La intervenció de facto de la Generalitat per la via econòmica i la multa de 400.000 euros a Òmnium i l’ANC mostren l’agressiva reacció del Regne d’Espanya davant la victòria electoral dels partidaris de la República Catalana. Per a l’oligarquia espanyola instrumentalitza la «unidad de España» per desnaturalitzar la democràcia i al llarg de la història no han dubtat a sacrificar la llibertat per imposar la inclusió forçosa de Catalunya dins d’aquesta unitat. Aquesta és una diferència substancial entre les elits espanyoles i les seves homòlogues del Canadà i el Regne Unit. Per aquestes darreres la democràcia és indestriable de la seva pròpia història i abans acceptaran la independència del Quebec i d’Escòcia que no pas forçar una unitat contra la voluntat de quebequesos i escocesos. Per als espanyols apel·lar a la unitat de la pàtria contra Catalunya és el ressort emocional col·lectiu més potent de l’Estat perquè aplega el patriotisme amb la catalanofòbia en un país que no té enemics exteriors.
Espanya ja hauria recorregut a la força contra el moviment per la independència si no formés part de la Unió Europea. A causa d’aquesta limitació internacional el Govern espanyol intentarà reduir la seva violència jurídica a inhabilitacions i multes, sense arribar a les detencions i la presó que podrien disparar les alarmes a les institucions i els socis europeus. Recordem que el gener de 2006 el Tinent General Mena Aguado, cap de l’exèrcit de Terra, va ser cessat per les seves declaracions amenaçadores contra l’Estatut de Catalunya pel temor a les reaccions internacionals.
Amb tot, hem de preguntar-nos per on passen les línies roges de l’acció de l’Estat espanyol contra Catalunya que farien sonar els timbres de la consciència democràtica del Vell Continent? L’empresonament del President de la Generalitat o de la Presidenta del Parlament? La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre l’empresonament d’Arnaldo Otegi, que es pot conèixer aquesta setmana, ens proporcionarà pistes sobre les fronteres entre democràcia i raons d’Estat a la Unió Europea.
L’estratègia de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre es basa en el programa de desconnexió elaborat pel Consell Assessor per la Transició Nacional. Aquesta línia partia d’un supòsit, un respecte als principis democràtics i un capteniment passiu per part de l’Estat espanyol, similar a la resposta davant la Declaració de Sobirania. O un canvi important al Govern espanyol a les eleccions del 20 de desembre. Amb la presentació de la resolució del 9 de novembre hem constatat que PP, PSOE i Ciutadans i la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació espanyols comparteixen la mateixa anàlisi i actitud davant la victòria independentista. Per tant ara i després de les eleccions la reacció espanyola és i serà l’asfíxia activa. Calculen que les institucions catalanes no tindran capacitat de resposta i no caldrà passar a mesures penals que comportin presó. El govern espanyol, amb el suport dels tres partits constitucionalistes, sap que el retorn de presos polítics a l’Estat, i més si són càrrecs elegits democràticament, suposa creuar uns límits que Merkel, Hollande, Cameron i altres dirigents europeus difícilment poden tolerar.
De moment la nostra oposició a les primeres mesures d’ofegament no ha estat a l’altura del gran repte que ens plantegem. Estem tan capficats per la investidura del President de la Generalitat i la formació del nou govern que hem perdut capacitat de reacció, fins i tot d’indignació. Una de les característiques del moviment pel Dret a Decidir, des de la manifestació de febrer de 2006 que va recollir la indignació de la campanya anticatalana contra l’Estatut que va culminar en les amenaces del General Mena, ha estat la seva capacitat d’actuar al marge dels partits polítics. Tot i així ha estat conscient que els càrrecs electes són imprescindibles perquè tenen la representació democràtica de Catalunya.
Ara el moviment sobiranista ha de saber abstreure’s de les dificultats per elegir President i fer front a l’ofensiva antidemocràtica de l’Estat espanyol. Hem d’aprofitar la seva sobreactuació i aprofitar la seva empenta per a fer-los caure. Hem denunciar amb mobilitzacions les seves mesures de violència jurídica com les multes a l’ANC i Òmnium. No es poden combatre només jurídicament als tribunals; cal combatre-les políticament recollint adhesions de protesta com va fer Acció Cultural del País Valencià davant el tancament dels repetidors de TV3 i amb manifestacions davant de la Delegació del Govern espanyol. No ens podem quedar paralitzats pels enfrontaments partidistes o l’Estat espanyol guanyarà.
