitucional que és l’origen del conflicte. El consens majoritari a Catalunya és un referèndum pactat i del diàleg català només en pot sortir una proposició de llei del Parlament com la que Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera van defensar al Congrés de Diputats la primavera de 2014, amb el suport de més de dues terceres parts dels diputats. La negativa de les Corts espanyoles d’aleshores va desencadenar el primer cicle de desobediència civil: la consulta del 9-N, les eleccions plebiscitàries de setembre de 2015, el referèndum de l’u d’octubre, la proclamació de la República i la brutal resposta de l’Estat amb les càrregues policials i els presos polítics. El Congrés dels Diputats havia refusat el pla Ibarretxe i donava per suposat que Catalunya acataria l’abús de poder de la majoria espanyola de la mateixa manera que Euskadi.

Cal desencadenar un nou cicle d’exigència democràtica que culminarà en un nou embat de desobediència civil si el Regne d’Espanya continua negant-nos el dret inalienable a l’autodeterminació. Cal afrontar el nou embat amb les lliçons apreses del primer intent d’arribar al cim. Ara la República ja està proclamada i els presos i exiliats polítics en paguen el preu. Ara l’objectiu és posar el Regne d’Espanya en una disjuntiva: o bé negociacions per celebrar un referèndum pactat; o bé un nou cicle de desobediència civil més ben preparat, amb la campanya «deixeu Catalunya votar» que esbossarem a l’apartat següent. La resposta espanyola més probable serà la mateixa: Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Audiència Nacional. Quedarà clar per a l’opinió pública internacional que l’Estat espanyol es nega a acceptar un referèndum com el d’Escòcia de la mateixa manera que no va admetre els resultats del referèndum de l’Estatut de 2006. Es legitimarà la nova campanya de «satyagraha» gandhiana i la repressió que la seguirà ha de commoure l’opinió pública internacional fins que la seva solidaritat inclini els governs europeus a forçar l’Estat espanyol a la negociació d’un Acord de Pau.

La presentació pel nostre Parlament d’una proposició de llei sobre el referèndum obligarà el govern de Pedro Sánchez a pronunciar-se. L’any 2014 totes les forces que van votar la moció de censura a Mariano Rajoy, excepte el PSOE, van donar suport a la proposició de llei catalana. La coalició anti-PP que va portar els socialistes a La Moncloa es trencarà i s’hauran de convocar eleccions espanyoles anticipades. En sortirà un Congrés dels Diputats fracturat com l’any 2015 i 2016 que aguditzarà el bloqueig del règim de la monarquia postfranquista perquè l’hegemonia de la ideologia de Manuel Fraga l’impedeix respondre de manera democràtica. Aquest bloqueig es produirà en una conjuntura econòmica més desfavorable que el 2016 i 2017 i portarà a una crisi del règim, que es pot convertir en crisi d’Estat.

El nou cicle del conflicte es farà en unes condicions diferents a l’anterior. El Partit Popular tenia majoria absoluta quan el Parlament va demanar al Congrés la celebració d’un referèndum com el d’Escòcia, quan es va celebrar la consulta del 9-N i a les eleccions plebiscitàries de setembre de 2015. Davant la victòria de Junts pel Si i la CUP, Mariano Rajoy va optar per criminalitzar l’independentisme, perquè sabia que perdria la majoria absoluta. L’oligarquia espanyola necessitava crear un «cordó sanitari» envers el republicanisme català per impedir que el PSOE pactés un govern amb Podemos i els partits sobiranistes. Rajoy va forçar la repetició de les eleccions per aconseguir el seu objectiu i fracturar el PSOE de passada. Els poders fàctics d’aquest partit van defenestrar Pedro Sánchez en el vergonyós Comitè Federal de novembre de 2016 per tal que el PP pogués formar govern. Aquest va governar en minoria fins a maig de 2018 sense poder aprovar pràcticament cap llei, excepte els pressupostos de 2017 gràcies a fortes concessions al PNB. Pedro Sánchez va ressuscitar a les eleccions internes del PSOE i va impedir que el triomf de Susana Díaz, desbaratant els plans de la nomenclatura socialista.
Des de la pèrdua de la majoria absoluta del PP la vida política i institucional espanyola està paralitzada. Les elits extractives necessiten controlar el poder executiu, legislatiu i judicial per mantenir els seus privilegis, com les tarifes elèctriques més altes d’Europa, beneficis bancaris desproporcionats, els contractes d’obres públiques més lucratius, el control dels mitjans de comunicació. La causa de fons de la crisi del règim del 78 és la incapacitat de l’oligarquia espanyola d’afrontar la nova divisió mundial del treball creada per la globalització i la Gran Recessió. Aquesta va causar unes ferides socials que van fer esclatar el moviment 15-M de 2011, al caliu de la qual va néixer Podemos que va donar la gran sorpresa a les eleccions europees de 2014 i a les municipals i autonòmiques de 2015, seguint l’estela de Syriza a Grècia per una catàstrofe social semblant. La resposta de la dreta espanyola va ser impulsar Ciudadanos com a crossa i possible recanvi d’un partit tan desprestigiat per la corrupció com el PP. El bipartidisme es va fracturar en quatre forces i aquesta fragmentació es va retroalimentar amb el conflicte de Catalunya, que la Brunete mediàtica va exacerbar amb la catalanofòbia per amagar la crisi sistèmica que pateix.

