Per arribar a un Acord de Pau la negociació és tant imprescindible com la desobediència civil, guanyar eleccions o la pressió internacional. La via unilateral de la desobediència civil no ha d’oblidar el que assenyala el filòsof Daniel Innerarity assenyala que una forma subtil de menyspreu “La qüestió no és si hi haurà pacte o no, sinó com preparar-se per un joc en el que perdrà el que aparegui com el culpable de no haver-lo assolit”. Nelson Mandela, que des de la presó va ser capaç d’entaular diàleg amb el govern de l’apartheid, és un exemple del potencial de la negociació. Evidentment sense la pressió internacional que Oliver Tambo va organitzar des del seu exili a Lusaka la negociació no hauria prosperat. Mandela va mantenir la fermesa del seu objectiu final i va refusar tots els oferiments que no respectaven la democràcia d’una persona un vot, sense distincions racials. Al costat d’aquesta integritat va aprendre la llengua dels boers per entendre el seu pensament i els seus temors.
El conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya no té la duresa, ni la claredat de la confrontació entre la majoria negra i el règim de l’apartheid o entre una colònia i la seva metròpoli. Catalunya és un país annexionat que com a tal envia diputats i senadors a les Corts espanyoles com era el cas d’Irlanda amb representants a la Cambra dels Comuns, abans de la independència. En el cas irlandès el Regne Unit mai va reconèixer un parlament autònom abans de la seva independència, a diferència del cas català. La nostre situació implica una complexitat que pot portar a confusió si no es tenen objectius ben definits.
La moció de censura contra el govern del PP, suportada pels diputats independentistes a Madrid, és una mostra d’aquesta complexitat. Fer fora a Mariano Rajoy implicava situar el PSOE a la Moncloa amb només 84 diputats, que, en teoria havia de convocar eleccions a continuació. Però ara el President espanyol vol esgotar la legislatura i necessita els vots independentistes. Per obtenir aquest suport ha portat a terme una política de «distensió» amb mesures com el trasllat dels presos polítics a Catalunya, la reunió de comissions bilaterals previstes a l’Estatut que feia molts anys
que no es reunien, una reunió amb el President de la Generalitat, etc. És un intent de «normalitzar» l’Estatut d’Autonomia establert per la sentència prevaricadora del Tribunal Constitucional, retornar a les relacions administratives, com si no hi haguessin passat tots els fets de la tardor de 2017, com si no hi haguessin presos i exiliats polítics. A una reunió amb els bancs i fons d’inversió més importants dels Estats Units, Pedro Sánchez va caricaturitzar el conflicte català: el President de la Generalitat s’havia comportat com un governador de Nova York que declarés la seva independència desobeint el Tribunal Suprem i, davant la detenció, hagués fugit al Quebec. Va callar l’origen del conflicte, la prevaricació del Tribunal Constitucional en la sentència de l’Estatut vulnerant la Constitució de 1978, i la resposta repressiva espanyola a les protestes catalanes al llarg de 8 anys. A la vegada estava segur de continuar a la Moncloa fins al 2020, fet que comporta comptar amb els nostres diputats.
També va repetir que buscava una solució política al conflicte, però la centrava en un diàleg a Catalunya entre republicans i monàrquics. El President Torra ja ha proposat una taula de diàleg entre els partits catalans, però aquest no és el conflicte principal.
Es necessita una estratègia negociadora per respondre a aquest relat i aquest plantejament de l’Estat espanyol. I també una especial cura en el discurs amb els representants del Regne d’Espanya. La periodista Bea Talegón en un article recent recordava les normes tota negociació, una de les quals és evitar la prepotència i el menyspreu de l’adversari, no establir barreres emocionals, xerrar tranquil·lament amb el teu interlocutor, establir-hi vincles de confiança.
En aquest sentit cal tenir present que els conflictes polítics tenen tres fases: una primera de confrontació màxima en que s’exposen tots els retrets; una segona en que les parts presenten propostes; la tercera són les negociacions pròpiament dites. La distensió del govern del PSOE pretén passar de la confrontació a les propostes, però sense realment aportar-ne cap de concreta. No surt de l’enfrontament perquè manté els presos polítics. La seva proposta consisteix en una normalització de relacions administratives que implica acatar la sentència del Tribunal Constitucional.
Si fóssim la part forta del conflicte podríem trencar aquest diàleg amb les peticions de la fiscalia per al judici de la vergonya. Però com a part indefensa hem de continuar apel·lant a la negociació i al reconeixement dels nostres drets. Hem de recordar al Presidente Sánchez el seu reconeixement de que Catalunya no es regeix per l’Estatut que van votar els seus ciutadans. Hem de fer-li veure que aquesta situació antidemocràtica i anticonstitucional és el nucli del conflicte. Reconèixer que Catalunya no es regeix per l’Estatut votat pels seus ciutadans és admetre que el T.C. va vulnerar l’article 152.2. de la Constitució i que hi ha un trencament unilateral del pacte de la transició. A partir d’aquest punt s’arriba a la conclusió que el conflicte no es pot resoldre en el marc constitucional. Només es pot resoldre en el marc de la Carta de les Nacions Unides, del Pacte Internacional sobre Drets Polítics i Civils i la resta de pactes internacionals que el Regne d’Espanya ha subscrit.
L’experiència de 40 anys d’abusos de la majoria espanyola fa que la majoria del poble català no admeti els marcs constitucionals i estatutaris. Amb l’Estatut de 2006 Catalunya va seguir estrictament la legalitat vigent i s’ha trobat en una situació pitjor que el punt de partida. Demanar que torni a elaborar un Estatut és inacceptable perquè s’hauria d’emmarcar en les pautes de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Només la part espanyola pot corregir aquesta doctrina del T.C. amb una reforma de la Constitució que permetés els aspectes de l’Estatut de 2006 modificats pel Tribunal Constitucional, com el poder judicial, l’equiparació de l’espanyol i el català, les relacions fiscals bilaterals. Però una reforma constitucional d’aquest tipus no comptaria amb els vots del Partit Popular i Ciudadanos, imprescindibles per a portar-la a terme. La nostra estratègia de diàleg ha d’evidenciar a l’opinió pública internacional que no és possible una resolució democràtica del conflicte en el marc d’una Constitució reinterpretada pel Tribunal Constitucional. D’aquí sorgeix la necessitat d’un «Acord de Pau» basat en els principis democràtics general com va passar en els Acords de Divendres Sant d’Irlanda del Nord, que van obligar a canviar la Constitució de la República irlandesa i la llei britànica que regia l’Ulster.
El President Sánchez insisteix en la necessitat de converses a Catalunya entre republicans i monàrquics. Pretén projectar la imatge de que el conflicte és entre catalans i no entre Catalunya i el Regne d’Espanya. Cal recordar que si a la primavera de 2014 el Congrés de Diputats hagués acceptat un referèndum sobre la independència com el d’Escòcia hi hauria hagut un debat intens i una votació final sobre els avantatges i inconvenients de crear la República Catalana o continuar amb l’Estatut. Tan si hagués guanyat el «si» com el «no» s’hauria acceptat el resultat i la convivència hauria continuat com va passar a Escòcia on no hi ha fractura entre independentistes i unionistes. Han estat els mitjans de comunicació, en especial les televisions, de Madrid els que han intentat trencar la societat catalana. Només cal comparar com s’ha comportat la premsa i la televisió de Londres amb els seus equivalents espanyols per evidenciar la voluntat de provocar enfrontaments dins la societat catalana.
El President Torra ja ha proposat una taula de diàleg a Catalunya. Catalunya es regeix per un Estatut anticonstitucional perquè no és el que van aprovar els ciutadans de Catalunya en referèndum. Els partits constitucionalistes no reconeixen aquesta realitat indiscutible. Afecta el nucli de la democràcia: el respecte a la voluntat popular expressada a les urnes. Un diàleg democràtic a Catalunya arribarà a la mateixa conclusió la sentència que va vulnerar els resultats del referèndum de 2006 només es pot superar amb un nou referèndum que ha d’incloure l’opció de la independència. No té perquè ser un referèndum binari; es pot pactar incloure les quatre opcions presents al Parlament: l’Estatut retallat del Tribunal Constitucional (PP i C’s), una reforma de la Constitució que garantís més autonomia (PSC-PSOE), la República Federal Espanyola (Comuns) i la República Catalana. Com a resultat d’aquest diàleg el Parlament de Catalunya haurà de presentar una nova proposició de llei al Congreso de los Diputados per celebrar aquest referèndum. Com el 2014, la negativa espanyola desencadenarà un nou cicle de desobediència civil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!