Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

16 de desembre de 2018
0 comentaris

Desobediència civil fins Acord de Pau: 8. El «judici de la vergonya»

El judici per rebel•lió contra els Presidents d’ANC i Òmnium Cultural, del Govern i Parlament de Catalunya ha de convèncer les potències internacionals que el Regne d’Espanya està dominat per unes elits, entre les que sobresurten les judicials, amb una hostilitat tan aguda contra Catalunya que només una mediació internacional pot fer possible una resolució democràtica del conflicte. Molts mitjans de comunicació europeus se n’han fet ressò del pas al judici oral, el que revela que l’interès pel conflicte català no disminueix i hi haurà centenars de periodistes al judici. Però els primers titulars, tipus «judici als secessionistes», són neutres i deixen de costat que s’acusa de rebel•lió violenta en un procés farcit d’irregularitats a dirigents elegits a les urnes que han actuat de manera pacífica. Cal que també hi assisteixin observadors de les principals organitzacions internacionals de drets humans. El moviment republicà ha d’estar preparat per contrarestar la informació que transmetrà l’Estat espanyol i demostrar que tota la instrucció i, amb alta probabilitat, el judici serà una vergonya per a la Unió Europea.

En primer lloc cal evidenciar que ens trobem en una persecució política que es presenta en forma de procés penal. Caldria fer un dossier sobre els fets esdevinguts en diversos idiomes que mostri com s’ha desenvolupat la guerra judicial (lawfare). Com la va encetar el portaveu del Gobierno de España el dia 22 de setembre de 2017 al descriure la manifestació contra la detenció de 14 alts càrrecs de la Generalitat com a «tumultosa», preparant l’acusació pel delicte de sedició. Com va ser consensuada pels alts càrrecs civils i militars assistents al «Palacio Real» del 12 d’octubre de 2017, tal com va tuitejar el periodista Arsenio Escolar: «En recepción Fiesta Nacional escucho en distintos corros que las 2 primeras órdenes de prisión serán el lunes Audiencia Nacional, la 3ª más dudosa». Com l’endemà el Fiscal General de l’Estat, Sr. Maza va presentar la querella a l’Audiencia Nacional, contra Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i el Major Trapero i tres dies més tard els dos primers eren empresonats. Els mitjans de comunicació internacionals comprovaran que assisteixen al «judici de la vergonya», una operació d’Estat destinada a «descabezar» els representants democràtics de Catalunya com va assegurar la Vicepresidenta del Govern espanyol, planificada pel seu Govern amb la col•laboració de la fiscalia, dels serveis secrets, dels Tribunals Constitucional i Suprem i de l’Audiència Nacional.

En segon lloc hem d’insistir en que les manifestacions de setembre, el referèndum i la proclamació de la República van ser actes de desobediència civil pacífica als que la majoria republicana de Catalunya va haver de recórrer com últim recurs per defensar els drets inalienables de Catalunya. La responsabilitat de la ruptura unilateral del pacte constitucional de 1978 va ser del Tribunal Constitucional controlat pel Partit Popular. La Constitució de 1978 reconeixia Catalunya com a nacionalitat i establia que Catalunya s’havia de regir per un Estatut pactat entre el Congrés de Diputats i el Parlament català i aprovat en referèndum pels ciutadans. El Regne d’Espanya ha imposat de manera unilateral l’Estatut modificat pel Tribunal Constitucional i s’ha negat durant 8 anys a negociar la crisi constitucional amb el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Al contrari ha acabat engarjolant o obligant a exiliar-se als representants democràtics del poble català. El judici demostrarà que el Regne d’Espanya no actua a Catalunya com un Estat democràtic, sinó de manera despòtica com ho feia el Regne Unit a Irlanda abans de la seva independència.

En tercer lloc hem d’explicar els gravíssims atemptats contra els drets fonamentals comesos per la justícia espanyola en tota la instrucció. L’exili del President de la Generalitat, de quatre consellers i dues portaveus parlamentàries han projectat aquestes irregularitats a l’opinió pública europea. Els abusos de poder de la justícia espanyola es van evidenciar en el refús de les seves euro-ordres per les justícies belga, alemanya, escocesa i suïssa. On els jutges espanyoles veien rebel•lió violenta, els jutges alemanys van veure exercici del dret de manifestació. L’opinió pública internacional coneix menys la parcialitat del jutge instructor en les vessants processal i política. En la part jurídica els presos polítics no seran jutjats pel jutge predeterminat per la llei, que correspondria al Tribunal Superior de Catalunya. I dins del Tribunal Suprem no corresponia a Pablo Llarena; es va alterar
el torn de jutges per atribuir-li el cas; no s’ha respectat la presumpció d’innocència; s’han negat centenars de proves demanades per la defensa. En la part política s’ha interferit greument la vida democràtica del Parlament de Catalunya en impedir que tres candidats electes poguessin ser President de la Generalitat. En el cas de Jordi Turull va ser detingut l’endemà de pronunciar el discurs d’investidura. El jutge Llarena també ha impedit el vot dels diputats presos aplicant-los un article establert per a casos de terrorisme.

La justícia espanyola s’ha comportat de manera més arbitrària que els magistrats del règim de l’apartheid de Sud-àfrica en el judici de Rivònia, de 1963, en el que es va condemnar Nelson Mandela a cadena perpètua. L’opressió dels negres sud-africans era molt més brutal que la que patim els catalans; tanmateix la justícia de l’apartheid va oferir més garanties processals que el Tribunal Suprem espanyol. Al judici de Pretòria destacava que els jutges i fiscals eren blancs, mentre que els acusats eren negres. Al «judici de la vergonya» a Madrid els jutges i fiscals seran espanyols, mentre que els acusats seran catalans. Perquè entre els més de setanta magistrats del Tribunal Suprem espanyol no hi ha pràcticament cap jutge català. Al «judici de Rivonia» el fiscal Percy Yutar va imputar Mandela i onze companys d’actes de sabotatge (fins i tot d’alguns realitzats mentre Mandela estava detingut) per preparar una revolució violenta seguida d’una invasió del país. Volia justificar la pena de mort. Tota l’acusació es basava en judicis d’intencions polítics en el mateix estil que fa servir el jutge Llarena. La falta de proves era tan clamorosa que el jutge blanc Quartus de Wet va etzivar al fiscal: «La base de la seva argumentació, tal com ho veig, senyor Yutar, és que vostè està convençut de que els acusats són culpables». El jutge sudafricà va desestimar el cas i va aixecar la sessió. Els jutges del Tribunal Suprem espanyol no tindran aquest valor!. Els membres de l’African National Congrés havien de quedar lliures, però la policia sud-africana els va tornar a detenir, aplicant-los una nova llei antiterrorista. La injustícia que patien els negres a Sud-àfrica va generar actes de solidaritat arreu de món, fins i tot a la Catedral de Sant Paul de Londres. El cas ocupava les planes de tota la premsa internacional i l’agenda de les Nacions Unides. Finalment el líder africà es va lliurar de la pena de mort, va ser condemnat a cadena perpètua i es va passar 27 anys a la presó. El Consell de Seguretat va demanar l’amnistia per a Mandela i els seus companys; en la votació els Estats Units i la Gran Bretanya es van abstenir, per la seva vergonya perpètua. En aquest aspecte hi ha un paral•lelisme amb el silenci dels països de la Unió Europea davant les càrregues policials contra votants i davant l’empresonament d’un govern democràtic.

El cas català no té el dramatisme dels centenars i milers de morts per la policia de l’apartheid i no podem esperar la mateixa solidaritat internacional. Serien molt reconfortants actes a ciutats espanyoles com Madrid, on hi va haver una manifestació important de protesta per la brutalitat policial de l’u d’octubre. A casa nostra el President Torra va anunciar marxes pels drets civils i democràtics en record a les que va organitzar Martin Luther King als Estats Units en la lluita per l’abolició de la segregació racial a les constitucions d’alguns Estats com Alabama.

Fa un anys a Cornellà, a Montserrat i a altres ciutats de Catalunya es van organitzar «dejunis col•lectius», seguint les pautes del grup «Fam de Llibertat» en solidaritat amb els primers presos polítics. Les primeres vagues de fam es van portar a terme a Irlanda quan pagesos que eren desnonats de les seves terres per ordre judicial es plantaven fins a morir en el camí de la casa del senyor que els havia pres el seu mitjà de supervivència. Els dejunis col•lectius són vagues de fam de curta durada que els relleus permeten allargar en el temps. Ressalten amb fermesa la gravetat de la injustícia, són actes de profunda solidaritat i demostren una gran voluntat col•lectiva, una ferma determinació de continuar la lluita no-violenta. La convocatòria de centenars de dejunis al llarg dels mesos que duri el «judici de la vergonya» seria una iniciativa que captaria l’atenció dels mitjans de comunicació internacional. Assoliria una dimensió extraordinària si se’n celebressin al Parlament, al Palau de la Generalitat, a la Casa de la República, als ajuntaments, amb la participació de càrrecs electes. Fins i tot es podria organitzar un dejuni col•lectiu al Congreso de los Diputados amb la participació de diputats i senadors que es volguessin solidaritzar amb els presos polítics. Projectaria al món una potent imatge gandhiana del moviment per la independència de Catalunya que ajudaria molt a entendre els següents passos de desobediència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!