Desobediència civil fins un Acord de Pau- 2. Del model de les repúbliques bàltiques al model dels Acords de Pau

La tardor de 2017 la majoria del poble català va evidenciar que el Regne d’Espanya està disposat a tota mena de mesures antidemocràtiques per impedir la seva autodeterminació. Aquesta constatació obliga a actualitzar la línia estratègica basada en la desconnexió unilateral continguda en el programa de Junts pel Si de juliol de 2015. Aquesta suposava que era possible transitar de la legalitat espanyola a la legalitat catalana mitjançant l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei de Transitorietat jurídica. Prèviament la Generalitat havia de construir «estructures d’Estat» com una Agència Tributària pròpia o l’ús del cos de Mossos d’Esquadra per tenir el control efectiu del territori. Un cop proclamada la República només calia esperar el reconeixement de Catalunya com a nou Estat per la resta de nacions.

El model de desconnexió s’inspira en la manera com Estònia, Letònia i Lituània es van emancipar de Moscú. Ara bé cal tenir en compte que aquests països eren repúbliques que tenien totes les estructures i poders d’un Estat (legislatiu, judicial i executiu). El control d’aquestes nacions per part de la Unió Soviètica s’exercia mitjançant el Partit Comunista de l’URSS que nomenava els seus dirigents. L’any 1990 la celebració d’eleccions lliures va eliminar aquell control. Quan els parlaments estonià, letó i lituà van proclamar la independència, van exercir el domini del territori i van poder esperar durant pocs mesos el reconeixement diplomàtic internacional. Davant aquesta situació de fet el Secretari General del PCUS i President de la Unió Soviètica, Gorbatxov, només tenia el recurs d’una intervenció militar i va tenir el sentit democràtic i humà de no portar-la a terme i evitar un bany de sang.

Espanya ha actuat en el conflicte català amb una versió atenuada de la resposta de Iugoslàvia davant la Declaració d’independència de Kosovo de l’any 1990, sense arribar a la intervenció militar, tot i que va envair un cos militaritzat com la Guàrdia Civil. La situació econòmica i social de Catalunya és molt distant a la de Kosovo, però hi ha semblances significatives. Catalunya i Kosovo no eren repúbliques, sinó regions autònomes sense estructures d’Estat. L’any 1989 el President Slobodan Milosevich va abolir l’autonomia de Kosovo, fet comparable amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 pel que fa a l’abús del poder central en mans sèrbies, no per les seves conseqüències, molt més greus als Balcans. L’any següent la Lliga Democràtica d’Ibrahim Rugova va fer una primera declaració unilateral d’independència; Iugoslàvia va respondre amb la neteja ètnica. Aquesta reacció brutal va causar tan d’horror que va acabar provocant, vuit anys més tard, la intervenció militar de l’OTAN. Sota el mandat de les Nacions Unides es van celebrar eleccions el febrer de 2008 i el nou parlament kosovar va fer la segona Declaració d’Independència, aquesta vegada reconeguda per la majoria de països, entre els quals no hi ha el Regne d’Espanya per l’analogia de Kosovo amb Catalunya.

S’ha palesat que el Regne d’Espanya està determinat a retenir Catalunya sense el consentiment de la majoria de catalans i vulnerant tots els principis democràtics. Aquesta evidència obliga a adequar l’estratègia de la via unilateral. S’ha demostrat que la transició de la llei a la llei prevista a la Llei de Transitorietat jurídica i la desconnexió unilateral no són possibles. El procés serà més llarg i dolorós i haurem de seguir l’exemple de Mahatma Gandhi, adaptant-lo a la realitat catalana: la desobediència civil fins a forçar a unes negociacions sobre la independència a l’Imperi Britànic en el cas de l’Índia; al Regne d’Espanya en el cas català. Aquestes negociacions culminen en un Acord de Pau, final que també s’ha donat en molts conflictes bèl·lics o de lluita armada, com els Acord d’Evian que van posar fi a la guerra d’Algèria, els Acords de Divendres Sant que van encarrilar el final del conflicte d’Irlanda del Nord, els Acords de Dayton que van acabar amb la Guerra dels Balcans a l’antiga Iugoslàvia.

El conflicte català, a més del seu caràcter pacífic i pacifista, ha aplegat la desobediència civil amb la legitimitat democràtica derivada d’obtenir la majoria al Parlament de Catalunya. El Congrés hindú participava en algunes institucions subestatals del Raj però no hi havien eleccions lliures com en el cas català. Milions de persones han participat en grandiosos esdeveniments que eren, alhora, actes d’afirmació democràtica i de desobediència civil, des de la consulta del 9-N de 2014 fins al referèndum de l’u d’octubre i la proclamació de la República del 27 d’octubre. Els presos, els exiliats polítics i els encausats són una part indestriable de la resistència no-violenta, tal com va assenyalar Gandhi i veurem en el següent apartat.

La desobediència civil és una cursa de llarg recorregut que no pot obtenir resultats immediats sinó que erosiona el contrincant poderós a base d’acumular patiment a la part feble. Gandhi va passar de les campanyes de boicot a la insubmissió amb la Marxa de la Sal l’any 1930 i l’Índia no va assolir la independència fins el 1946, després de la campanya «Quit India» iniciada el 1942 i que va portar 130.000 insubmisos a les presons britàniques. A primera vista va semblar un fracàs per l’elevat nombre d’empresonats i per la il·legalització del Congrés; però les enormes mobilitzacions van convèncer el govern britànic que el cost de controlar la Índia seria inassumible. Fins al punt que va començar a preparar les negociacions per a la independència per quan s’acabés la II Guerra Mundial.

Les campanyes de desobediència civil han d’implicar grans masses de població i han de ser compartides per les organitzacions cíviques i les formacions polítiques, en especial quan s’ha d’aplegar la insubmissió amb la legitimitat democràtica de les institucions. Les accions insubmises que no formen part d’un pla general i que no estan molt justificades, causen molt de patiment sense generar avenços vers l’exercici dels drets inalienables conculcats. La desobediència civil no es pot confondre amb una insurrecció de baixa intensitat perquè requereixen una actitud d’empatia fins i tot amb els opressors, creure’ls susceptibles de ser commoguts pel patiment que infligeixen, com veurem en l’apartat següent.

La desobediència civil forma part de la via unilateral en el sentit el seu desplegament només depèn de la majoria del poble català que vol la independència. En canvi aquesta unilateralitat no pot ser entesa com la imposició d’una part dels ciutadans de Catalunya sobre la resta de la població, com presenten les forces constitucionalistes i els mitjans de comunicació espanyols. Perquè els republicans sempre ens sotmetem a la voluntat lliurement expressada a les urnes.

Amb la lògica política tradicional el referèndum i la proclamació de la República han estat un fracàs perquè aquesta no s’ha implantat, es va intervenir el Parlament i la Generalitat i hi ha presos i exiliats polítics. Però des de la perspectiva gandhiana ha estat una batalla guanyada. En efecte la repressió de l’Estat espanyol ha fet que el conflicte català ocupi les portades dels mitjans de comunicació de tot el món i hagi entrat a l’agenda dels problemes internacionals. També hem resistit el terrible embat de les institucions espanyoles i el moviment per la república ha esdevingut més fort i resilient. A la vegada hem aguditzat les contradiccions internes de l’Estat espanyol que ha hagut d’infringir les seves pròpies lleis. Aquest fet ha generat també contradiccions entre el Regne d’Espanya i la resta de membres de la Unió Europea perquè aquestes infraccions vulneren els principis establerts als seus Tractats fundacionals.

El camí de la desobediència civil és superior a l’estratègia d’ajornar la confrontació amb l’Estat espanyol per evitar les represalies penals de la seva justícia i la justifiquen amb la necessitat d’ampliar la base social de l’independentisme. Aquesta estratègia té objeccions serioses perquè la negativa del Regne d’Espanya a l’autodeterminació de Catalunya serà la mateixa amb el 60% dels vots que amb el 48% del 21-D. Perquè ajornar la confrontació significa desaprofitar la dimensió internacional que s’ha assolit amb el referèndum i la proclamació de la República i retornar a plantejar el conflicte com un afer intern espanyol. Perquè la resposta violenta i antidemocràtica de l’Estat espanyol ha estat un dels factors fonamentals de l’augment del suport a la independència i ho continuarà sent. Perquè implica abocar els presos i exiliats polítics a reconèixer el delicte de rebel·lió que no han comès i passar la humiliació de sol·licitar l’indult passats uns anys de presó i exili.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *