Josep Pinyol

      Si Rodríguez Zapatero tenia un projecte històric al voltant de l’Espanya plural la manifestació de dissabte evidencia el seu fracàs. Si Zapatero es pensava que l’Estatut de la Moncloa pactat amb Artur Mas resoldria les reivindicacions de Catalunya els centenars de milers de persones que es varem manifestar per la Gran Via de les Corts Catalanes (els organitzadors no podien haver triat un carrer amb un nom millor) va molt equivocat. Té tot el poder de l’Estat i totes les complicitats polítiques (PSC, CiU i ICV) i empresarials a Catalunya per imposar les seves condicions, però no per enganyar a una part molt significativa dels catalans.

    La manifestació pel dret a decidir ha recordat les grans manifestacions contra la Guerra de l’Irak i contra el transvasament de l’Ebre i ha recordat també com tots aquests grans moviments contra el govern del PP es van organitzar al marge del PSOE. Aleshores Rodríguez Zapatero impulsava els “grans acords d’Estat” amb el PP entre els que sobresurt el Pacte Antiterrorista, impulsat per ell. Però va ser la gran mobilització contra la guerra, a la que es va sumar l’enorme impacte emocional dels atemptats del 11-M els que van catapultar Rodríguez Zapatero a la Presidència del “Gobierno español”. Va ser aleshores quan Catalunya li va proporcionar més d’un milió de vots de diferència envers el Partit Popular que va adoptar el discurs de Pasqual Maragall de l'”Espanya plural".

     La retirada de tropes de l’Irac, l’anul·lació del Pla Hidrològic Nacional, la congelació de les disposicions més retrògrades del PP en ensenyament, van donar la impressió d’un polític disposat a complir amb la seva paraula. Per als que estem convençuts del paper central que la memòria històrica té en la consciència col·lectiva de les societats em va esperançar la breu referència que va fer al testament polític del seu avi, militar republicà afusellat pels seus companys d’armes per defensar la democràcia. Per un moment va semblar que s’havia col·locat al cor mateix del poder un polític honest que enllaçava directament amb la tradició republicana. Tot i així no vaig entendre que ERC li donés el suport de manera incondicional, a la primera votació, sense un pacte per escrit, sense marcar les distàncies que un partit republicà ha de marcar envers un partit del règim de la monarquia postfranquista. Així li vaig dir al diputat Joan Tardà, amic al que tinc un enorme respecte, que va quedar molt sorprès per les meves reticències. Aquestes no eren envers la persona, sinó envers el PSOE. Més tard vaig llegir un article de Ignacio Sotelo, que coneix bé les lluites caïnites dels partits socialistes europeus, des de la seva càtedra a Berlin, on advertia que un “bambi” no arriba a la secretaria general del PSOE, a base de tarannà, pujant des de la secció local de León, la federació provincial i la federació regional.

  Tanmateix totes aquestes mesures no afectaven el nucli ideològic i d’interessos del règim actual i de la oligarquia que s’ha format al seu voltant. Quan les reivindicacions afecten la medul·la del sistema com és el cas de la memòria històrica que compromet seva legitimitat la resposta de Rodríguez Zapatera ha estat ambivalent com en el cas dels “Papers de Salamanca” i sobretot en la llei de la “Memòria Històrica” que dorm el somni dels justos en els despatxos de la burocràcia. Quan les lleis a adoptar afecten els interessos de l’oligarquia com la Reforma Fiscal que prometia el programa del PSOE la retirada és espectacular com en el projecte de llei elaborat per Solbes. Finalment quan els canvis havien d’afectar l’estructura de l’Estat com en el cas del Pla Ibarretxe que plantejava el dret a decidir, o de manera més lleu en el cas de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, la negativa ha estat total. Un refús clar en el cas de l’Estatut Basc, un refús pactat i avalat pel PSC, CiU i ICV en el cas català.
Un refús que ha evidenciat Rodríguez Zapatero com a mentider, com a indigne de citar l’exemple del seu avi, que va morir per la llibertat.

     El fracàs de Rodríguez Zapatero és també el fracàs de la monarquia postfranquista: han quedat clars els límits que el règim té a les aspiracions nacionals d’Euskadi i Catalunya fins i tot en les circumstàncies políticament més favorables. Ara el que cal és diposar d’una estratègia de resposta, una estratègia que no pot ser aïllada entre els diferents nacions ibèriques. Perquè cadascuna pel seu compte es troba amb un mur infranquejable que no preocupa excessivament a l’oligarquia espanyola.