El Cost de la No-Ruptura

 

El ressorgiment del nacional-catolicisme que avui es manifesta sense cap complex i que arriba a la seva exhacerbació en la campanya actual de catalanofòbia és, segurament, el cost més alt de la no-ruptura.

 

Fa uns anys l’informe “El Cost de la No-Europa” va exposar les oportunitats que els països europeus perdien per la negativa dels Estats a perdre sobirania, per exemple sobirania monetària.

A l’Estat Espanyol també es podria fer un informe sobre el “Cost de la No-Ruptura”, referida a la continuitat de la monarquia instaurada per Franco, ara fa 30 anys. Només s’han fet lloances desaforades dels beneficis de la Transició i fins i tot s’ha pretès que ha estat un exemple de trànsit de la dictadura a la democràcia per la resta del món.

Tanmateix és l’únic del país del món que té un Cap d’Estat i Cap de l’exèrcit vitalici i hereditari anomenat pel Dictador difunt. Tota la pressió mediàtica destinada a enaltir la Transició no pot amagar que l’únic règim que ha seguit el passos del postfranquisme va ser el General Pinochet a Xile. Tot i així només només es va atrevir a nomenar-se Senador vitalici i de Cap de l’exèrcit fins els 80 anys.

La impunitat dels crims contra la Humanitat del Franquisme ha fet que les principals institucions de l’Estat Espanyol, com les Forces Armades, l’Esglèsia, els alts cossos burocràtics, les grans fortunes no hagin tingut una catàrsi, una revisió del seu paper en la història. Seguint la doctrina catòlica de la confessió com que no han reconegut els seus pecats, no s’en poden arrepentir, ni fer propòsit d’esmena. Lògicament la impunitat ha impedit que fessin cap mena penitència.

En aquest blog penso anar relacionant tots els enormes dèficits democràtics de l’Estat Espanyol amb la “no-ruptura” i la legitimació de la Constitució de 1978 per part dels partits antifranquistes. Aquesta va consagrar la victòria del nacional-catolicisme l’any 1939 i els que tenim la decència democràtica d’avergonyir-nos de tenir un Cap d’Estat nomenat pel criminal Franco se’n imposa l’imperatiu moral d’assolir la ruptura republicana

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *