Un dia el gran economista Schumpeter va encarregar al seu agent que comprés accions d’una determinada companyia. El seu agent li va preguntar perquè volia aquelles accions si sempre parlava malament dels seus directors. Schumpeter li va contestar: “Mira si és bon negoci que fins i tot dirigit per ells donarà grans beneficis”. Una actitud semblant em produeix el Pacte del Tinell.
L’alternança de govern, després de 23 anys de Govern Pujol, era una necessitat tant peremptòria per pura necessitat d’higiene que no l’han pogut anular ni les ensopegades que els partits d’esquerra han encadenat amb cadència rítmica en aquests mesos. Malgrat aquests bunyols cíclics l’encert estratègic de formar un Govern d’Esquerres ha desencadenat una dinàmica històrica tant poderosa que alguns dels protagonistes tenen vertigen a hores d’ara. Després de cinc lustres d’oasi català, tota Espanya bull quan s’ha adonat que el plet català es torna a plantejar quan creia haver resolt per sempre la “qüestió catalana” a preu de saldo. Tot i així el crèdit del Tripartit s’acaba i els seus dirigents poden passar a la història com aprenents de bruixot, incapaços de controlar les forces que han alliberat.
La formació del Govern catalanista i d’esquerres no va ser fàcil. Fa dos anys tots els sectors del PSC, orfes de poder des de 1996, es van haver de plantar davant de les pressions del PSOE que no volien que pactessin amb Esquerra Republicana. Per incrementar les possibilitats de victòria de Rodríguez Zapatero calia sacrificar l’entrada al Govern de la Generalitat o bé fer la gran coalició amb CiU, renunciant a la Presidència de la Generalitat. Aleshores el Secretari General del PSC va treure la pols de l’empolsinat pacte entre el PSC i el PSOE guardat a les golfes del carrer Nicaragua, que establia que la política a Catalunya la decidia el PSC. S’ha escrit que fins i tot va amenaçar de trencar amb el PSOE.
Potser algú es pot creure que Esquerra Republicana va optar per pactar amb els socialistes com resultat d’una opció estratègica, llargament meditada, per tal de no dividir el país entre nacionalistes i no-nacionalistes. Però jo no. Perquè a la legislatura anterior la mateixa direcció republicana va fer mans i mànigues per pactar amb Convergència i Unió. Tenen molta memòria per recordar que Pujol va ser investit President amb els vots del PP amb la condició de plantejar la reforma de l’Estatut. Però ERC no veia tant malament aquell pacte perquè va negociar amb CiU la seva abstenció, sabent els pactes amb el PP. Aquesta mateixa direcció va proposar, més tard, formar Govern amb Jordi Pujol a la Conferència Nacional de Manresa, amb el suport de més del 60% de la militància. En solitari, com simple militant de base, vaig oposar-me a aquesta línia política, però no vaig obtenir gaire més del 30% del suport dels militants.
Per tant el Pacte del Tinell, tot i la seva enorme potencialitat, va ser un pacte fruit de les circumstàncies. Aquest caràcter conjuntural explica la seva atzarosa trajectòria. Perquè no era el resultat d’una aproximació de les visions de futur, d’una confluència programàtica, d’un moviment popular en pro de la unitat. Va ser una aliança improvisada i aquesta falta de preparació ha marcat els dos anys de legislatura. I quan les circumstàncies han canviat radicalment amb l’inesperat triomf del PSOE després de l’ 11-M tot ha va començar a trontollar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El vostre bloc ha estat afegit al directori de blogs polítics de Futurcatalà.
Felicitats!
Ho podeu comprovar a http://futurcatala.com
Una abraçada!
——————-
Daniel Castells
http://futurcatala.com
redaccio@futurcatala.com
Quant d’encert, però ho paguem tots.
L’alternança al PSC a l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació…. després de 26 anys de poder ininterromput, és una necessitat tan peremptòria per pura necessitat d’higiene… Però a gent com vostè només els sembla que no és "higiènic" quan no governa el socialisme o les esquerres. És una forma d’apartheid: si no ets del tripartit ja et pots morir. T’han d’exterminar, has de desaparèixer, no pots ocupar el poder… perquè el poder és d’ells. Aneu fent, i tindreu una sorpresa. Una Catalunya afeblida, de la qual desertem gent que ja n’estem tips de tant de sectarisme i incapacitat d’entesa.
En referència al preu de saldo, és més be un preu diferit, que ara comença a actualitzar-se i per tant no és certa la percepció que la situció comença a trontollar, si no més be a normalitzar-se.
Aquest és el gran drama: que un acord estratègic i
amb totes aquestes conseqüències es va fer amb quatre "carajillos" de
més. I aquesta mena d’acords ja no es poden trencar fins que no es
torna a l’oposició. Com més aviat passi, millor per a tots plegats.