Sense tenir present la seva història l’opinió pública internacional no pot entendre la necessitat d’un Acord de Pau amb mediació internacional per resoldre el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya. El primer episodi es remunta a 1640 quan Catalunya i Portugal, que tenien el mateix estatus estatal, van revoltar-se contra Felip IV. Dècades més tard, Felip V, amb el Decret de Nova Planta, va annexionar el nostre país al Regne de Castella, que va adoptar el nom de Regne d’Espanya a les Corts de Cádiz de 1812. Aquesta incorporació no va ser voluntària com la d’Escòcia al Regne Unit, sinó que es va abolir la Constitució i les Corts Catalanes basant en el dret de conquesta. Durant tres segles el poble català ha resistit l’assimilació, ha conservat la seva llengua i identitat i ha mantingut la seva voluntat de recuperar la sobirania.
El conflicte es va mantenir mentre va durar la monarquia borbònica fins a la proclamació la II República espanyola que va fer possible la recuperació de la Generalitat de Catalunya l’any 1931. Les tropes del General Franco, només trepitjar Catalunya l’any 1938, van abolir l’Estatut d’Autonomia i les seves institucions. La dictadura militar va afusellar el President Lluís Companys i va fer tot el possible per fer desaparèixer la identitat i la llengua catalanes. El seu successor a títol de rei, Juan Carlos I, va convocar eleccions lliures que, a casa nostra, van ser guanyades amb un 80% dels vots pels partits antifranquistes que exigien el restabliment dels principis i institucions de l’Estatut de 1936 com a primer pas de l’exercici del dret a l’autodeterminació. El nou règim va restablir la Generalitat de Catalunya, l’any 1977, i a la Constitució de 1978 es va preveure un Estatut d’Autonomia que havia de ser aprovat en referèndum pel seu rang constituent i que només podia ser modificat en referèndum. En aquestes condicions el poble de Catalunya va donar el seu consentiment, per primera vegada des de 1715, a la seva pertinença al Regne d’Espanya en el referèndum de 1978.
La fase actual del conflicte entre Catalunya i Espanya es va desencadenar amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que va modificar l’Estatut d’Autonomia en aspectes essencials com l’eliminació d’un poder judicial i de l’equiparació legal del català i l’espanyol o el sistema de finançament. Sobretot el Tribunal que havia de garantir els drets constitucionals de Catalunya va infringir l’article 152.2 que estableix: «Una vegada sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments en ells establerts i amb referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents». Els magistrats no podien modificar-lo, només podien ordenar la repetició de tot el procediment. La prevaricació final dels magistrats constitucionals va culminar quatre anys de manipulacions polítiques com recusacions o la no-renovació dels membres del Tribunal amb el mandat caducat. Des d’aleshores l’autoritat d’aquest Tribunal és nul·la per als catalans.
Modificar l’Estatut aprovat pels ciutadans en referèndum és la vulneració més greu que es pot fer a l’article 2 de la Constitució que reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats. Els partits espanyols només en recorden la primera part, la de la indissoluble unitat de la Nació espanyola. Si es conculca la segona part d’aquest article queda sense efecte el consentiment del poble català a la primera part, la de la «pàtria comú e indivisible de tots els espanyols» en el referèndum de la Constitució de 1978.
Trencat el pacte de 1978 la majoria del poble català va retornar a reclamar l’exercici del dret a l’autodeterminació inclòs en el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya, al que els parlamentaris de 1977 havien renunciat a canvi d’un Estatut aprovat pels ciutadans en referèndum. Des d’aleshores s’han succeït manifestacions de milions de catalans i diferents eleccions al Parlament català en les que han guanyat els partidaris d’un referèndum sobre la independència. Els governs i les Corts espanyoles no han buscat una sortida negociada sinó que han activat una terrible campanya mediàtica contra Catalunya que recorda les tradicionals campanyes antisemites i les clavegueres de l’Estat contra els partits sobiranistes.
