Els tres mesos del debat d’investidura posteriors al 27/S i la devolució dels pressupostos han portat la situació al límit. A la moció de confiança del mes de setembre es decidirà el futur de la marxa vers la independència. Només hi haurà tres opcions:
1) la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions autonòmiques per falta d’unitat. Representaria el fracàs del procés iniciat amb la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 que va forçar la convocatòria d’eleccions anticipades al voltant d’una consulta sobre la independència, que va portar a la consulta del 9-N de 2014 i a les eleccions plebiscitàries. La frustració seria tan gran que l’independentisme no es refaria en una dècada, si és que ho arriba a fer.
2) continuar la legislatura, embolicant-la amb un pacte al voltant d’un referèndum deslligat del mandat democràtic del 27/S, amb la vana esperança d’incorporar En Comú Podem a un procés redissenyat. Allargaria l’agonia perquè deixar de costat la proclamació de la independència per les amenaces de l’Estat espanyol només permetria una rutina institucional que desprestigiaria l’independentisme.
3) fixar la data de proclamació de la independència, amb el compromís d’arribar fins a les darreres conseqüències en l’acompliment del mandat democràtic. És a dir assumir les conseqüències penals de la desobediència de la sentència del Tribunal Constitucional contra la resolució del Parlament de 9 de Novembre. La proclamació aniria acompanyada d’un referèndum de ratificació, abans de la convocatòria d’eleccions constituents.
Només la tercera opció permetrà continuar la marxa cap a la independència, encara que la seva proclamació no aconseguirà la desconnexió militar, jurídica i administrativa d’Espanya; tampoc comportarà el reconeixement internacional de la República Catalana. El gran mèrit d’aquest pas seria la infracció directe de la sentència del Tribunal Constitucional i l’assumpció de les seves conseqüències penals. Amb aquest pas s’iniciaria la fase gandhiana de la marxa a la independència.
En fixar la data i comprometre’s a executar el mandat democràtic el President Puigdemont hauria d’invocar l’exemple de Mahatma Gandhi, Martin Luther King i Nelson Mandela que van infringir fins a la presó una legalitat contraria a principis democràtics inalienables que perjudicaven la seva gent. Al mateix temps l’Assemblea Nacional Catalana i les altres entitats sobiranistes haurien de centrar l’Onze de Setembre en la defensa dels nostres dirigents si són represaliats. Quan s’exigeix un gran sacrifici als dirigents cal estar disposat a convertir la plaça Catalunya en la nostra plaça Maidan i la nostra plaça Tahrir, ocupant-la de manera permanent, si algun d’ells és detingut.
Les nostres divisions i els nostres dubtes han posat en qüestió la credibilitat del moviment independentista; en primer lloc davant dels electors catalans, en segon lloc davant l’Estat espanyol i finalment davant les potències internacionals.
Davant dels electors, amb la proclamació de la independència i l’assumpció de les seves conseqüències penals, els dirigents independentistes demostrarien que no són com els polítics espanyols que s’obliden dels compromisos electorals quan arriben al poder. Si ara no es compleix el programa de Junts pel Sí i de la CUP es posarà en dubte la credibilitat futura de la República Catalana, perquè els seus polítics continuaran sense «retre comptes» del mandat democràtic. En canvi acomplir el mandat electoral encara que representi la presó commocionarà molta gent i decantarà vers la independència els sectors socials que encara creuen possible canviar l’Estat espanyol des de la legalitat vigent.
També està en joc la credibilitat dels independentistes davant l’oligarquia espanyola. Diumenge a «La Vanguardia», Josep Oliu, el President del Banc Sabadell, preguntat sobre el conflicte català el menystenia dient «amb l’escenari exterior que tenim els temes domèstics no estan a la primera línia de prioritats». Demostra que el moviment sobiranista no ha respost amb el boicot i la retirada de clients que el Banc Sabadell per la nota de la banca espanyola contra els partits independentistes a la campanya electoral. Hem demostrat ser un moviment tou que creu poder canviar les fronteres, creades amb la sang i el foc de les guerres, donant voltes a la muralla de Jericó com va fer Josuè. L’oligarquia espanyola està molt segura del seu domini i espera guanyar-nos per esgotament i per la divisió interna.
A les milícies universitàries, fetes a l’Acadèmia d’Infanteria al costat del mític Alcázar de Toledo, ensenyaven que la primera condició per guanyar una guerra era «la voluntat de vèncer». Posaven l’exemple la guerra del Vietnam en la que el poble vietnamita havia vençut als Estats Units d’Amèrica perquè havia demostrat una voluntat de vèncer i una capacitat de sacrifici superior. L’única manera de demostrar la nostra voluntat d’independència és estar disposat a desobeir la legalitat espanyola i obligar l’Estat espanyol a executar les seves amenaces de multes, inhabilitacions i presó per desobediència. Aleshores començaran a témer un descontrol del poble català com el que l’oligarquia britànica ha tingut amb el Brèxit.
Fins ara hem sorprès les potències europees amb la mobilització de milions de persones en manifestacions i a la consulta del 9-N de 2014. Fins ara hem guanyat les eleccions al Parlament català de 2012 i 2015. Però no els hem preocupat perquè no hem fet boicots com va fer Gandhi. Tampoc hem desobeït la legalitat espanyola, per tant l’hem consentit. Només amb una nova etapa de confrontació gandhiana demostrarem al món que no estem disposats a doblegar-nos a les amenaces de l’Estat espanyol; només amb ella demostrarem que no consentim la seva legalitat per omissió.
Només les potències europees i mundials poden forçar l’Estat espanyol a pactar un referèndum d’independència vinculant. El poble català només pot forçar la Unió Europea i les Nacions Unides de la seva còmoda passivitat elevant el nivell de conflicte, portant-lo a l’escala que va assolir Gandhi per forçar la independència de l’Índia: més de 100.000 presos per insubmissió l’any 1943 contra la participació a la II Guerra Mundial. Només el salt de les manifestacions festives a un conflicte dramàtic amb dirigents empresonats posarà en evidència la violència institucional que s’exerceix a Catalunya. Només conjurant-nos a convertint la plaça Catalunya en la nostra plaça Maidan, en la nostra plaça Tahrir quan un dels nostres representants democràtics sigui detingut. Només aquesta determinació gandhiana commourà el món fins a obligar les institucions internacionals a forçar l’Estat espanyol a un referèndum vinculant. Només l’existència de presos polítics acusats d’executar el mandat democràtic obligarà la Unió Europea a sortir de la seva inacció. És un preu molt alt, però és el camí que va seguir el President Lluís Companys al llarg de tota la seva vida en defensa dels treballadors, que va culminar amb el seu afusellament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!