No s’esperaven la resiliència del poble català i el conflicte ha provocat un estat catatònic al Regne d’Espanya, anàleg al que va patir la IV República Francesa amb la seva incapacitat de reconèixer la independència d’Algèria a la que anomenaven la França d’Ultramar. Durant una dècada l’orgull ferit de l’exèrcit francès, derrotat al Vietnam, es va traduir en massacres contra poblats, a tortures i altres barbaritats contra els algerians. Els «democràtics» mitjans de comunicació francesos van ocultar aquests crims; més endavant es va imposar la censura militar sobre la guerra. Fins al 13 de setembre d’aquest any un President Emmanuel Macron no ha reconegut que el matemàtic Maurice Audin va ser mort per les tortures de l’exèrcit francès a Algèria. La successió de desastres al nord d’Àfrica provocava la caiguda dels governs republicans cada pocs mesos per no saber com afrontar el problema. Al final va esclatar la crisi de la IV República quan el General Salan, cap de l’exèrcit a Algèria, va enviar una carta amenaçant amb una intervenció militar. L’única sortida va ser nomenar el General De Gaulle President de la República, que des del poder va implantar la presidencialista V República. Després, contra totes les seves posicions anteriors, va negociar la independència algeriana als Acords d’Evian de 1962.

Com la IV República francesa contra el dret a l’autodeterminació, l’Estat espanyol ha sacralitzant tant la unitat d’Espanya, ha atiat tant la catalonofòbia, ha vulnerat tants drets democràtics a Catalunya, ha devaluat tant els més alts tribunals que no pot desviar-se de la repressió per afrontar el conflicte català. Catalunya tapa la crisi del règim del 78 que afecta totes les institucions: la casa real; els més alts tribunals des del Constitucional a l’Audiència Nacional, passant pel Tribunal Suprem; la policia corcada per clavegueres de l’Estat com la del comissari Villarejo o de la operació Catalunya; els principals partits polítics amb desenes de casos de corrupció. La primera Restauració borbònica també va patir un bloqueig similar a l’actual que va desembocar en la Dictadura de Primo de Rivera. Aquesta va durar set anys, però va acabar amb la monarquia i la proclamació de la II República.

Avui es reprodueix la deriva espanyola vers el totalitarisme anàloga a la dictadura de 1923 que signifiquen Pablo Casado, Albert Rivera o Santiago Abascal. Però aquesta direcció és incompatible amb formar part de la Unió Europea i tenir l’euro com a moneda, fet imprescindible per a les grans empreses de l’IBEX. Al mateix temps la Restauració borbònica de 1975 no té una alternativa republicana com va tenir la primera. L’holocaust franquista va arrasar tots els ateneus i centres republicans, tota la premsa republicana, etc. Per legalitzar el Partit Comunista Santiago Carrillo va renunciar a la bandera republicana i l’himne de Riego i va acatar la bandera borbònica i la Marcha Real com a símbols d’Espanya. De manera poc comprensible el moviment del 15-M que va fer una forta desqualificació del «règim del 78» no va anar acompanyada d’una estratègia per implantar la III República espanyola, anàloga a la que ha seguit el republicanisme català. Davant el conflicte «Podemos», que defensa l’autodeterminació, podria reivindicar que la República federal és l’única opció per aconseguir que Catalunya continuï a Espanya de manera voluntària. Un referèndum amb l’opció de República federal trauria molts vots a la República catalana. Sense alternativa de règim, la crisi del règim monàrquic acabarà provocant una crisi d’Estat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *