Estatut i rutina política

    La comparació de l’evolució de la societat catalana entre 1901 i 1931 i la de 1975 fins a 2005 és alliçonadora. Entre la candidatura dels “Quatre Presidents” l’any 1901 que va portar els primers diputats catalanistes a Madrid i la proclamació de la República Catalana l’any 1931 només hi ha trenta anys. En tres dècades es passa d’un panorama dominat pels partits monàrquics sucursalistes a l’abolició de la monarquia. Aquest progrés es va fer a sotragades: La vaga general de 1904, la Solidaritat Catalana, la Setmana Tràgica, l’Assemblea de Parlamentaris de 1917, la vaga general del mateix any, la campanya per l’Autonomia de 1918, la Vaga de la Canadenca, la Dictadura de Primo de Rivera. El catalanisme polític va lluitar contra la rutina política, va despertar el nostre poble i va desestabilitzar el règim monàrquic fins a fer-lo caure. La consciència nacional catalana encara viu de la renda l’impacte d’aquella generació de dirigents polítics, pensadors, creadors i lluitadors.

     En canvi en els darrers trenta anys l’obsessió per l’estabilitat, per les actituds “políticament correctes” i la “moral de la derrota” han agarrotat els nostres dirigents i han corsecat la vitalitat del nostre poble. Formalment hem recuperat l’autonomia, però aquesta s’ha convertit en l’opi del nostre poble. Agafem el metro o l’autobús, passegem-nos pels patis de les escoles de secundària i de la Universitat, anem als grans magatzems; hi constatarem que la nostra identitat nacional es troba amenaçada. No patim les garrotades externes del genocidi franquista, però se’ns ha inoculat el virus intern del conformisme que ens fa rodolar pel pendent de la desaparició com a nació.

    Els nostres polítics, confortablement instal·lats en la rutina política, abominen de les sotragades que desvetllen els pobles. Segrestats per la perspectiva del màrqueting electoral, han d’oferir una imatge triomfalista del país. Només perceben la gent benestant que omple restaurants i botigues, que col·lapsa les carreteres, perquè és la realitat que reflecteixen els mitjans de comunicació. No volen veure l’altre Catalunya, la del milió de pobres, la de la majoria de joves amb un contracte de treball precari i sous de misèria, la de les angoixes dels que paguen hipoteques i que no poden compaginar la vida laboral, etc., etc. Aquesta Catalunya és invisible als diaris i les televisions.

     Els dirigents dels partits no volen moure’s dels despatxos i dels dinars polítics. Ens volen fer creure que l’oligarquia espanyola deixarà d’espoliar-nos dos bilions d’euros anuals per la promesa electoral de Zapatero. Ens volen fer creure que els que han fet invisible la nostra llengua a les televisions espanyoles ara ens reconeixeran legalment com a nació; abans remouran tot el pòsit d’anticatalanisme acumulat en segles.

    Per això és altament probable que acabin legitimant la retallada de l’Estatut, apel·lant al possibilisme d’alguna contrapartida de l’oligarquia. Amb aquesta legitimació s’esvairà l’autoestima recuperada el 30 de setembre.

     També la retirada de l’Estatut provocaria la desmoralització del nostre poble, especialment dels joves. Encara que provoqui la doble convocatòria d’eleccions a Catalunya i Espanya. Tindrà el mateix efecte que el refús del Pla Ibarretxe, però amb el greuge massoquista de ser-ne responsables nosaltres mateixos. Perquè, al cap i a la fi, continuaria l’espoli fiscal i el canvi real pràcticament no es notaria. Al País Basc la negativa del règim va anar seguida, també, d’una convocatòria d’eleccions que van significar la continuació de la rutina política que només afavoreix a l’statu-quo.

    Només un procés històric que encadeni sotragades polítiques amb mobilitzacions populars massives pot reproduir la multiplicació de la consciència nacional i la desestabilització de la monarquia postfranquista, com va passar entre 1901 i 1931.
Per això obligar el PSOE a ser democràticament conseqüent i presentar el seu Estatut a referèndum, amb la seva proposta de continuació de l’espoli fiscal de les darreres dècades, enfrontant-se als partits catalanistes defensant el “no” marcaria profundament la consciència nacional del poble català. Aprofitem l’exercici d’autodeterminació negativa que la legalitat permet. Hi hauria un abans i un després d’aquest plebiscit. No hem preocupa gens, tot el contrari, la divisió entre partits constitucionalistes monàrquics i partits nacionalistes republicans. La monarquia postfranquista és un tigre de paper que té la seva baula feble en les nacions ibèriques. Per això no dubto gens de la victòria final del “no” a un Estatut retallat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *