L’avi afusellat i el pare falangista

Que el nét d’un cap militar afusellat pels franquistes com Rodríguez Zapatero i el fill d’un falangista com José Bono formin part del mateix partit (PSOE) i del mateix Govern és presentat com símbol de reconciliació entre els vencedors i els vençuts de la Rebel·lió Militar de 1936.

En canvi a Alemanya o a Itàlia que el Ministre de Defensa s’atrevís a dir que comprenia l’adhesió emocional d’alguns caps militars al nazisme o el feixisme perquè el seu pare era nazi suposaria un escàndol internacional i la seva dimissió immediata. No pel fet de ser-ne fill, sinó per la justificació d’un passat i un pensament intrínsecament antidemòcràtics.
Recordem que Kurt Waldheim, ex-secretari general de l’ONU va haver de dimitir com a president de la República d’Austria quan es va saber que havia estat membre de les Joventuts Hitlerianes. La mateixa Austria va haver de patir el boicot de la Unió Europea quan els neonazis de Haider van entrar en el seu Govern federal. A França a cap polític se li passaria pel cap esmentar comprensió pels col·laboracionistes del general Petain. Mitterrand va tenir molta cura a amagar aquesta etapa del seu passat.
Evidentment els fills no són responsables dels actes i les ideologies dels seus pares. Que el nét d’un afusellat i el fill d’un falangista compartissin partit i govern seria exemple de reconciliació si tots els escolars de l’Estat Espanyol sabessin que el General Franco va afusellar 200.000 persones en temps de pau, que els seus camps de concentració dels anys quaranta aplegaven en condicions inhumanes milions de republicans, que a les seves presons i les seves comissaries la tortura era la pràctica habitual per a desenes de milers de demòcrates. En aquest cas el nacional-catolicisme i el falangisme serien doctrines abominades i les acadèmies militars ensenyarien als cadets que el 18 de Juliol de 1936 va ser el dia més ignominiós de la història de l’Exèrcit Espanyol.
Rodríguez Zapatero en el seu discurs d’investidura va citar algunes paraules del testament públic del seu avi, militar afusellat per ser fidel a la democràcia: “mi credo consistió siempre en mi ansia infinita de paz, el amor al bien y el mejoramiento social de los humildes”. En canvi no va citar les paraules immediatament anteriors: “Que cuando sea oportuno se vindique también mi nombre y se proclame que no fui traidor a mi Patria”. En canvi el seu propi Ministre de Defensa es mostra comprensiu amb els caps militars que pensen que l’any 1936 calia insubordinar-se contra el govern legítim de la República i afusellar als militars que van defensar-la.
La “Unidad de España” va ser la gran excusa de la rebel·lio frnquista i ha estat la gran excusa que pretén legitimar tota la gran tergiversació històrica de la Transició i de la monarquia post-franquista. La “Unidad de España” i la catalanofòbia són les grans emocions que mobilitzen i enceguen una part considerable de l’opinió pública espanyola. La “Unidad de España” és el gran aglutinant dels interessos de l’oligarquia financera i la mesocràcia que viuen de l’Estat Espanyol que tenen Catalunya com la gran colònia fiscal per pagar la seva modernització de serveis, però no pas de producció.
Un dels costos de la “no-ruptura” és la infiltració del nacional-catolicisme en un partit de tradició republicana com el PSOE. Recordem que Rodríguez Zapatero va superar per un sol vot a José Bono en la votació per a Secretari General. No pot sorprendre que avui mig partit s’insubordini i s’acosti al Partit Popular per boicotejar l’Estatut votat pel 90% del Parlament català.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *