Josep Pinyol

     El ritme històric de Catalunya s’havia accelerat massa des de la formació del “Govern catalanista i d’esquerres”, es retroalimentava de manera alarmant amb la reacció de la caverna espanyolista i hi havia el perill de que es descontrolés. El pacte Zapatero-Mas és la represa del control del procés polític per part de la “sociovergència”, el conjunt el conjunt d’interessos clientelars que es mouen al voltant dels aparells dels socialistes i dels convergents, estretament lligats, ambdós, a l’oligarquia espanyola de la Transició. La inesperada evolució del postpujolisme en mans de la coalició del PSC i ERC vers una afirmació nacional de Catalunya més reivindicativa havia desconcertat les institucions, grups empresarials i mediàtics que tutelen l’evolució política espanyola des de la mort de Franco.

     La dinàmica política i emocional desencadenada el 30 de setembre amenaçava arrossegar Convergència i Unió fora del consens constitucional. També el president Maragall semblava abduit per vel·leïtats sobiranistes fins al punt de provocar fortes tensions amb el seu propi partit. Però l’efecte “Estatut” va durar poc: El secretari general del PSC va anunciar que presentaria esmenes a l’Estatut l’endemà de la seva aprovació. El 21 de novembre Artur Mas començava la conferència doctrinal “Catalunya sense límits” reafirmant, per si algú en dubtava, la seva lleialtat amb el règim i la Constitució de 1978, tot i que encara considerava irrenunciable la clau de la caixa dels impostos dels catalans. Al mateix temps el PSC obligava a Maragall a sotmetre’s als dictats de l’aparell del partit, anul·lant l’anunciada remodelació del seu govern. La “sociovergència” es posava en marxa per reprendre els fils i establir els límits, l’estructura i el lloc que el règim monàrquic ha establert per a les aspiracions de Catalunya.

     El nou Estatut no alterarà l'”statu quo” establert a Catalunya entre les eleccions de1977 i les de 1980, els anys en que l’esquerra catalana, la que havia liderat la lluita antifranquista al voltant de l’Assemblea de Catalunya, va suïcidar-se políticament. En aquest sentit és molt significatiu que tant el President Tarradelles com el President Maragall hagin estat exclosos de la negociació dels respectius estatuts. La sucursalització del PSC i la crisi del PSUC va desactivar els elements més renovadors de la societat catalana i va deixar els partits d’esquerra en mans dels aparells dels partits i de les xarxes clientelars, entrelligades amb els mitjans de comunicació afins.

     I va permetre la instauració del model “Pujol”, és a dir la utilització del sentiment nacional català per assolir l’hegemonia de la dreta a Catalunya i la reducció del nacionalisme català a força de pressió, de lobby regional. El repartiment d’esferes d’influència, de pressupostos i de clientela entre els socialistes als ajuntaments de l’àrea metropolitana i CiU a la Generalitat i la resta del Principat ha durat 23 anys. Per l’oligarquia de la Transició tenia la gran virtut que havia tranquil·litzat durant cinc lustres la històricament irascible i rebel Catalunya, mantenint-la fidel al règim de la monarquia post-franquista i aïllant el focus de tensió d’Euskadi.

     Per això el pacte Zapatero-Mas té com a prioritat evitar la desestabilització de Catalunya i la millor manera d’assolir-la és retornant al repartiment d’esferes d’influència i de pressuposts dels anys de pujolisme.

    El problema greu per al poble català és que hi ha un malestar difús que prové de la constatació de la decadència de la nostra nació; però no hi ha un model econòmic, social i cultural alternatiu a la “sociovergència”, ni forces polítiques i socials amb la determinació necessària per a portar-la a terme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!