Desobediència fins Acord de Pau-3. La força de la desobediència civil

La violència d’Estat de l’u d’octubre i l’extraordinària solidaritat amb els presos i exiliats polítics han transformat en altament resilient el moviment per la República Catalana. Aquest enduriment forma part de la visió de Mahatma Gandhi que ressaltava que la no-violència era sobretot «satyagraha» que es pot traduir en “insistència en la veritat». Aquesta obstinació en els principis de la justícia reforça la determinació dels oprimits i ha d’aconseguir que els responsables de lleis i sentències iniqües siguin conscientn del dolor que causen. Perquè l’insubmís a la legalitat opressiva no s’amaga com fa el delinqüent o el corrupte per defugir el càstig; al contrari dona la cara per a patir les conseqüències penals de les seves infraccions. L’enteresa moral de la «satyagraha» aconsegueix l’adhesió emotiva dels seus compatriotes i de les persones de bona voluntat d’altres països i desacredita el règim que imposa lleis o sentències injustes.

En la insubmissió per convicció resideix la força de la desobediència civil. Per aquesta raó és l’únic i últim recurs a l’abast d’un poble indefens com el català davant els abusos del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem o de les Corts espanyoles contra els drets inalienables del poble català. Aquestes institucions han infringit els principis democràtics internacionals i a més la seva pròpia Constitució. La doble consciència de tenir drets conculcats i indefensió davant de la força de l’Estat imposa la doble actitud gandhiana: de determinació fèrria d’arribar fins a les darreres conseqüències per obtenir el reconeixement dels drets inalienables; d’humilitat davant la violència a l’Estat, incompatible amb la provocació o la fatxenderia.

La via unilateral a la República aplega la desobediència civil i la legitimitat democràtica i per aquesta raó no significa cap mena d’imposició per la força de les nostres opcions als nostres conciutadans. Els independentistes no volem imposar la República, com repeteixen els mitjans de comunicació constitucionalistes fins a l’extenuació. La immensa majoria dels ciutadans de Catalunya, inclosos els republicans, estan disposats a acceptar el resultat d’unes eleccions constituents o d’un referèndum. Escòcia n’és un bon exemple: allà es va celebrar el referèndum sobre la independència que el Regne d’Espanya nega a Catalunya i els partidaris de la independència han acatat la voluntat de la majoria. Els republicans volem exposar amb tranquilitat els avantatges de la República catalana i convèncer a la majoria en un debat electoral en el que els defensors del Regne d’Espanya podran exposar les raons de continuar formant-ne part. La nostra desobediència civil és contra el Regne d’Espanya que no accepta un referèndum per conèixer la voluntat democràtica de la majoria a Catalunya i està disposada a apallissar pacífics ciutadans i engarjolar els dirigents independentistes per organitzar-lo.

La desobediència civil exigeix un mínim d’empatia moral entre l’Estat opressor i la gent que n’és la víctima i per això no sempre és possible. Nelson Mandela, després de la massacre de Sharpeville, va arribar a la conclusió que el règim racista de l’apartheid menyspreava tant els que no eren blancs que estava fora de la capacitat de persuasió de la majoria negra de Sud-àfrica. Per aquesta raó va crear i encapçalar «Umkhonto We Sizwe», una organització armada dedicada al sabotatge sense víctimes. En el conflicte de Catalunya amb Espanya aquest mínim d’empatia és evident. Per un costat els electors de Unidos-Podemos reconeixen el dret a l’autodeterminació. El PSOE va reconèixer en el seu XXVII Congrés el dret a l’autodeterminació de les nacions ibèriques encara que ara el negui per haver abandonat el seu republicanisme històric i haver-se integrat en el règim monàrquic. Per l’altre costat persuadir el PP i Ciutadans, que controlen els tribunals espanyols, és una quimera i fan impossible resoldre el conflicte com un afer intern espanyol, com es va comprovar amb l’elaboració de l’Estatut de 2006.

