Els “drets històrics” són “l’única Constitució dels bascos” ha afirmat el lendakari Ibarretxe a l’Aberri Eguna d’enguany. D’aquesta manera recull la proposta feta per la “Mesa de Reflexió Plural o Mesa de Egino” http://www.elkarri.org, d’establir un “Conveni Constitucional” entre Euskadi i l’Estat Espanyol basat directament en la Disposició Addicional Primera de la Constitució Espanyola. Aquesta mesa es va formar dintre de la Conferència de Pau impulsada pel moviment Elkarri. D’acord amb aquesta proposta, el “Conveni Constitucional” emanaria directament dels “drets històrics” emparats i respectats per la disposició esmentada de la Constitució Espanyola; substituiria o estaria per sobre de les lleis orgàniques que són els Estatuts d’Autonomia del País Basc i Navarra i seria negociat per la taula de partits de les forces polítiques basques, aprovat pels parlaments basc i navarrès i ratificat directament en referèndum pel poble d’Euskal Herria sense passar per les Cortes Españolas en no ser una llei orgànica. En les sessions d’aquesta mesa hi van participar, a títol individual, membres de tots els partits d’Euskadi (inclosos els Partits Socialistes d’Esukadi i de Navarra) excepte el PP i la Unión del Pueblo Navarro. En absència del partit popular hi va assistir una persona propera a aquesta sensibilitat. Batasuna va assistir a la primera trobada, però després es va retirar. Cal tenir present que Batasuna impulsava el procés paral·lel de reflexió, el Nazio Eztabaida Gunea”.
L’aposta que el lendakari i el PNB fan per aquesta via és la resposta al refús al "Pla Ibarretxe per part de les “Cortes Españolas”, el que es van “cepillar” en una sessió en paraules d’Alfonso Guerra. Les institucions basques no tornaran a presentar una proposició de llei, sinó que apel·laran directament al poble. Almenys una part dels socialistes bascs comparteixen aquesta sortida al xoc de legitimitats entre la sobirania basca i la sobirania espanyola. A la vegada l’esquerra abertzale, amb la proposta d’Anoeta va proposar dividir la negociació del conflicte basc en dues taules: una entre ETA i l’Estat Espanyol per resoldre la problemàtica dels presos i el lliurament de les armes; i l’altre entre les forces polítiques d’Euskal Herria per arribar a acords sobre el futur polític dels bascs. La declaració de l’alto el foc permanent d’ETA més la declaració del Lendakari fan possible un futur acord entre tots els partits polítics bascs, abertzales i constitucionalistes bascs, excepte el PP i la UPN, al voltant de la idea de Conveni Constitucional. Aquest acord no pot ser immediat i requerirà prèviament la celebració d’eleccions municipals i autonòmiques amb la participació directe de l’esquerra abertzale i en condicions d’absència de violència per tal que la voluntat popular es pugui expressar lliurement. Segurament també s’haurà d’haver resolt el problema dels presos i exiliats bascs.
Estem parlant, per tant, d’un procés llarg i evidentment el problema vindrà de la reacció de les forces polítiques i de les institucions espanyoles davant d’aquesta proposta. Perquè la disposició addicional primera deixa ben clar que l’actualització del règim foral es durà a terme en el marc de la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia. Com s’ha demostrat en el cas de Catalunya els partits espanyols menyspreen la voluntat del poble basc o català, degudament expressada pels seus representants elegits democràticament. Encara que s’aconsegueixi un consens de totes les forces polítiques excepte el PP; els socialistes han estat els primer en votar contra els acords de la seva sucursal. Però en el cas d’Euskal Herria hi ha factors molt importants que no s’han donat en el cas català, com la major mobilització del poble, inclosos els sindicats, la major contundència del PNB o el ressò internacional del procés de pau. Només davant d’aquests elements de pressió l’oligarquia espanyola pot cedir i vehicular algun instrument jurídic, com el Conveni Constitucional per donar un tractament excepcional a Euskadi, com en el Concert Econòmic.
En aquestes circumstàncies al poble català no li interessa aprovar l’Estatut del Ribot o de la Moncloa. Refusant-lo en el referèndum podrem reclamar d’aquí uns anys, si el poble basc ho aconsegueix, un Conveni Constitucional, que no pugui ser retallat a Madrid. Si el règim monàrquic no cedeix, que és el més probable, la unitat estratègica amb els bascs, seguint el seu exemple de mobilització i fermesa política, sense violència, pot començar a fer trontollar la monarquia postfranquista. La victòria del no en referèndum ja representaria una crisi de proporcions importants a casa nostra i implicaria un canvi decisiu en la correlació de forces.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!