La via unilateral vers la república ve determinada per la incapacitat invencible de la dreta espanyola per dessacralitzar la unitat d’Espanya. Aquesta actitud dogmàtica fa impossible una resolució democràtica del conflicte en el marc de la Constitució de 1978. L’elaboració de l’Estatut de 2006 ensenya que el Partit Popular marca els límits de les relacions entre Catalunya i el Regne d’Espanya. No hi fa res el 80% dels diputats del nostre Parlament pactin un Estatut i que després arribin a un acord al Congrés del Diputats amb majoria del PSOE, amb una forta retallada. Finalment la dreta imposa la seva doctrina.
Aquesta és una diferència crítica respecte a la transició, que el PSC-PSOE amaga deliberadament. En la redacció de la Constitució de 1978 el nou règim va arribar a un pacte amb amb l’Assemblea de Parlamentaris que reconeixia Catalunya com a nacionalitat. Es va refusar el vot particular al títol VIII de la Constitució presentat per Manuel Fraga, exministre del dictador Franco, que argumentava: «Alianza Popular rechaza, una vez más, con toda energía y con plena conciencia de la trascendencia histórica de su gesto, la introducción de la expresión «nacionalidades» en la Constitución. Para nosotros no existe más nación que la española». També es va rebutjar la proposta d’A.P. d’habilitar el Govern espanyol per cessar el Govern d’una Comunitat Autònoma gràcies a l’article 155 de la Constitució.
El conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya serà dur i llarg perquè els plantejaments de Fraga i d’Alianza Popular, refusats a la Transició, ara dominen a l’opinió pública espanyola, als principals mitjans de comunicació, a l’exèrcit, al poder judicial, als alts cossos de l’administració, a les cúpules de les grans empreses espanyoles, a les sentències del Tribunal Constitucional. La unitat d’Espanya no és concebuda com la unió de tots els ciutadans de l’Estat acceptant-los tal com són, sinó com la imposició d’un patró únic. Espanya es continua concebent-se a resultat històric de reconquesta, conquesta d’Amèrica i unificació ètnica. La primera institució comuna als diferents regnes dels Reis Catòlics va ser la Inquisició: la unitat no consistia en respectar la diversitat de jueus, musulmans i cristians sinó en imposar la religió catòlica. Els jueus i els moriscos van ser expulsats, els conversos discriminats, els heretges protestants perseguits. Després de la unitat religiosa d’Espanya es va imposar la unitat política i lingüística. Espanya, un país sense enemics exteriors, ha necessitat un enemic interior per galvanitzar el sentiment patriòtic. Al segle XIX els catalans vàrem omplir el buit deixat pels jueus en l’imaginari espanyol i vàrem esdevenir l’enemic interior a les batalles entre proteccionistes catalans i lliurecanvistes espanyols. La catalanofòbia es va exacerbar amb la humiliació de l’exèrcit espanyol al «Desastre de Cuba» que va coincidir amb la irrupció del catalanisme polític.
En els darrers quaranta anys la monarquia parlamentària ha estat incapaç de conformar un tipus alternatiu de ciutadania i per aquesta raó el sentiment patriòtic espanyol esclata contra els catalans quan aquests defensen els seus drets i omple els balcons de banderes borbòniques contra els que considera els seus compatriotes. Altres països han evolucionat, Espanya no, i aquesta falta d’adaptació és a l’origen del conflicte. Per exemple l’any 1960, quan l’antic Congo belga aconsegueix la independència, Bèlgica era un Estat centralista i monolingüe francès. Després de diverses reformes constitucionals s’ha transformat en un Estat federal i plurilingüe amb traducció simultània fins i tot al Consell de Ministres. En canvi a Espanya el Cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 va acabar amb la «primavera catalana» de la Transició. Poc després els partits catalans i bascos van ser exclosos del «Pactos Autonómicos» signats només entre partits estatals. D’aquests pactes en va sortir la LOAPA i l’evolució posterior de l’estat autonòmic fins que el Partit Popular va accedir al poder. L’any 1996 José Maria Aznar no tenia majoria absoluta i va necessitar el Pacte del Majestic per formar govern. Aquest acord podria fer pensar que el PP podria arribar a entaular negociacions de pau si en tingués necessitat, però només fortes pressions internacionals ho aconseguiran.
El PP va pactar amb CiU i PNB per accedir al poder, però un cop instal·lat a la Moncloa va fer transformacions que han determinat la mutació del «Règim del 78». El primer canvi estructural va
afectar les grans empreses públiques heretades del franquisme, com Telefònica, Repsol, Argentària (que acabaria controlant el BBVA), Endesa, Iberia, Tabacalera, etc. El vicepresident Rodrigo Rato hi va situar amics i membres del PP, com a presidents i a continuació les va privatitzar, de manera que els càrrecs nomenats pel PP han esdevingut el veritable poder fàctic d’Espanya. El segon canvi va ser la compra de mitjans de comunicació en especial les televisions privades creades poc anys abans; els diaris i revistes van continuar mediatitzades per les seves despeses publicitàries gegantines. Aquest control mediàtic ha congelat la concepció nacional espanyola heretada del franquisme que ha penetrat en sectors provinents de l’antifranquisme. La tercera pota del canvi sistèmic va ser els canvis legislatius per poder nomenar i promoure jutges i magistrats de la ideologia del PP al Poder Judicial i als Tribunals Constitucional, Suprem i Audiència Nacional. L’última demostració del control dels poders fàctics ha estat obligar el Tribunal Suprem a retractar-se de la sentència sobre el pagament de l’impost AJD de les hipoteques.
Les privatitzacions de les empreses públiques formava part d’una onada d’abast planetari que també incloïa la desregulació financera. Algunes grans corporacions espanyoles es van globalitzar comprant a l’exterior bancs, empreses de telecomunicacions, aeroports, etc. D’altres com Ibèria, Endesa o Tabacalera, van ser venudes a multinacionals europees. Aquesta obertura al món d’una oligarquia de tendències autàrquiques no es va fonamentar en una activitat productiva basada en la innovació tecnològica, sinó amb grans empreses de serveis sense departaments de recerca. Aquest fet, com veurem, ha aguditzat l’antagonisme amb l’estructura econòmica catalana, més abocada a la producció industrial. En aquesta projecció internacional el Presidente Aznar es va aliar amb el President George Bush a la guerra de l’Iraq, al costat de l’anomenada «nova Europa» formada pel Regne Unit, Polònia, Hongria, etc., mentre França i Alemanya s’hi oposaven i eren titllats de «vella Europa» des dels Estats Units. La Gran Bretanya està avui empantanegada en el Brèxit i els països de Visegrado comparteixen derives autoritàries, justificades amb la fòbia als refugiats i immigrants. La guerra de l’Iraq va fer perdre el poder al PP arran dels atemptats d’Atocha del març de 2004. A l’oposició els populars, dirigits per Rajoy, van trobar en el nou Estatut de 2006 l’arma idònia per recuperar el poder en uns anys d’eufòria econòmica, agitant la catalanofòbia que a Espanya aixeca més animadversió que la prejudicis contra la immigració.
Formar part de la Unió monetària a partir de 2001 va suposar l’arribada de centenars de milers de milions d’euros que van crear una fabulosa bombolla especulativa immobiliària i de infraestructures públiques que va durar fins a 2008. Es van fer grans fortunes gràcies als preus disparats de l’habitatge, a la concessió d’hipoteques per part de les Caixes d’Estalvis, a les requalificacions de terrenys, a les adjudicacions d’obra pública. En aquest ambient d’eufòria van proliferar espesses xarxes de corrupció que van afectar tots els partits amb poder, però especialment al PP i al PSOE. Controlar el poder judicial era fonamental per garantir la impunitat de tants «pelotazos», comissions, targetes «black», ERE’s fraudulents, etc.
Aquestes pràctiques putrefactes i les portes giratòries dels dos grans partits del règim de 1978 han creat uns interessos compartits en els poders fàctics que expliquen les enormes pressions que va rebre el secretari general del PSOE Pedro Sánchez per permetre la investidura de Mariano Rajoy i per evitar una majoria amb Podemos i els grups sobiranistes. Sense el control dels mitjans de comunicació per part del P.P. no s’hauria pogut desenvolupar una campanya tan salvatge, només superada per la dirigida contra els partits independentistes. Aquestes maniobres van culminar amb el tempestuós Comitè Federal del PSOE de novembre de 2016 en el que va dimitir Pedro Sánchez, es va nomenar una gestora i més tard es van convocar unes primàries destinades a ser guanyades per Susana Díaz. Per sorpresa el triomfador va ser l’antic Secretari General defenestrat que amb la moció de censura de maig del 2018 va aconseguir una coalició negativa contra Mariano Rajoy. Però el domini estructural del PP sobre l’Estat i la divisió interna del PSOE pel que fa al conflicte català impedeixen que Pedro Sánchez pugui atreure una part de l’electorat català amb una reforma constitucional com va fer el Canadà al Quebec, ni pactar un referèndum sobre la independència amb la majoria independentista com va fer el Regne Unit amb Escòcia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!