Els centenars de milers de manifestants de dissabte a Madrid mostren que la dreta més reaccionària està capitalitzant l’angoixant desconcert de les famílies per l’educació dels seus propis fills. Com és que la iniciativa en el tema de l’educació ha passat a la dreta? Perquè s’han difuminat fins a desaparèixer els moviments de Renovació Pedagògica i l’Escola Catalana, tant potents en els anys finals del franquisme i a la transició? El fracàs escolar és, de lluny el problema més greu de Catalunya, i l’amenaça més greu per al seu futur nacional i social. Molt més que els reptes de la globalització o els efectes de l’espoli fiscal. Primer va ser l’informe PISA de la OCDE, després l’estudi de la Fundació Bofill, ara les dades de la Comissió Europea.
Tots tres estudis coincideixen en tres aspectes: en la part de baix rendiment de l’alumnat un enorme percentatge de fracàs escolar que afecta entre el 25% i el 30% dels alumnes; en el segment mitjà, que és el majoritari, mediocritat i grans deficiències; i en el segment de més capacitat intel·lectual un percentatge de joves molt més reduït que a d’altres països. És a dir no hem estat capaços de trencar el cercle viciós dels avis que van arribar de les zones rurals amb un baix nivell d’educació fa 40 anys, que van escolaritzar en males condicions als seus fills als anys setanta a les grans barriades obreres, que ara són pares confosos d’adolescents que han crescut amb la televisió escombraria, que enalteix la estupidesa dels famosos. La banalització televisiva té resultats desastrosos als països més avançats com el Estats Units. Però almenys aquests països han estat capaços de crear unes elits científiques, culturals i empresarials, cosa que a casa nostra no hem estat capaços de fer.
La resposta de l’anunciat “Pacte per l’Educació” em sembla reduccionista perquè se centra en els problemes del sistema escolar i no en el conjunt de la societat. El problema del fracàs escolar no és pot reduir al departament d’Educació: abasta a tota la Generalitat, als Ajuntaments, a les empreses, i sobretot a tota la societat. El problema del fracàs escolar va més enllà de la urgència d’aules d’acollida per a la immigració, de les necessitats de professors de reforç, de millors laboratoris i biblioteques, o dels barracots provisionals.
El problema de fons és el que podem anomenar “la cultura de la diversió”. El lema de Neil Postman “divertim-nos fins a morir” és l’aire que respiren els joves a tot hora en tots els ambients. Vivim en una cultura finançada per la publicitat amb l’única finalitat de distreure i incitar a comprar. Avui els nens i els joves passen moltes més hores a la setmana davant de la televisió que no pas a classe o amb els pares. Viuen en un mon virtual que segons ho mirés s’assembla a un immens “Gran Hermano”, en el el paper dels pares es limita al de subministra-lis gratuïtament tot el que s’anuncia per la televisió.
Aquest paper és interioritzat per molts pares.
I uns altres, davant l’anomia del panorama que se’ls ofereix, es refugien en el sistema de valors tradicionals, la gran palanca de domini de la dreta reaccionària.
Cal fer front amb urgència a una situació extremadament difícil i no podem esperar solucions generals portades a terme per uns dirigents polítics que depenen per a la seva reelecció dels mitjans de comunicació que haurien de controlar. Potser seria l’hora d’imitar els “Clubs de Lectura” que estan sorgint amb un cert èxit i crear una xarxa de “Clubs de Pares” que es plantegessin com respondre als grans reptes de l’educació en la societat de consum. Un dels avantatges és que segurament els fills d’aquests “Clubs” serien amics entre ells, i això seria decisiu en l’adolescència, quan la colla és molt més determinant que la família.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Lluny de les manifestacions mediàtiques principalment per interesos partidistes i generar crispació. Fent valdre una oposició amb deria de poder en volta de una oposició contructiva.
L’educació ha esdevindre en qüestions més essencials per aprofitar millor el temps i menys demagogiques en quant a la valoració i menys uniformes en quant a la diversitat. Educant en la responsabilitat tant com individus, com a colectiva com a societat.
Benvolgut Senyor Pinyol:
Sóc una noia de primer de batxillerat, tinc quinze anys encara, aprofitant una hora que no tenim classe –per un problema d’inundació a la casa d’un professor– i que ens han deixat els ordinadors de l’aula d’informàtica.
