L’autor d’aquest llibre és llicenciat en història, no en dret constitucional. Amb l’únic l’objectiu de mostrar als lectors com es podria concretar una reforma constitucional va escriure fa temps una «Disposició addicional» a la Constitució espanyola que permetria la independència de Catalunya, i també les del País Valencià i de les Illes Balears. La finalitat d’aquest exemple és pedagògica, no jurídica.
Els seus punts principals serien els següents:
La Constitució espanyola reconeix que les nacionalitats que en els regnats de Felipe II, Felip III , Felipe IV i Carlos II tenien el mateix estatus polític que Portugal i que en el regnat de Felipe V van patir l’abolició de les seves constitucions i van ser annexionades al Regne de Castella per la força de les armes entre 1707 i 1715, amb els Decrets de Nova Planta, estan emparades per l’article primer del Pacte Internacional de Drets Polítics i Civil que reconeix el dret a l’autodeterminació, signat el 13-4-1977 pel Regne d’Espanya, successor del Regne de Castella.
Les nacionalitats que no es regeixen per l’Estatut d’Autonomia aprovat pels seus ciutadans en referèndum, perquè van ser modificats infringint l’article 152.2 de la C.E., podran convocar un referèndum sobre la seva continuïtat al Regne d’Espanya. La convocatòria anirà a càrrec del seu Parlament. Aquest referèndum acreditarà si la pertinença d’aquella nacionalitat al Regne d’Espanya té o no el consentiment de la majoria dels seus ciutadans.
En una democràcia, una nació només pot fonamentar-se en una unió voluntària, mai en una unitat imposada per la força. Per tant, si en el referèndum previst en el punt anterior, la majoria dels ciutadans voten per un Estat propi, el Regne d’Espanya reconeixerà que aquella nacionalitat ja no és part del territori espanyol, i que no forma part de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola». La consideració de quins ciutadans de la nacionalitat són o no espanyols quedarà determinat per la seva voluntat personal d’acord amb l’establert al punt cinquè.
Si en les esmentades nacionalitats l’opció de constituir un Estat propi obté la majoria en el referèndum, el Regne d’Espanya reconeixerà el nou Estat i no s’oposarà a la seva integració en els organismes supranacionals dels quals el Regne d’Espanya forma part.
Si la majoria de ciutadans d’una nacionalitat opten en un referèndum per formar un nou Estat, el Regne d’Espanya signarà amb ell un conveni de doble nacionalitat, com el que manté amb diverses repúbliques americanes que també havien format part d’Espanya. D’aquesta manera els ciutadans del nou Estat que ho desitgin tindran dret a mantenir la nacionalitat espanyola, a més de la que el nou Estat català els atorgarà automàticament. Les persones que no vulguin adoptar la ciutadania del nou Estat tindran dret a refusar-la sense cap conseqüència social.
En cas de separació, el Regne d’Espanya i el nou Estat establiran els convenis necessaris per procedir als traspassos polítics, patrimonials, de seguretat internacional i interior, dels treballadors del sector públic, administratius, de la seguretat social, impostos, cotitzacions socials, pensions, etc. D’aquesta manera s’assegurarà una total continuïtat en la seguretat jurídica i en tots els pagaments i cobraments públics. Aquests convenis se signaran en un període màxim d’un any des de la celebració del referèndum.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!