Les possibilitats d’assolir l’exercici del dret a l’autodeterminació mitjançant la desobediència civil provenen de la situació internacional. El Regne d’Espanya reconeix Catalunya com a nacionalitat i, alhora, sosté que té dret a retenir-la sense el consentiment de la majoria de la seva població. Aquest és el sentit últim de la sentència contra l’Estatut. De la mateixa manera que en la sexualitat sense consentiment les relacions carnals són una violació, els Estats que retenen una nació sense el seu consentiment violen el seus drets fonamentals. Els resultats de les eleccions posteriors a la sentència del TC i les grans mobilitzacions mostren que la majoria de la població no vol formar part de l’Estat espanyol. Retenir Catalunya per la força fa xocar l’Estat espanyol amb els principis democràtics establerts als Tractats fundacionals de la Unió Europea. Els governs europeus han ignorat la brutalitat policial, governamental i judicial de la resposta espanyola als fets de la tardor de 2017. Però continuar la via unilateral de la desobediència civil i legitimitat democràtica incrementarà les contradiccions espanyoles i abocarà el seu govern i tribunals a infringir repetidament els principis i procediments democràtics. La persistència d’una actitud col·lectiva d’alta dignitat moral, assumint les conseqüències penals de la insubmissió, omplint les presons per causes polítiques, commourà l’opinió pública europea i forçarà els seus governs a intervenir.

En aquest sentit totes les actuacions que han posat de manifest les vulneracions del govern i la justícia espanyola dels procediments democràtics d’un Estat de dret són conseqüència de la via unilateral. Així l’empresonament i alliberament del President Puigdemont a Alemanya i de la resta d’exiliats van posar en evidència la falta de fonament de l’acusació de rebel·lió de la justícia espanyola. La presentació de les candidatures a la presidència de la Generalitat de Carles Puigdemont, de Jordi Sánchez i de Jordi Turull han posat en evidència les interferències del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional, en descarada connivència amb el Govern espanyol, per manipular la voluntat expressada a les urnes pels ciutadans catalans. Aparentment l’Estat espanyol continua imposant la seva voluntat i aconsegueix que els països europeus callin davant les seves vulneracions dels procediments democràtics. En canvi inicien els procediments previstos als Tractats per fets anàlegs a Hongria i Polònia. Però aquesta inhibició no es pot allargar en el temps. Perquè es produeix una acumulació de pertorbacions que repeteixen el que passa en l’aigua que s’escalfa en un pot de vidre: la calor fa pujar la temperatura però per un observador visual tot continua igual; finalment quan s’apropa als cent graus, de cop i volta, l’aigua comença a bullir i canvia d’estat líquid a estat gasós. El matemàtic René Thom va matematitzar aquests processos i els va anomenar «teoria de les catàstrofes», una bona previsió del que li espera al Regne d’Espanya.

La desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes. Els desordres públics fets per persones que eviten ser identificades per eludir l’acció de la justícia no poden ser considerats desobediència civil. La insubmissió feta pels representants que han guanyat les eleccions acumulen una enorme força moral i la seva destitució i empresonament pertorben les consciències democràtiques de la comunitat internacional. La indignació i la ràbia d’un moment no poden determinar la via de la desobediència, com no ho poden fer en les guerres i les batalles on impera el rigor i l’estratègia a llarg termini només pensant en la victòria. Perquè el preu personal de la resistència no-violenta és molt alt en termes de llibertat personal, de pèrdua de lloc de treball, d’incautament de patrimoni, de despeses judicials, etc. Aquest cost implica usar el desacatament de les lleis en campanyes intenses, ben preparades, executades en moments estratègics per tal d’obtenir el màxim avenç vers l’objectiu final. A la vegada el clímax col·lectiu que fa possibles aquestes operacions rupturistes no s’improvisa. Per aquesta raó cal mantenir un caliu de resistència de manera permanent en accions de solidaritat, de protesta, de campanyes de conscienciació, etc. sense vulnerar les lleis i exposar-se a la repressió.

En els mesos vinents la via unilateral de la desobediència civil i la legitimitat democràtica ha d’anar pujant la temperatura per fer arribar a un nou punt d’ebullició més preparat com insubmissió no-violenta, més potent que el del passat mes d’octubre, com s’esbossa a l’apartat 11. Només portant el conflicte entre Catalunya i Espanya a les seves més altes cotes serà possible que els països europeus imposin a l’Estat espanyol unes negociacions sobre l’autodeterminació i un Acord de Pau. Hi ha més de dos milions de persones, les que van votar l’u d’octubre desafiant les garrotades policials, disposades a fer-ho.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *