Josep Nadal

Músic, activista social, regidor a Pego i candidat a les Primàries de Compromís a les Corts Valencianes per la circumscripció d'Alacant.

Espanya som tots

Com ja sabeu la final de La Copa de futbol d’enguany més que un esdeveniment futbolístic ha estat un aparador on s’han exposat internacionalment les misèries d’aquell projecte nacional anomenat Espanya. Les declaracions dels polítics, els decibels de l’himne, els escorcolls a les aficions, les detencions i les pallisses només per xiular, la saliva podrida de la caverna mediàtica. Tot ben amerat pel dogmatisme més secular de tots els que van pensar i continuen pensant la seua nació com una reconquesta perpètua sobre aquell que és diferent. Xiular un himne és sempre una falta de respecte, és ben cert, sobretot perquè amb cada himne s’identifiquen unes personetes, totes amb el seu coret i els seus sentiments més o menys profunds. Si a més ho fa una massa de gent tan gran a través de totes les televisions del món, estem davant d’un esdeveniment polític de primer ordre, d’un impacte emocional directe a les consciències de la massa . Un territori del tot propici per ser aprofitat com a cortina de fum i esquer electoral davant la fallida imminent del sistema. Res de nou sota el sol, és veritat, el PPSOE , i també PNV i CiU, sempre s’han aprofitat de les sentiments més banals per tapar les seus vergonyes socials i també, és clar, per dissimular amb banderes un patriotisme que no han demostrat a l’hora de defensar al poble.

És inevitable trobar-se aquestos dies amb gent pròxima que no entén per què es barreja el futbol amb la política i que se senten dolguts per la falta de respecte amb un himne amb el qual s’identifiquen, Espanya som tots, et diuen. El marc conceptual en el què juguen és gairebé perfecte, respecte, esport, convivència, apoliticisme. Dins de la presó de vidre on viuen des de fa anys, el futbol i Espanya són les pedres filosofals de tota la seua existència. El manà diví que reben tots els dies, a totes les hores, per la tele, la ràdio i el diaris de la banca. Una Espanya, un Rey, una llengua, dos equips de futbol i dos partits per a votar. A partir d’ahí el Non Plus Ultra, la conflictivitat social, fer-se de mala sang i perdre alguns amics.

Fins fa quatre dies les ments pensants de l’espanyolisme podrien haver optat per una Espanya més simpàtica, allò que en deien plurinacional. Podrien haver aprofitat tots aquest anys de Joan Carlisme per integrar les llengües no castellanes dins del seu concepte de país, explicar en les terres monolingües castellanes que si en alguns llocs parlem altres llengües no és per fotre a ningú. Des de la televisió pública de l’estat haurien pogut donar eixida a programes, sèries, música i llibres en les llengües que parlen la quarta part d’habitants de l’estat. Que a Madrid i a Sevilla ens escoltaren i ens vegeren directament com al que som més enllà del mapeta que Franco els va clavar al cap. Però mai va ser així perquè, més enllà d’una certa tolerància en alguns sectors, no va haver-hi mai amor només un desig ferotge de conquesta. I no van estimar mai l’idioma més antic d’Europa, ni van pensar mai que el gallec el parlen 200 milions de persones al món, ni que el segon idioma de l’estat té una producció cultural immensa de la què podrien gaudir plenament si no foren tant tancats de ment.

Però el nacionalisme espanyol va tirar pel camí més recte, l’exclusió i el recel. Si no hi ha feeling per a qúestions culturals quan parlem de diners el tema ja se’n va de mare. Espanya és avui una bandera que serveix per despistar al personal, l’atiaran els virreis de Lehman Brothers fins que se’ls caiga a trossos i no en quede estaca en paret.

Hi ha una altra Espanya possible, diuen, i els carrers s’omplin de banderes republicanes i Spanish Revolution. Tenen tota la meua simpatia i pot ser arribe un dia en que no caldrà xiular l’himne espanyol, no ho sé. Només sé que Espanya no som tots, que tal i com està estructurada avui és el malson i el mur de contenció per a un futur digne de molts pobles de l’estat. Ara toca patir l’Eurocopa, espere que els eliminen prompte.

Publicat dins de Cabòries | Deixa un comentari

  1. La imatge de la xiulada a l’exterior deu ser d’un surrealisme extrem.

    Com es pot entendre fora d’Espanya que es xiuli l’himne i la bandera del país? Suposo que a poc a poc, al món aniran sabent de quina manera barroera, humiliant i repressora Espanya tracta les cultures i les llengues minoritàries que per força formem part de l’Estat espanyol.
    L’Espanya repressora que ens ofega no coneix gaire bé el significat del mot PLURINACIONAL i, evidentment, tampoc coneix bé el significat del mot INTELIGÈNCIA.
    Per aquesta actitut mesquina, Epanya camina lenta i inexorablement cap a la seva  vertebració. Jo no tindré la joia de veure-ho, però estic convençuda de que Catalnya tornarà a ser rica i plena, lluny de la “nació de nacions”, com la va anomenar Jordi Pujol.


  2. Las selecciones españolas i la ‘liga española’ cada vegada semblen fer més nosa. On es podria dir allò de visca ‘er Beti m’anque pierda’ i fora ‘españa m’anque gane’.

    Que marginen les seleccions catalanes i l’esport català i per tant els catalans a seleccions en general i de fútbol en particular de tercera regional per a jugar algún partit amistós on no poden participar en competicions de primer, més alt i màxim nivell.

    El gran èxit de les seleccions podria ser un torneu com el de les cinc nacions a les illes britàniques però ibèriques penínsulars en aquest cas.

    Un torneu on tamateix com el de les illes britàniques es puguera enfrontar la selecció basca amb la catalana o española seria molt més engrescador.

    Ara tot sembla molt aburrit i soporífer on es repeteix més que unes botifarres amb els Barça – Madrid.

    Una Premier League a Catalonia i catalana.

    Per una lliga catalana tanmateix de primera categòria europea i màxim nivell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.