Solbes i Miguel Angel Fernández Ordoñez, els membres del PSOE més lligats a l’oligarquia espanyola, volen forçar la retirada de la proposta d’Estatut. Per això divendres passat no van anar a Bruseles a la discussió sobre els pressuposts europeus (hi van enviar un funcionari de tercera) i van deixar sol a Rodríguez Zapatero davant de Blair, Chirac i Merkel. Per això el mateix divendres van fer públic per sorpresa la seva proposta de finançament. Però no són capaços de sotmetre aquesta proposta de finançament a la votació del poble català. Saben perfectament que perdrien. Esperen que els partits catalans els facin la feina bruta i retirin l’Estatut. En canvi l’única força negociadora dels representants catalans són els vots dels catalans en el referèndum de l’Estatut.
El PSOE pot imposar les seves esmenes al Congrés contant amb la disciplina de vot dels diputats socialistes catalans que no ha fallat mai des de 1977, fins i tot quan tenien Grup Parlamentari propi, com en el cas de la LOAPA. Però el PSOE no pot imposar la disciplina de vot als electors en un referèndum com es va demostrar a Catalunya en el plebiscit sobre l’OTAN, i en part en el de la Constitució Europea. El PSC-PSOE tampoc té la força al Parlament català per retirar l’Estatut si no compta amb els vots de CiU o d’ERC.
Per al PSOE la perspectiva d’una retirada de l’Estatut és un contratemps però no excessivament exagerat; en canvi la perspectiva d’un referèndum a Catalunya, centrat en l’incompliment de la promesa de Zapatero de donar suport a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya és tenebrosa.
L’any 2004 el PSC-PSOE va treure a Catalunya 1.474.864 vots, que suposen 848.757 vots més que el PP al Principat, mentre que a tot l’Estat Espanyol els socialistes en va treure 1.279.175 vots més que els populars. És a dir dues terceres parts de l’avantatge dels socialistes respecte als populars es va produir a casa nostra.
Una campanya contra la mentida de Zapatero i el triomf del no a “l’Estatut retallat” pel seu govern pot significar l’enfonsament del graner de vots dels socialistes. Sobretot després de la duríssima campanya de premsa i de boicots en contra nostre que ha sensibilitzat la consciència de tots els ciutadans de Catalunya.
Evidentment l’enfonsament dels socialistes al Principat seria un terratrèmol polític comparable al que va representar la Solidaritat Catalana i arribaria a afectar l’estabilitat del règim monàrquic. Per això tots els sectors benestants de Catalunya no ho desitgen i per això Convergència i Unió mai ha considerat la possibilitat de fer una campanya contra un Estatut retallat en un referèndum i sempre ha preferit l’acció simbòlica, sense càrrega de profunditat que és la seva retirada. D’aquesta manera podria oblidar totes les ofenses rebudes pels catalans en els darrers mesos i fer com el PNB que, després del no al Pla Ibarretxe, ara està pactant els pressuposts amb els socialistes.
Per tant la gran responsabilitat del moment, la responsabilitat de mantenir la capacitat de pressió de Catalunya davant l’oligarquia espanyola recau en Esquerra Republicana. ERC hauria de deixar clar ja ara que està disposada a defensar el "no" a un Estatut retallat. De fet seria la continuació lògica de la campanya actual que porten a terme les seccions locals i la JERC contra la retallada de l’Estatut.
Una posició d’aquest tipus augmentaria la tensió política a Madrid i a Catalunya a uns nivells fins ara i exigeix un coratge molt elevat en la direcció republicana. Em temo que en aquesta hi ha massa estómacs acostumats a la rutina parlamentària als quals se’ls talla la digestió només de pensar en les portades dels mitjans de comunicació de l’statu-quo qualificant-los de radicals irresponsables.
Només els militants de base d’Esquerra Republicana poden forçar la seva direcció a mantenir la dignitat nacional en aquest moment en que ens juguem el futur de la nostra nació en els propers vint-i-cinc anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!