D’una banda pateixo les deficiències del sistema educatiu, però de l’altra quan llegeixo sobre, per exemple, el “Pacte per l’Educació” em sona a “Música Celestal”. Els estudiants tenim problemes molt greus que ningú no esmenta. Sento molt dir-ho però per a mi el primer és el professorat, només posaré un exemple, la professora de Naturals que vaig tenir a 1r d’ESO, llicenciada i que va guanyar unes oposicions, suposo, confonia –i encara confon perquè no la vaig poder convèncer– les fases de la Lluna amb els eclipsis, afirmà a classe que les fases eren degudes a l’ombra de la Terra i no va voler admetre –en privat– que no era així per molt que li vaig portar un llibre amb uns dibuixos ben clars. Mentre aquesta mena de… –ara anava a dir una cosa lletja– de personal siguin els nostres professors, anem arreglats. Els bons professors, s’ho miren amb resignació, però no gosen a dir una paraula mai sobre la incompetència de molts dels seus companys, l’administració dona per cert que tots són bols i els pares no se n’assabenten.
La segona és que el programa és directament absurd, per exemple el curs de física de primer de batxillerat empra conceptes matemàtics que no es veuen fins segon… Això torna a ser tan sols un exemple entre dotzenes.
La cultura de la diversió. Personalment, no m’agrada gens ballar ni les músiques de ball, gens. Tampoc tinc gaire tirada als esports llevat de la muntanya. I sap que em passa? Que les úniques opcions d’oci que tinc a l’abast són pràcticament totes sobre aquests temes i les seves ramificacions. Òbviament hi ha altres opcions, però algunes estan fora de l’abast econòmic de la meva família –per exemple estudiar música–, altres son tan minoritàries que la probabilitat de trobar-les a una distància raonable de casa són ínfimes. Podria fer muntanya, però a la meva zona no tinc cap grup a l’abast. “Clubs de Lectura” sincerament no els conec, però en el nostre País suposo que seran molt difícils de popularitzar entre els joves que fa força anys que han de fer unes lectures obligatòries francament avorridíssimes cosa que crea un rebuig crònic a la lectura.
Personalment, més que llegir, escric. I alguna iniciativa tenim a casa on joves de la meva edat hi posem el nostre granet de sorra.
Totes aquestes reflexions les faig a rel d’una iniciativa que ha sorgit –via internet– que pretén pressionar perquè es racionalitzi la qüestió del funcionament escolar: és un càlcul que jo mateixa he corroborat, un estudiant mitjà de primer de batxillerat, a la meva escola, que vulgui fer totes les feines que ens manen, llegir els llibres que ens recomanen, fer el treball de recerca, i estudiar les hores recomanades, necessitaria a part de les hores de classe, 29 hores a la setmana.
Suposem que hem de dormir 8 x 7 hores, que estem a escola n’hi estem 35, que pels àpats en necessitem 2 x 7, que les dels transports són 5 –en el meu cas força més–, per neteja personal 7, una gestió setmanal de 3 hores –metge, comprar…–, 4 hores de relacions socials inevitables, 7 hores de feines domèstiques –sí, ja sé que molta gent no en fa cap, però jo sí–. Total 160 hores. A 168 en van 8. Un bon estudiant ja no pot sortir d’excursió si no és a la vora de casa i tornar ràpid. Sense fer cap més activitat social.
Sóc bona estudiant? Oficialment sí. però faig trampes. No em llegeixo el llibres obligatoris sinó els resums que trobo a internet, a canvi de fer els deures de matemàtiques o de física em fan els de “lletres”, em passen els esquemes en net, m’imprimeixen els treballs –no sap l’estona que es perd amb això– a canvi de que faci una repassada als seus, la mare m’enquaderna treballs a la seva feina, no estudio mai allò que no m’interessa i que sé que no sortirà a l’examen… És ètic tot això? És la única manera de treure bones notes i poder tenir –per exemple per escriure i adquirir aquesta cultura que l’escola no em dóna– una mica de temps?
Si l’escola no funciona pels que traiem una mitjana de 9, com anirà per a la majoria?
I mentre tant, alguns van fent sonar “Música Celestial” per si fem una hora de religió, o no.
Carme Dangla
carmedangla@gmail.com escrits variats