Nova etapa i nou subtítol d’aquest blog

     Ha sortit de l’impremta el llibre “La Declaració Unilateral d’Independència. Estratègia per proclamar Catalunya nou Estat de la Unió Europea. En soc l’autor; el pròleg l’ha escrit Joan Carretero i la cloenda Carles Móra. Molt aviat estarà a les llibreries. Es pot llegir un ampli sumari de l’obra, el pròleg, la cloenda i alguns paràgrafs a la pàgina web www.declaraciounilateralindependencia.cat . A més conté altres llibres i escrits meus, alguns reproduits de manera íntegra.

     Dins aquesta pàgina web publicaré la secció Pla Estratègic , que reproduiré en aquest bloc. A continuació reprodueixo el primer:

El “Cercle Virtuós”
de la Declaració Unilateral d’Independència

      “Les
idees són una arma”
. M’ho
repetia sovint Francesc Espriu quan fèiem presentacions del meu
llibre
“La Sobirania
Nacional”
. Era el
secretari general del Front Nacional de Catalunya i, com a pintor (*)
n’havia dibuixat la portada. El concepte de “Declaració Unilateral
d’Independència” ha estat una arma des que es va formular a la
Ponència Alternativa de Reagrupament, presentada al Congrés d’ERC
de 2008.
Aquesta
noció ha ajudat a dinamitzar el cercle virtuós del moviment
sobiranista del darrer any. . . .

. . . Patíem
el gran fracàs de les eleccions de març de 2008, produït tres
mesos després de la manifestació de centenars de milers de persones
contra el col·lapse de les infraestructures de desembre de 2008.
Els partits espanyols van treure els millors resultats des de 1907 i
els catalans, CiU i ERC, els pitjors. Aquests van posar els candidats
més pactistes i gradualistes al capdavant de les seves llistes.

L“unilateralisme”
va proporcionar una estratègia a les organitzacions sobiranistes amb
un principi senzill i potent: “només depèn de nosaltres”.
No ens cal el permís d’Espanya per declarar-nos independents. No
necessitem el permís dels partits polítics de l’hemicicle del Parc
de la Ciutadella per organitzar les consultes populars de la
independència. “Només depèn de nosaltres”. No
intentem convèncer als que no ens volen escoltar: el polítics
professionals i Espanya. Dirigim-nos directament a la gent.
Aconseguim la confiança en nosaltres mateixos. Hem de prendre la
iniciativa. Hem d’organitzar-nos nosaltres mateixos.

Aquest
va ser el contingut profund de l’article
“Patriotisme
i Dignitat”
de
Joan Carretero de fa només onze mesos. Hi ha un abisme entre la
classe política i la ciutadania. Amb Espanya no hi ha res a fer. La
regeneració d’Espanya i l’encaix amb ella són impossibles. El
pactisme, el federalisme, el gradualisme, la pluja fina no porten
enlloc. Només l’estratègia de la Declaració Unilateral
d’Independència feta pel Parlament de Catalunya pot acabar amb la
desorientació del poble català. El primer pas és crear un referent
clar a les eleccions al Parlament de Catalunya, una Candidatura
Transversal de tots els partits, plataformes i entitats que
sostinguin l’estratègia unilateralista.

ERC
es va excloure d’aquesta Candidatura Transversal. Joan Carretero va
arrancar una escapada de més de 35.000 quilòmetres per tot el país
per explicar la via cap a la independència. En un país desmotivat i
escèptic les sales es van omplir per escoltar el seu missatge:
“només depèn
de nosaltres”
.
Es va fer el primer salt del “cercle virtuós”. Reagrupament va
aconseguir més de 3.000 associats en cinc mesos. Va venir la
fantàstica Assemblea fundacional del mes d’octubre de 2009. No la
vaig poder gaudir de manera plena per la retallada del 50% que va
patir l’esborrany de “Ponència Política” que havia redactat.

L’Onze de Setembre el President del Barcelona Futbol Club es va
afegir a la manifestació de la tarda. El suport de Jan Laporta va
representar una enorme empenta al “cercle virtuós” del moviment
per la independència. La seva proximitat a les tesis de Reagrupament
va ajudar de manera decisiva a la seva difusió. Els actes dels
reagrupats no van transcendit als mitjans de comunicació fins que
Laporta es va identificar amb els plantejaments de Rcat. Una altra
baula de la cadena virtuosa que es va posar en marxa.

Les Consultes Populars va irrompre com un tsunami en el cicle
expansiu del sobiranisme el 13 de setembre a Arenys de Munt. Tots els
partits del Parlament van refusar prendre les desenes de milers de
signatures que havia recollit la Plataforma pel Dret a Decidir per la
convocatòria d’un referèndum sobre el “dret a decidir”. El
Moviment Arenyenc Per l’Autodeterminació va decidir organitzar un
referèndum pel seu compte. Va fer seva la màxima del seu alcalde,
Carles Móra:”Només de depèn de nosaltres”. Van tirar
endavant la Consulta Popular. I va aparèixer la cara fosca, la
veritable, del Regne d’Espanya: la Falange Española; l’advocat de
l’Estat, “peón negro” d’aquest mateix partit feixista; les
amenaces del “Gobierno de España”; l’actitud del Virrei
espanyol. Però aquest ressorgiment del fons franquista de l’actual
règim es va girar contra Espanya. La participació dels arenyencs va
ser més alta, l’acte va tenir repercussió a tot Catalunya i a la
premsa internacional. El tsunami va generar onades impressionants els
mesos de desembre, febrer, abril i juny. S’han mobilitzat desenes de
milers de voluntaris i centenars de milers de votants. Els mitjans de
comunicació de tota Europa van girar la mirada cap un poble que
lluitava amb urnes contra un Estat que no reconeix el dret a
l’autodeterminació.

Ara cal preparar amb un gran rigor el següent cicle: les eleccions
al Parlament. No pot repetir-se el fracàs de les eleccions de març
de 2008. És imprescindible combinar la mobilització amb l’activitat
política. L’estratègia unilateralista, la regeneració democràtica
i les Consultes Populars han de fer sentir la seva veu amb força a
l’hemicicle de la Ciutadella. El proper pas del “cercle virtuós”
és convertir les properes eleccions al Parlament en una “Gran
Consulta”. És l’única manera d’acabar amb l’abisme entre la
classe política i la ciutadania.

Només hi ha una manera d’aplegar la dinàmica popular de les
Consultes, la Candidatura Transversal que proposa Reagrupament i la
visibilitat mediàtica de Jan Laporta: unes primàries obertes. Unes
primàries organitzades com als Estats Units; és a dir que hi puguin
participar totes les persones que es registrin com a votants
sobiranistes; que s’hi presentin diferents candidatures; que hi hagi
debats entre ells i campanyes. Després en Assemblees Comarcals
celebrades en dies diferents s’escollirien compromissaris de manera
proporcional als vots obtinguts. Finalment en una Conferència
Nacional es faria el recompte final de compromissaris i s’aprovaria
el programa i l’estratègia política per a la propera legislatura.

Afinar el programa i l’estratègia de la legislatura és fonamental.
Perquè l’endemà de les eleccions començarà un nou “cercle
virtuós”. Hem de tenir present la trajectòria del Partit
Quebequès: es va fundar l’any 1968; a les eleccions de 1971 va
obtenir només 7 diputats a causa del sistema electoral majoritari;
l’any 1976 va assolir un 40% dels vots i la majoria absoluta. Aquesta
li va permetre convocar un referèndum sobre la independència del
Quebec. Una expansió similar ha seguit el Partit Nacional Escocès,
començant amb un mínim de diputats i assolint la majoria relativa
en molts pocs anys.

“Llum als ulls i força al braç” diu el Cant de la
Senyera. En aquest darrer any s’han aplegat totes les condicions per
encetar el camí que ens pot permetre proclamar Catalunya nou Estat
de la Unió Europea en dues o tres legislatures. Totes les persones
que han treballat tant en els darrers mesos per aconseguir unes
circumstàncies tant propícies han de tenir la clarividència
necessària i la capacitat d’unir voluntats per estar a l’alçada del
moment històric.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *