Els virus són unes de les expressions ínfimes de la vida. De fet no es poden considerar éssers vius per la seva incapacitat de reproduir-se per ells mateixos. Són cadenes d’ADN o de ARN que han d’envair una cèl·lula per reproduir-se i ho fan a una velocitat endimoniada fins fer-la explotar. A continuació les noves duplicacions del virus ataquen cèl·lules veïnes. Un assaig en un bacteri, no en un virus, ens evidenciarà la formidable capacitat de replicar-se de les cadenes d’ADN o de ARN: en un centímetre cúbic d’aigua, sucre i histidina s’hi afegeixen uns pocs bacteris “Escherichia coli” i en unes hores s’han convertit en 2.000 milions. Aquesta proliferació exponencial ens fa comprendre la difusió exponencial del coronavirus: només cal que uns pocs penetrin per la boca o el nas per colonitzar tot l’aparell respiratori.
Però en parlar de la replicació de les cadenes nucleïques volia plantejar un problema més filosòfic. He posat el títol d’aquest escrit per evocar el llibre «El gen egoista» de Richard Dawkins que va tenir una gran influència en el ressorgiment del neodarwinisme social. Segons aquesta obra els humans som màquines de supervivència programats a cegues amb la finalitat de preservar les egoistes molècules conegudes amb el nom de gens. L’autor el va començar a escriure l’any 1972 a causa del confinament provocat pels talls d’electricitat causats per les vagues dels miners del carbó a la Gran Bretanya contra el govern d’Edward Heath. La conciliació de les mutacions genètiques a l’atzar i la teoria de l’evolució basada en la selecció natural va ressuscitar la tesi de «la lluita per la vida» de Thomas Malthus i «la supervivència dels més aptes» de Herbert Spencer, un dels pensadors més influents en la Gran Bretanya victoriana i imperial. Llibres com «El simi nu» de Desmond Morris havien preparat el terreny per aquesta reaparició.
L’evolucionisme biològic aplicat a la història de la Humanitat havia estat la base de la divisió dels individus en triomfadors i perdedors i a les civilitzacions, nacions i races en superiors i inferiors. Com que havia legitimat l’esclavisme, el colonialisme i el racisme i havia portat a les dues guerres mundials del segle XX havia periclitat amb la derrota del feixisme i el nazisme. La resurrecció del darwinisme social per una mala translació dels avenços de la biologia a la història i la conducta humana va preparar en el pla pseudocientífic l’arribada al poder de Margaret Tatcher i, juntament amb les teories econòmiques associades, l’hegemonia ideològica del neoliberalisme. Aquest ha comportat la retallada de l’Estat del Benestar, causa de la impotència de la sanitat pública contra l’actual pandèmia. També ha generat la deslocalització industrial que ha dificultat proveir-nos de l’equipament de protecció necessari contra el coronavirus.
Però continuem l’experiment amb l’“Escherichia coli” per comprovar com funciona la selecció natural i desmuntar l’aplicació del neodarwinisme a la conducta humana. Cada 100 milions de rèpliques d’aquests bacteris es produeix una mutació (dels milers de que es generen a l’atzar) que els fa resistents a l’estreptomicina. Si afegim una petita quantitat d’aquest antibiòtic al cultiu es moren 1.999.999.980 bacteris, tots excepte els 20 mutants resistents. És un primer acte de la selecció natural. Si afegim substàncies nutrients al cultiu els supervivents tornen a multiplicar-se i en poc temps els bacteris tornen a ser 2.000 milions, ara tots resistents al nou ecosistema amb estreptomicina. La prova es pot continuar retirant la histidina i aleshores es moren tots els bacteris excepte 20 i es pot tornar a començar el cicle amb els bacteris «adaptats» a l’absència d’histidina.
Analitzant els fets constatem que el procés és totalment mecànic; les mutacions són a l’atzar i la selecció natural actua com un sedàs que deixa passar als bacteris mutats que encaixen amb el filtre. Els gens del bacteri no s’han «adaptat» a res, no s’ha proposat res; simplement han traspassat uns coladors successiu. Els «gens» de les cadenes d’ADN no són egoistes, ni altruistes. L’evolució de les espècies no té una direcció perseguida per unes màquines de supervivència des dels éssers vivents inferiors fins als animals superiors, amb l’Homo sapiens com a apoteosi evolutiva final. Com va escriure Jacques Monod, premi Nobel per les seves investigacions en biologia molecular, l’evolució és fruit de l’atzar i la necessitat i no és teleològica.
Que una minúscula cadena de RNA recoberta per una capa de greix com és el coronavirus hagi provocat els milions d’afectats i els milers de morts, el confinament de centenars de milions de persones i la paralització econòmica del planeta és una prova de que no hi ha espècies superiors i espècies inferiors. Les repercussions mundials de la pandèmia hauria de ser una cura d’humilitat per a les persones que creuen que l’Homo sapiens pot esdevenir Homo Deus. La modèstia i l’eficàcia de la condició humana davant un simple virus obliga a replantejar tota la globalització feta sota la ideologia de l’egoisme humà com a motor de la societat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!