S’ha iniciat la «fase penal» del procés vers la independència. Ha començat amb l’admissió a tràmit del recurs del govern espanyol contra la creació al nostre Parlament de la comissió d’estudi del Procés Constituent per part del Tribunal Constitucional. El primer pas va ser la imputació del President de la Generalitat, la vicepresidenta i una consellera per l’organització de la consulta del 9 de novembre de 2014. Va ser seguit de la sentència del Tribunal Constitucional contra la resolució del Parlament de Catalunya del 9 de novembre de 2015 que estableix la prohibició expressa de qualsevol pas del Parlament destinat a acomplir l’esmentada resolució. La «fase penal» consisteix en la criminalització dels resultats de les eleccions del 27 de setembre passat: els representants del poble català seran multats i suspesos dels seus càrrecs per aplicar el programa pel qual han estat escollits pels ciutadans, en especial les lleis destinades a crear «estructures d’Estat».
En el debat d’investidura Joan Tardà va advertir al Congreso de los Diputados de les conseqüències d’aquesta criminalització. Recomano als lectors que el vegin per Internet. Va anunciar que la majoria independentista del Parlament desobeirà les sentències del Tribunal Constitucional. En conseqüència els diputats seran multats, inhabilitats i jutjats per desobediència; finalment seran empresonats. Tardà va citar la pel·lícula de Berlanga «Todos a la cárcel» per resumir la situació. Aquest toc d’humor no ens pot amagar la gravetat de la situació.
La «fase penal» és la continuació de les anteriors. La primera va consistir en les grans manifestacions. La segona va ser la política i electoral i política, amb les eleccions al Parlament de 2012 centrades en la reivindicació d’una consulta sobre la independència i les eleccions de 2015 compromeses en el procés constituent de la República Catalana. L’escenari penal és nou per a les generacions joves, però els catalans l’hem patit al llarg de la història: les multes, l’exili, la presó, els afusellaments. Un escenari davant el qual l’Estat espanyol no retrocedirà. Ho va recordar aquesta mateixa setmana la sortida de la presó d’Arnaldo Otegui. Hi ha passat sis anys per impulsar la via pacífica i democràtica vers la independència d’Euskadi.
Les entitats i les forces polítiques han d’actualitzar l’estratègia i el full de ruta davant la resposta de l’Estat espanyol a la victòria independentista del 27-S. Una resposta basada en la violència jurídica com va assenyalar en Joan Tardà. S’ha de portar a terme la resolució del 9 de novembre del Parlament de Catalunya sense cap vacil·lació. Però cal tenir present que tindrà un desenllaç diferent per la virulenta reacció de l’Estat espanyol. El full de ruta de l’ANC contempla la suspensió de l’autonomia, però no el processament i l’empresonament dels representants del poble català.
Durant uns mesos podrem esquivar les requisitòries dels poders espanyols. Però l’aprovació de les lleis per crear estructures d’Estat implicaran multes, inhabilitacions, processaments per desobediència i condemnes de presó. Finalment el Govern espanyol suspendrà l’autonomia per impedir la celebració d’eleccions constituents. Junts pel Si i la CUP tenen la responsabilitat de calcular amb precisió matemàtica quins passos donen i quin és el moment més convenient per trencar obertament amb la legalitat espanyola. En aquests càlculs cal tenir present que la suspensió de l’autonomia posarà la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació en mans del govern espanyol i que també pot afectar la immersió lingüística.
Les reaccions previstes en el full de ruta de l’ANC són febles davant la intervenció del Parlament i de la Generalitat: l’activació d’una Assemblea de Batlles i Regidors per substituir el paper del Parlament en la representació del poble català. Aquesta mesura, com la consulta del 9-N de 2014, té un alt contingut simbòlic, però un limitat potencial per assolir la independència o per aconseguir una intervenció de la comunitat internacional. El punt feble del Regne Espanyol és la seva dependència financera exterior.
El full de ruta del procés constituent s’ha de portar fins al final, invocant el deure de desobeir les lleis injustes. Tanmateix cal fer-ho tal com assenyalava Mahatma Gandhi: assumint les conseqüències penals d’aquesta desobediència per evidencia la injustícia de la legislació. Cal posar dempeus la «desobediència civil des de les institucions» que va anunciar Joan Tardà al Congrés. Tots els passos que desafiïn la sentència del Tribunal Constitucional han de ser signats pels 72 diputats independentistes. Quan el poder judicial procedeixi, com serà inevitable, la dimensió política serà espectacular: la imputació de la majoria absoluta d’un Parlament. Tots ells hauran de ser multats, inhabilitats i finalment processats per desobediència. Les multes no s’han de pagar, els càrrecs inhabilitats han de ser confirmats per la majoria independentista fins a provocar el processament dels Tribunals per desobediència. A continuació cal desencadenar un moviment de solidaritat amb els presos des de tots els alcaldes i regidors de tots els Ajuntaments de Catalunya començant pels de la seva capital. Aquest moviment de desobediència civil des de les institucions ha de tenir l’alçada moral de les grans campanyes de Gandhi, del moviment de drets civils de Martin Luther King, de la solidaritat amb el Nelson Mandela empresonat. Només el dolor injustament infligit per les autoritats espanyoles i assumit amb enteresa pels dirigents catalans commouran l’opinió pública catalana, espanyola, europea i mundial.
Paradoxalment l’empresonament de la Presidenta del Parlament, de la seva Mesa, del President de la Generalitat i d’altres diputats proporcionaran la repercussió internacional que la independència del nostre país necessita. L‘empresonament de càrrecs electes suposarà la vulneració directe de drets protegits pel Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils. Amb «la fase penal» el conflicte entre Catalunya i l’Estat Espanyol assolirà un estadi molt més agut i deixarà de ser un afer intern espanyol. En uns mesos la cadena de multes, inhabilitacions, processos i empresonaments espanyoles despertaran la indignació de l’opinió pública mundial i obligarà els seus governs a imposar una resolució democràtica del conflicte català a l’Estat espanyol. Com explicarà el President del Govern espanyol el processament i eventual empresonament de càrrecs polítics als seus col·legues del Consell de Ministres europeu mensual?
Però aquest moviment no s’improvisa. Cal crear, des d’ara «estructures de resistència» i de solidaritat. En l’àmbit internacional cal aprendre de les organitzacions que van donar suport a campanyes com «free Mandela» fins a doblegar el règim de l’apartheid. Una campanya que va incloure, entre moltes altres accions, concerts memorables arreu del món amb la participació de les primeres figures musicals mundials.
Només generarem la solidaritat internacional si hem bastit «estructures de resistència» que permetin respostes de masses. Hem de començar amb les estructures més elementals com l’assistència lletrada a les persones represaliades, les despeses de les seves famílies, etc.; acompanyades de manifestacions, vagues, boicots, vagues de fam, jornades de protesta i altres. No oblidem que la principal «estructura» és «l’esperit de resistència» de la majoria d’un poble determinat a sofrir per la seva independència. Aquesta és la tasca més urgent de l’Assemblea Nacional Catalana, d’Omnium Cultural, de l’AMI i de totes les entitats sobiranistes: explicar que l’esperit de resistència és l’única manera d’afrontar la «fase penal» a la que ens ha condemnat el Regne d’Espanya. Del dolor de la resistència en sorgirà la victòria com va passar amb Gandhi, Luther King i Mandela.
Josep Pinyol i Balasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!