La gran paradoxa. 2 anys de legislatura (II)

La gran paradoxa de les crisis del “Govern Catalanista i d’Esquerres” és que han estat més agudes a l’interior de cada partit que no pas entre els socis. Les topades no han provingut de posicions programàtiques, de prioritats pressupostàries, etc., com passarà, per exemple, al futur govern alemany. Els problemes com la Llei electoral, el túnel de Bracons, el Quart Cinturó, o la Línia d’Alta Tensió s’han driblat amb dilacions que permeten la teràpia del funambulisme (vist- no vist). Només quan el PSC va pretendre “compactar competències” en la discussió de l’Estatut i ERC va respondre pactant els Drets Històrics amb Convergència, van aparèixer les tensions pròpies d’una coalició entre un partit monàrquic constitucionalista i un de republicà. Però han estat els rampells dels “líders mediàtics” dels partits, com l’entrevista de Carod-Rovira amb ETA, l’escàndol del 3% en plena crisi del Carmel o la darrera de la remodelació del Govern, els que han desencadenat les grans torbonades.

Aquestes han provocat tensions mes fortes a l’interior del PSC i d’ERC entre els caps de llista i els respectius aparells que no pas entre els partits. Les atmosferes de pressió pel cas Carod van arribar a un punt tant alt que el Conseller en Cap va haver de dimitir com a vàlvula de seguretat. Però la olla a punt d’explotar va ser dintre de la direcció d’Esquerra, perquè l’entesa entre Montilla i Puigcercós mai es va trencar.

El predomini de crisis alienes a diferències programàtiques mostra que el Govern Catalanista i d’Esquerres és bàsicament un pacte pel poder. Els resultats com a obra de Govern no poden ser massa diferents als de les altres “comunitats autònomes” des del moment que tenen el mateix finançament per càpita i les mateixes lleis en els elements clau. Tampoc s’ha proposat trencar amb les rutines administratives imperants, sinó que ha seguit la inèrcia governativa establerta des de la restauració de la Generalitat. En altres blogs intentaré exposar que altres polítiques són possibles dins del marc actual, engegant dinàmiques de més qualitat democràtica en camps bàsics com l’ensenyament, els mitjans de comunicació, la cultura, etc.

Els enginyers tenen el concepte de “performance” segons el qual els rendiments d’una màquina depenen de les seves condicions tècniques: així les prestacions d’un cotxe dependran de la potència del seu motor, del seu pes, del seu disseny aerodinàmic, etc. És evident que un conductor pot treure un millor rendiment d’un cotxe que un altre; però el millor pilot del món amb un automòbil de mitjana cilindrada no podrà mai guanyar a un conductor mediocre conduint un “fórmula ú”. Jordi Pujol va ser un prestidigitador genial que va ser capaç de convèncer la gent que la modesta Generalitat del modest Estatut de 1979 era un Ferrari, quan no passava de ser un utilitari. Jo crec que aquest exercici d’il·lusionisme va ser molt dolent per a la mentalitat dels catalans, perquè va crear un estat de “normalitat nacional” que ha desmobilitzat el nostre poble.

El govern tripartit podia haver iniciat el seu mandat amb la previsió de “sang, suor i llàgrimes, però al final la victòria” com va fer Churchill a la II Guerra Mundial. Una actitud semblant va tenir el President Lula al Brasil al accedir al poder. Però, potser per superar el triomfalisme pujolista, es van aixecar unes expectatives enormes sobre les capacitats del nou Govern. Com que en l’administració diària el govern de la Generalitat estava limitat per l’espoli fiscal, Maragall i Carod-Rovira es van haver de dedicar als grans temes de l’encaix de Catalunya amb Espanya, de l’Euroregió, de la pacificació del País Basc i l’inici d’una nova Transició. Lliurats a les àmplies perspectives dels grans horitzons històrics han sobrevalorat les seves capacitats per un costat, mentre que per l’altre han minusvalorat el formidable conjunt d’interessos i de mentalitats que s’oposen a canvis reals de la situació de les nacions no-espanyoles de l’Estat Espanyol. Sense ser-ne conscients ells mateixos i els seus propis partits formen part de la resistència al canvi. D’aquest abisme entre capacitats pròpies i forces contràries han nascut els huracans que esclatat amb cadència ineluctable al llarg d’aquests dos exercicis.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *