Les desenes de milers de persones que han fet la campanya electoral amb la iniciativa «Ara és l’hora» (la gigaenquesta, l’acte de la plaça de Catalunya, els centenars d’actes i milers de paradetes) no es mereixen que el seu exemple d’unitat sigui ignorat l’endemà de la consulta. Els quaranta mil voluntaris que van fer possible el 9N no es mereixen que els partits polítics catalans, desapareguts en la campanya, reapareguin la setmana següent prioritzant la seva posició en la correlació de forces electorals. No han entès que no és el moment reeditar la vella política de disputes domèstiques. Dimecres 12 de novembre ERC va presentar el seu full de ruta particular, farcit de propòsits excel·lents si l’Estat espanyol fos una entelèquia i la Unió Europea una ONG de drets humans. Dos dies després es va anunciar que CDC prepara un gran acte a finals de mes que repetirà el format de la presentació de la «Casa Gran del Catalanisme».
El país es troba en una situació d’emergència: l’atur de centenars de milers de persones, la meitat dels joves sense feina, els milers de desnonaments, els milers de persones fent cua als bancs d’aliments, de Càritas i de Creu Roja, retallades en ensenyament, sanitat, recerca i tantes altres mancances. Contra aquesta emergència el poble català s’ha mobilitzat amb una gran esperança: convertir Catalunya en un nou Estat amb els estàndards de democràcia, honestedat i justícia social dels petits països del nord d’Europa
La vella política va esdevenir obsoleta l’Onze de Setembre de 2012 quan les institucions van posar-se al costat dels centenars de milers de manifestants per la independència i van convocar eleccions. La nova política, la unió de mobilització i institucions per una consulta d’autodeterminació, va obtenir dos terços dels escons:. La història es va accelerar: Declaració de Sobirania, petició de referèndum a les Corts Espanyola, consulta no-refrendària amb la doble pregunta, procés participatiu iniciat per la Generalitat i portat a terme per 40,000 voluntaris.
Com preveia el juliol de 2013 el full de ruta de la Comissió Assessora de la Transició Nacional la resposta a la prohibició d’una consulta legal havia de ser unes eleccions que hem de convertir en plebiscitàries. Hem aconseguit que 2.300.000 catalans participessin en el 9N i que el 80% votessin SI-Si. Gràcies a aquest èxit és al nostre abast el pas següent: que més de dos milions de ciutadans votin a favor de la independència seguint els passos previstos a l’agenda del CATN. Si ens apropem al dos milions i mig la independència serà irreversible i ràpida. Un mandat democràtic d’aquesta magnitud és impossible d’ignorar en un país de la Unió Europea del segle XXI, encara que es tracti del Regne d’Espanya. De fet pot provocar-hi una crisi tan aguda que faci trontollar el règim postfranquista.
Per aquesta raó el mateix dia que es convoquin aquests comicis l’Estat espanyol desencadenarà l’ofensiva legal, política i mediàtica més ferotge de les darreres dècades. Les clavegueres de l’Estat tornaran a vessar porqueria i la Brunete mediàtica l’escamparà als quatre vents, com ja van fer a les eleccions de 2012. Els grans oligopolis, els de les comissions bancàries, les tarifes elèctriques i telefòniques i els peatges més cars d’Europa, posaran les seves televisions i periòdics al servei de la campanya i finançaran tots els grups que s’oposin a la independència, sense importar-lis la seva ideologia.
Si els partits catalans només pacten un programa comú a favor de la independència, si deixen de costat les organitzacions que han mobilitzat el poble català, a l’Estat espanyol li serà fàcil dividir-nos. Els seus representants atacaran als partits que governen la Generalitat pel casos de corrupció del passat i per les retallades que han fet a causa de la intervenció de la Hisenda espanyola. A la vegada atacaran ERC i la CUP atiant la por dels pensionistes, funcionaris i proveïdors de la Generalitat a no cobrar, com va passar al referèndum d’Escòcia. A la vegada continuaran amb el mantra de les més terribles catàstrofes que condemnaran Catalunya a vagar per l’espai sideral. A més, de manera inevitable, els retrets interns creuats entre els partits sobiranistes completaran els atacs externs.
Només una Candidatura d’emergència i esperança pot contrarestar la previsible ofensiva. Una candidatura que aplegui els partits amb l’entusiasme sòlid de les mobilitzacions sobiranistes. Un entusiasme que arrossegarà la majoria del nostre poble i ens dotarà del mandat democràtic incontestable, que serà el punt de no retorn en el camí de Catalunya per esdevenir un nou Estat d’Europa.
En aquesta Candidatura la denúncia de la situació d’emergència que patim ha de ser indestriable del sòlid horitzó d’esperança que oferim. Perquè la independència és un mitjà i no una finalitat en ella mateixa. Un mitjà per treure Catalunya de la gravíssima situació social que pateixen els nostres compatriotes més febles i un projecte de futur per als nostres joves. Un mitjà per portar a terme la regeneració democràtica contra la corrupció que ens avergonyeix. Contra la «recuperació dels rics» que només beneficia als especuladors en borsa i «l’exclusió dels pobres» que representen les retallades de l’Estat espanyol, el nou Estat europeu instaurarà a Catalunya el model de societat inclusiva, democràtica, social, d’economia productiva i cultura avançada dels petits països del nord d’Europa. Aquest projecte, treballat en els documents del CATN, aplega el consens polític bàsic de la societat catalana.
Per encarnar aquesta entesa profunda de tot un poble a l’hora de fer néixer aquest nou Estat, la Candidatura d’emergència i esperança ha de ser molt més que una coalició de partits. Ha d’aplegar les persones que han destacat en les mobilitzacions dels darrers anys, les que han sobresortit en la solidaritat amb les persones sense aliments i les famílies desnonades. Ha de sumar les persones que han aportat el seu prestigi professional i acadèmic al moviment sobiranista. El Parlament de Catalunya que ens ha de portar a la independència ha de tenir el nivell més alt de tota la nostra història. La renovació profunda de la llista electoral esdevindrà la garantia d’un compromís indestructible amb la independència, amb el nou model social i econòmic, amb la regeneració democràtica. Només així es redreçarà la confiança de milions d’electors escarmentats pels falsos eslògans que es difuminen en la boira de la retòrica.
La candidatura unitària és un mitjà per la independència, que és un altre mitjà. Com repetia la campanya «Ara és l’hora» l’objectiu és un país nou. Però els mitjans tenen una importància decisiva. Gandhi va assenyalar que els mitjans contenen les finalitats com les llavors contenen les futures plantes. Una Candidatura d’emergència i esperança, per la seva unitat, per la seva composició i pel seu programa, ha de contenir la llavor que germinarà en un nou país «net i noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç!». Un país al nivell dels països de nord enllà, un país pel que lluitem els que, com el poeta, estimem «amb un desesperat dolor aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però algú creu que Convergència -no parlem ja d’Unió- vol en ultima instancia la independència sobirana?
Estic convençut que busquen una posició de força per a negociar un encaix a Espanya. Una mica de Llengua, una mica d’Educació i quatre calerons més, i aquí s’acaba la independència convergent. Sol la veu de l’Amo dels que tenen el poder econòmic i polític de veritat a Catalunya i a l’estat, ja se sap que els calers no tenen ni Déu, ni pàtria, ni senyor…
Convergència és el policia bo del procés sobiranista, davant dels policies dolents del PSC i Unió.
Si no podem contar qui són els sobiranistes de debo i quins en ultima instància es conformaran amb un bon “arreglillo” no ens assortirem