La primavera de 2014 dos terços dels diputats del Parlament de Catalunya van aprovar una proposició de llei per celebrar un referèndum sobre la independència, com el que van pactar Escòcia i el Regne Unit. Seguint l’establert per le lleis tres diputats catalans van defensar la seva presa en consideració al Congrés de Diputats. Més del 80% dels seus membres, del PP, PSOE i altres partits d’àmbit estatal, va negar-se a admetre-la a tràmit, sense arribar a debatre-la.
Davant d’aquesta bufetada la majoria del poble català es trobava una disjuntiva: o bé mantenir-se dintre de la legalitat com fins aleshores i acatar l’abús de poder del Tribunal Constitucional i el seu Estatut que no tenia el consentiment dels ciutadans de Catalunya. O bé iniciar la via de la desobediència civil contra lleis i abusos de poder que vulneraven dret inalienables del poble català. Per dignitat va escollir el segon camí i el Govern i una majoria de dos terços del Parlament de Catalunya va organitzar la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014, que va ser declarada anticonstitucional. Tot i així més de dos milions de ciutadans van anar a votar, amb una majoria abassegadora a favor de la independència. El Govern espanyol, en comptes de seure’s a parlar amb el Govern català com a les democràcies autèntiques, va activar la fiscalia contra el President de la Generalitat i alguns dels seus consellers, que van ser condemnats mesos després per desobediència i castigats amb altíssimes multes.
Aquesta resposta repressiva del Regne d’Espanya no va deixar altre recurs a la majoria de Catalunya que iniciar el dolorós camí de la desobediència civil amb la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries amb la proclamació de la República Catalana en el programa de Junts pel Si i la CUP. Les formacions independentistes van obtenir quasi un 48% mentre que els partits constitucionalistes van sumar poc més del 40%. Novament qualsevol govern democràtic hauria intentat negociar amb els guanyadors de les eleccions. Però el govern espanyol va optar per la criminalització de l’opció republicana. Va portar al Tribunal Constitucional la Declaració del 9-N que contenia el mandat electoral que havia vençut a les urnes. Aquest Tribunal va declarar-lo anticonstitucional i va prohibir al Parlament de Catalunya debatre cap de les lleis que contenia. Els partits constitucionalistes van portar al mateix Tribunal tots els intents de la majoria democràtica d’iniciar el procediment d’aprovació de les lleis del mandat electoral, que va paralitzar-los.
Havia esclatat el xoc entre la legitimitat democràtica catalana, derivada de les eleccions de 2015, i la legalitat espanyola derivada d’una Constitució aprovada quaranta anys enrere. Un xoc que ha portat a les càrregues policials contra pacífics votants, la detenció dels presidents d’entitats civils, la destitució del President i els consellers de la Generalitat i dissolució del Parlament de Catalunya de manera anticonstitucional i la detenció i l’exili del Govern de la Generalitat, la Mesa del Parlament i les portantveus de Junts pel Si i la CUP. Un xoc que demostra que a Catalunya no hi ha democràcia des de la sentència de l’Estatut de 2010, com no n’hi havia a Irlanda sota la dominació britànica. Perquè ni l’Estatut vigent ni la Constitució espanyola no tenen el consentiment de la majoria dels catalans.
L’actitud del Regne d’Espanya davant la majoria independentista de les eleccions del 21 de desembre de 2017 demostren el menyspreu del seu Govern i dels seus tribunals a la democràcia, a la voluntat de la majoria del poble català. El gener de 2018 el Govern espanyol va impugnar l’acord del Parlament d’investir Carles Puigdemont davant del Tribunal Constitucional i aquest va dictar unes mesures cautelars que no estan previstes a cap llei per impedir la investidura del president a l’exili. Aquesta mesura es va prendre amb consultes amb una de les parts, el President del Govern espanyol. La justícia espanyola també va impedir la investidura de Jordi Sánchez i va empresonar el candidat Jordi Turull després que hagués fet el seu discurs d’investidura.
Davant la llarga sèrie d’abusos i usurpacions del Regne d’Espanya la majoria del poble català no té altre alternativa que continuar amb la desobediència civil fins que la comunitat internacional no forci l’Estat espanyol a participar en unes negociacions per la resolució del conflicte basada en els principis i els tractats internacionals que es basen en el dret a l’autodeterminació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!