L’any 2010 el Tribunal Constitucional va castrar químicament l’autonomia esperant que, en ser una operació indolora, no reaccionaríem. Cinc anys després s’han trobat amb la victòria independentista del 27-S. Ara volen castrar Catalunya sencera amb mesures econòmiques. Les amenaces del Tribunal Constitucional davant de la declaració del 9-N i l’asfíxia econòmica del Sr. Montoro són atacs de prepotència furiosa de l’Estat espanyol que els catalans només podem respondre amb la desobediència civil. Els resultats del 27 de setembre proporcionen la legitimitat necessària per portar a terme la desobediència civil. Continuar amb el programa quje va guanyar les eleccions, sense tenir presents les amenaces del Tribunal Constitucional, portarà a l’empresonament dels representants de Catalunya. Aquestes detencions commouran l’opinió pública del continent, despertarà els seus governs i els obligarà a canviar d’actitud. La baula feble de l’Estat espanyol és la seva dependència internacional com es va demostrar el maig de 2010 i el juliol de 2012 quan Europa va imposar les seves mides econòmiques a Zapatero i a Rajoy. Només Europa pot imposar a l’Estat espanyol la celebració d’un referèndum vinculant com el d’Escòcia. De manera paradoxal la virulenta reacció de l’Estat espanyol contra la victòria independentista del 27 de setembre pot portar a un referèndum imposat internacionalment.
En la seva via pacífica cap a la independència el poble català es troba atrapat entre els grans principis democràtics que proclamen que la legalitat emana de la voluntat popular i les obscures raons d’Estat que persegueixen el manteniment de l’statu-quo. En aquest recorregut el principal actiu dels ciutadans de Catalunya han estat tant les seves grans manifestacions, que l’han posat en l’agenda política i mediàtica internacional, com les seves victòries electorals del 2012 i del 2015.
Pel que fa a les eleccions formem part d’una mena d’UEFA política i no podem triar participar en una competició si i en una altra no. Com el Barça ens veiem obligats a jugar la Lliga, la Champions i la Copa del Rei, encara que aquesta darrera no ens agradi gaire. Per proclamar la voluntat d’independència del poble català davant la comunitat internacional hem de guanyar tots els partits en tots els campionats. El dia 20 de desembre tenim partit, és a dir eleccions, en la competició que menys ens agrada i ens hi presentem dividits i desmotivats. Fins i tot alguns propugnen de no presentar-nos. Però no ens ho podem permetre. Les televisions espanyoles ja ens estan bombardejant amb entrevistes als candidats dels partits estatals i continuaran amb debats entre ells. Ja estan fent arribar les seves promeses destinades a convertir-se en excuses. Nosaltres, mentrestant, encallats en la investidura. Les previsions fetes a partir d’enquestes calculen que les dues forces sobiranistes (Democràcia i Llibertat i ERC) obtindran 1.250.000 vots i 19 diputats. És a dir, a hores d’ara, hi hauria uns 750.000 vots independentistes menys que dos mesos enrere. Aquesta és una mostra de feblesa que serà aprofitada per les forces constitucionalistes per reclamar que elles són les representants dels ciutadans de Catalunya.
Per tal que aquest retrocés electoral no passi necessitem retornar l’èpica al moviment sobiranista. Les dues forces que defensen la declaració d’inici del camí vers la República Catalana han de convertir les seves campanyes en actes de resistència contra l’ofensiva de l’Estat espanyol. No han d’introduir temes que ens distreguin de la nostra finalitat. No es poden fomentar falses esperances de negociacions: a Espanya guanyaran PP, PSOE i Ciutadans, els tres partits que neguen el dret a decidir de Catalunya. Els dos partits independentistes han de sortir amb empenta a guanyar 24 del 47 diputats que s’elegeixen a Catalunya.
El moviment sobiranista no pot proporcionar una empenta de moral i entusiasme tan sensacional com la Via Lliure de la Meridiana de l’Onze de Setembre. Amb les garrotades que ens etziba l’Estat espanyol no podem esperar reproduir l’ambient d’alegria de les grans manifestacions dels darrers anys. Davant les fiblades espanyoles hem de dotar-nos d’un altre aire, d’un estat d’ànim més fort, d’un esperit de resistència contra les bastonades que ens propina i propinarà el Regne d’Espanya. Hem de dotar-nos de l’esperit que Gandhi va induir en els seus compatriotes hindús: una disposició al sacrifici amb una confiança cega en la victòria final. Amb aquesta nova capacitat d’aguant hem de sortir a guanyar el partit que es juga el 20 de Desembre, encara que no ens agradi aquesta lliga. Ens hi juguem que l’Estat espanyol pugui continuar amb la castració química de Catalunya o que la comunitat internacional li imposi un referèndum vinculant sobre la independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!