L’hora de la CUP
És innegable que les properes eleccions al parlament de Catalunya desperten un interés molt superior al d’altres conteses electorals. El canvi de posicionament de CiU, després de l’11 de setembre, sobre l’estat propi posa la paraula independència en primeríssim pla de tots els mitjans de comunicació i de totes les agendes polítiques. Reconec que escoltant els discursos de Mas dóna la sensació d’estar vivint moments històrics, tant històrics com la crisi que estem patint.
Mirat fredament és evident que una part majoritària del poble de Catalunya creu que amb Espanya i sobretot amb el nacionalisme espanyol no hi ha res a fer i que cal partir palletes quan abans. I això ho saben bé a can CiU que han sabut posar Mas al mateix nivell que varen posar Pujol en el seu moment: el d’identificació total del poble amb el lider. Si les enquestes no l’erren moltíssim, serà ell i els seus els que monopolitzen els procés i els que pacten amb qui corresponga. I Llavors em ve al cap el dubte, amb qui pactaran? O amb qui ja han pactat? No em referesc a pactes postelectorals, això té el seu interés però no és transcendental, em referesc a si tot aquest afer de l’estat propi se solucionarà pactant amb els poders de l’estat espanyol algun nou tipus de relació amb Madrid o si hi haurà trencament oficial i llavors el pacte es faria amb Merkel, els poders financers i els Estats Units. (continua)
Reconec tots els beneficis que la segona opció aportaria en el reconeixement de la identitat de Catalunya, en la preservació i prestigi de la llengua i fins i tot a nivell econòmic. Però voleu dir que realment seria un país independent? Si els governs dels estats del sud d’Europa tenen un marge de maniobra que va d’escàs a nul segons el dia, penseu que un estat jove i no consolidat tindria les coses més fàcils? Potser front a la por i el catastrofisme davant la independència que està fent anar el nacionalisme espanyol s’està aixecant una altra imatge de futur idíl·lic en que Catalunya no només deixarà de ser Espanya sinó que a més deixaria de ser un país del sud d’Europa. I crec que ahí és on està la trampa més perillosa d’aquest procés. L’espoli fiscal al que Espanya sotmet Catalunya, com el del País Valencià i el de les Illes Balears, és desorbitant però sembla mentida que aquestes alçades de la pel·lícula no hagem aprés que els taurons financers agafadets de la mà dels governs neoliberals són capaços de saquejar un país sencer en només unes setmanes i deixar l’actual espoli fiscal en un joc de xiquets.
La crisi-estafa que estem vivint ens demostra que els estats-nació com els hem entés tota la vida estan totalment superats. Sense un canvi d’arrel els beneficis de paraules com democràcia, llibertat, justícia i també independència estan reservats només per a minories cada vegada més reduïdes i més poderoses. I evidentment aquesta estafa no acabarà fins que les víctimes no plantem cara. Ells van retallant i reprimint sense cap mesura, són com un esbart de gossos rabiosos que ataquen coordinadament i que es creixen davant la nostra por. La prudència sempre és obligada i la moderació en certs aspectes és una virtut però en una situació com la que estem necessitem algú que alce el garrot i plante cara a l’atacant sense miraments. És per això que si visquera a Catalunya votaria la CUP sense pensar-m’ho massa.
Crec que és imprescindible que aparega una veu al parlament que no deixe en segon pla les reivindicacions socials, que defense l’estat del benestar però que a més siga capaç de contraatacar proposant la nacionalització de la banca o proposant mesures de presó contra els evasors fiscals. Una veu que reivindique sense por la independència però què siga capaç de donar-li al terme sobirania un sentit més autèntic, més ampli. Cal fer confluir els conceptes de sobirania nacional i popular, els dels centenars de milers que van eixir al carrer l’11S i el dels centenars de milers que eixiran a la vaga general. Junts podrien conformar un bloc social majoritari i realment trencador que fóra una alternativa real al model de CiU, del PP i de Merkel que serà hegemònic els pròxims anys.
Sempre m’ha donat la sensació que la CUP i l’EI en general han anat a pas de formigueta en algunes coses i de vegades ho he vist com quelcom desesperant, però mirat amb perspectiva és evident que això els ha permés tindre una coherència i una relació positiva amb els moviments socials difícil de trobar en altres partits i això en els temps que corren de desafecció per la política sempre és una garantia. És una llàstima que l’avançament electoral els haja pillat un poc a contrapeu, però crec que el resultat serà bo, en qualsevol cas i encara que no s’obtinguera representació ara, donar el primer pas presentant-se ja és molt important.
Per acabar dir que sóc plenament conscient que el plantejament de la CUP pel que fa als Països Catalans xoca en alguns aspectes amb el del nacionalisme valencià, però no crec que siga un problema només de la CUP, crec que es extensiu a la totalitat dels partits catalanistes, ni crec que siga un problema insalvable. Hi haurà temps de parlar-ne i si s’escau de discutir sobre la qüestió. En qualsevol cas crec que als valencians sempre ens vindrà bé un partit que no participe de certs consensos que poden donar-se en un futur i que propicien la desconnexió total entre el País Valencià i Catalunya.
Veurem quin és el resultat i si realment amb uns pocs diputats són capaços de plantejar una alternativa creïble, en qualsevol cas necessitem l’esperança per poder sobreviure i crec que la Candidatura d’Unitat Popular és una xicoteta espurna d’esperança enmig de tanta foscor. Molta sort.