Josep Nadal

L’èxit de vegades depén d’alguna cosa més que de fer les coses ben fetes, vam aprendre en algun lloc que havíem de ser honestos, honrats, equànims, justos. Treballar dur per aconseguir allò que volíem sempre partint del respecte pels altres. Però les hores i les vides passen sense remei a tota velocitat sense que moltes vegades acabem d’entendre la relació entre el comportament correcte i les recompenses que ens dóna aquesta societat. 

Furtar, extorsionar, abusar, mentir, haurien de ser comportaments totalment censurables ara i fa dos mil anys. El problema, el gran problema ve quan aquestos comportaments no només no són censurats sinó que a més són el gran exemple a seguir per una societat líder en fracàs escolar i en consum de cocaïna. El personal està tan sumament anestesiat per Messis, Cristianos, Alonsos, Roucos, Telecincos, anabolitzants i models de cul apretat que s’ha acabat creient que per ser algú en aquesta vida has de ser un triomfador, un Berlusconi qualsevol capaç d’omplir de bitllets de 100 euros l’entrecruix de les teenagers que ell decidisca, amb un gest tant simple com dir m’agrada al facebook.

I clar se senten tant guanyadors, tant en la cresta de l’onada que repetiran una i altra volta la mateixa orgia de despropòsits, presentaran el mateix president corrupte, els mateixos consellers corruptes, els mateixos alcaldes i regidors corruptes i aconseguiran el vot de tots aquells ciutadans que tenen com a meta en aquesta vida poder arribar a ser tant corruptes com els seus candidats.

Però ull, la corrupció generalitzada té un problema; estem arribant al dia en que no hi haurà prou pastís per a tant d’aspirant a corrupte com tenim. I eixe dia la caiguda cap a l’abisme será un camí sense retorn, no només per als corruptes sinó per a la  societat en conjunt.

La notícia encara que esperada no deixa de ser impactant, el president de la cella i del talante diu que ho deixa, que tira la tovallola. Tots els diaris obrien el diuemenge amb la mateixa notícia, ara toca posar un altra cara, un altre cartell per al partit de la rosa. Molts d?aquells onze milions de votants que fa només tres anys van dipositar la papereta sense parar-se a pensar més enllà de triar entre Pepsi i Coca-cola, assisteixen des de fa més d?un any a una successió imparable d?esdeveniments en què el seu xic, la seua esperança per a parar als successors de Franco , passa com per art de màgia a ser el xic de Botín i de la patronal. Aquell president que bramava que no consentiria retallades socials s’ha posat a quatre potes i submissament s’ha engolit tot el que els seus amos li han manat.

Molts se setiran enganyats, traïts, desencantats i sense il·lusió per la política. Hem assistit quatre legislatures després al mateix esquema de la safanòria i el garrot que amb tants bons resultats va aplicar el gran Felipe Gonzàlez abans de caure en desgràcia. Ara manarà el PP i d?ací uns anys tornarem a veure un altre candidat del partit de la rosa que tancarà el puny i cantarà la Internacional al costat dels sindicats majoritaris. A l?hora de la veritat  governarà segons els dictats dels bancs, i quan la gent es canse, caurà en desgràcia, tornarà a manar la dreta i a començar de nou.

Gira inexorable la roda de les nostres desgràcies, fins que un dia, no fóra cas, el burro es farte de pegar-li voltes al nano i embestisca amb força contra el garrot, contra la safanòria i contra totes les sues amnèsies i impotències que l?empenten a la infelicitat perpètua.