En els darrers anys Catalunya ha anat com un vaixell a la deriva; s’ha degradat com a societat avançada i com a nació. No ha tingut el poder que només proporciona un Estat per controlar el salt de sis a vuit milions d’habitants i les seves conseqüències com la paorosa mancança d’habitatge o el retrocés de l’ús social del català. Alhora l’espoli fiscal de quasi el 10% del PIB descapitalitza la nostra economia, imposa un model econòmic de baixa qualitat i deteriora l’estat del benestar. Així han caigut les competències bàsiques dels nostres estudiants i s’ha deteriorat la sanitat pública. Tot el que gestiona l’Estat espanyol, com rodalies de Renfe o l’administració de justícia, és un desgavell impropi d’un país de la Unió Europea.
La societat civil ha de reaccionar perquè, sense la independència, la nau catalana no té el motor ni els poders necessaris per afrontar el tsunami mundial de transformacions demogràfiques, econòmiques i culturals. Tampoc té els dirigents polítics amb la visió històrica per regir el timó. Les grans entitats independentistes tenen la responsabilitat històrica de promoure al cicle electoral vinent un moviment de gran abast com Solidaritat Catalana de 1906, el 14 d’abril de 1931, el restabliment de la Generalitat de 1977 o l’U d’octubre de 2017.
El primer pas per recuperar el motor i el timó del vaixell de la nació catalana és recuperar la confrontació amb l’Estat espanyol. Cal abandonar tota esperança de resoldre el conflicte amb Espanya donant suport a un dels dos partits sistèmics, PP o PSOE, del règim borbònic. El suport d’ERC i Junts a Pedro Sánchez des de la moció de censura a Mariano Rajoy de 2018 ha suposat resultats catastròfics per a l’independentisme.
En primer lloc, pel desconcert estratègic de l’independentisme: en comptes de confrontar-se amb el conjunt de l’Estat espanyol, opta per aliar-se amb un dels dos principals partits del règim, el PSOE, amb la vana il·lusió que pot, i vol, resoldre el conflicte català en especial el moll de l’os del conflicte: el dret a l’autodeterminació.
En segona instància aquest pacte ha generat la desmobilització de l’independentisme quan Catalunya veu amenaçat el seu futur com a nació i com a societat avançada.
En tercer terme l’alineament amb el govern espanyol ha aguditzat l’abisme polític i emocional entre els electors independentistes i els seus representants polítics. Aquesta distància va multiplicar l’abstenció al cicle electoral passat; ara fa créixer el suport a l’extrema dreta xenòfoba d’Aliança Catalana.
En un quart efecte els pactes amb els socialistes ha fet desaparèixer el conflicte entre Catalunya i Espanya de l’agenda internacional: si els partits independentistes donen suport al govern espanyol, és que s’ha resolt el contenciós entre Catalunya i Espanya.
A causa d’aquest immens error estratègic els partits independentistes van perdre l’hegemonia en totes les cites a les urnes de l’anterior cicle 2023-2024: municipals, espanyoles, al Parlament, europees. Si continuen per aquest camí al nou cicle electoral, la seva davallada s’accentuarà, deixant el camí lliure a l’extrema dreta xenòfoba.
Sense l’empenta de les entitats independentistes ni ERC ni Junts portaran a terme el canvi estratègic de combatre directament l’Estat espanyol. Perquè viuen confortablement instal·lats en el model espanyol de partits, els seus marcs mentals i les seves rutines. Han retornat a les polítiques del «peix al cove», evocant els assoliments de dècades anteriors com TV3 o el desplegament integral dels Mossos. Però no tenen presents tres canvis que fan impossible avenços d’aquesta envergadura, com per exemple el finançament singular. .
En primer lloc, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut de 2006 detalla article per article quina interpretació de l’Estatut és constitucional, fet que impedeix cap mena d’ambigüitat ni d’excepció que eren possibles abans de 2010..
En segon lloc, el president Pujol podia triar entre el PSOE de Felipe González o el PP de José Maria Aznar, possibilitat que li proporcionava una gran força negociadora. Ara ERC i Junts només poden pactar amb Pedro Sánchez per la deriva catalanofòbica del Partit Popular i els seus pactes amb Vox.
En tercer lloc, les campanyes anticatalanes, desfermades des de la recollida de signatures contra l’Estatut de 2006 fins a la campanya contra la llei d’amnistia de 2024, han multiplicat una catalanofòbia que fa impossible qualsevol avenç en l’autogovern.
Sense propostes de les entitats independentistes, ERC, Junts i la CUP continuaran amb la seva inèrcia autonomista, pactista i les seves lluites fratricides. Aquesta actitud els portarà a les primeres eleccions, les espanyoles, a una campanya defensiva basada en el temor a la victòria electoral de PP i Vox. Aquest plantejament només afavoreix els socialistes que tenen registrada la marca de la por al retorn del franquisme: «si tu no vas, ells tornen».
Només les entitats de la societat civil poden posar el poble català a l’ofensiva. Han de repetir el que van fer fa quinze anys: treure els partits catalans de la inèrcia autonomista i els pactes amb el PP. Han de tornar a fer el que van portar a terme fa sis anys davant la passivitat dels partits en protestar contra la condemna dels presos polítics per part del Tribunal Suprem. El 2019 va ser el moviment civil el que va organitzar el tsunami democràtic, les marxes de l’Assemblea i la batalla d’Urquinaona.
El primer pas és acordar una estratègia per al cicle electoral vinent. Ha de ser una de les tasques més urgents de la Taula per la Independència que ha impulsat l’Assemblea com a mandat del seu darrer Full de Ruta. Un cop elaborada, s’ha de persuadir els partits polítics a sumar-se a una instància col·lectiva d’entitats i partits. Cal recordar que als acords d’investidura del president Aragonès de 2021 tant amb la CUP com amb Junts, constava la creació d’una taula o espai de coordinació estratègica que aplegava partits i entitats independentistes. Però es va dissoldre a començaments de 2022. Refer una instància d’aquest tipus i la unitat estratègica és la condició indispensable per treure l’independentisme del desconcert i la desmobilització.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!