L’exèrcit de Catalunya

     Quan Robson era entrenador del Barça ( i Mourinyo feia d’adjunt) va declarar: "el Barça és l’exèrcit de Catalunya”. Una periodista de La Vanguardia li va preguntar perquè ho havia dit i Robson va contestar que "Catalunya no té exèrcit i el  Barça supleix aquesta mancança". En qualsevol altre país els caps militars haurien protestat. A Escòcia o Gal·les haurien dit que l’exèrcit britànic era l’exèrcit escocès o gal·lès. En canvi cap general espanyol va protestar reclamant per al seu exèrcit la defensa de Catalunya. Perquè mai al llarg de la història han defensat Catalunya, com vaig exposar en llibre “L’exèrcit contra Barcelona” (Llibres de l’Índex. Barcelona. 2000) escrit amb motiu de la desfilada que volien fer a la Diagonal l’any 2000 . Les declaracions del Tinent General Mena Aguado contra l’Estatut revelen que l’Exèrcit espanyol continua considerant Catalunya i les seves institucions com el Parlament com enemics potencials i no com els subjectes a defensar.

     Però la invocació del cap de l’exèrcit de Terra a l’article 8 de la Constitució de 1978 revela un dels aspectes més antidemocràtics de la monarquia postfranquista: la tutela militar que plana sobre el règim actual. Aquesta es vehicula mitjançant el Capità General dels exèrcits nomenat per Franco de manera vitalícia i hereditària atribueix a l’exèrcit: el rei Juan Carlos I i els seus hereus o hereves. En efecte la infanta Leonor serà, si no som capaços d’impedir-ho, Capità General de les Forces Armades. La monarquia exerceix el paper que en altres constitucions es reserva a “Consells de Seguretat Nacional”.

     La tutela militar sobre règims constitucionals és contrària a la democràcia. Existeix a Turquia i existia a la constitució elaborada per Pinochet. La Unió Europea exigeix la seva eliminació a Turquia com a condició per la seva incorporació. I en la reforma de la Constitució de Pinochet que s’ha efectuat en l’actual mandat presidencial s’ha eliminat un article calcat de l’article 8 de la Constitució espanyola de 1978.

     En el seu programa electoral el candidat Lagos afirmava sobre aquest article: “En una sociedad democrática la soberanía reside en el pueblo y es dicho pueblo-nación quien delega el monopolio del uso de la fuerza exterior en ciertas autoridades del Estado, las que disponen, como medio, de las instituciones armadas. Sin embargo, la responsabilidad de tal uso no es delegable y ella se mantiene en la sociedad civil. Luego, las Fuerzas Armadas son instrumentos de la Defensa Nacional y, por ende, la determinación del uso de la fuerza no es una materia autoreferencial que esté circunscrita a la mera resolución del ente que en la práctica la ejerce. . . . , la derogación de políticas estancos o separatistas, la abrogación de sistemas autorreferenciales y retroalimentadores, son esenciales para el fortalecimiento de la democracia chilena”.

     A l’Estat Espanyol, sense amenaces exteriors, l’enemic interior que justifica el manteniment de l’exèrcit com una institució aïllada, estanca, autorreferencial, és el separatisme català i basc. Catalunya i el seu Parlament continua sense tenir cap força que defensi la seva voluntat. Però no ens hem d’acovardir: aquests esquemes revelen un pensament militarista superat per la Història, són inacceptables en un Estat democràtic i no són tolerats a la Unió Europea. De tant en tant ingerències d’aquests tipus passen en els estats democràtics, i els demòcrates hem de limitar-nos a reclamar, sense por i amb fermesa, la destitució amb deshonor del cap militar. Així hi van fer els Estats Units amb el General Mac Arthur quan va intentar la seva pròpia política militar a Àsia. Els catalans, a més, com nació amenaçada tenim dret a reclamar una política de defensa pròpia, molt més enllà del paper del Barça.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *