Declaració Valencianista i Tercera via.
Via internet tinc
coneixement d’un sopar celebrat fa uns dies a València on un
centenar de persones provinents de diferents vessants del
“valencianisme” commemoraven la Declaració Valencianista
de 1918, partida de naixement del valencianisme polític.
L’acte va ser organitzat per l’Associació Cívica
Valencianista Tirant Lo Blanc.
Els assistents al sopar,
no queda clar si tots o no, van signar un manifest “Per un
compromís polític valencianista” en el que advoquen
per la creació d’un referent polític unitari per a tot
el valencianisme “que supere les diferències ideolòquiques
i simbòliques”. Entre els signats hi ha gent com Hector
Villalba i Lorena Ferrandis (ex-Unió valenciana), Pepa Chesa
(Bloc) i Diego Gómez (Escola Valenciana), a més
d’altres personatges habituals d’aquest tipus de saraos.
(continua)
He estat mirant les fotos
i he vist bastants cares conegudes, de gent que porta molts anys
tirant endavant el seu projecte. Felicite la gent del Tirant, molts
d’ells han estat remant des de l’adolescència en la mateixa
direcció, sense grans demostracions de força, però
amb un llenguatge persistent i modern, i amb els contactes necessaris
a llocs com les universitats i els mitjans de comunicació, per
a què el seu missatge continuara ahí. Han donat una
imatge de serietat inusual en la política valenciana i el
suport aconseguit en aquest sopar testimonia que les coses els van
bastant bé. Són els impulsors des de fa 20 anys de les
idees de Convergència Valenciana i de Tercera Via, idees que
es veuen reflectides al 100% en l’esmentat manifest.
És evident que la
dimensió del projecte no és el mateix ara que fa 20
anys, Unió Valenciana ha estat abduïda pel PP, i les
molles que han quedat a aquesta banda (Villalba, Ferrandis, Ahuir..)
ja no són als nostres ulls com Lizondo i les ties maries
psicòpates amb les que es pretenia pactar fa dues dècades.
Però per damunt de totes aquestes constatacions gairebé
folklòriques, per damunt del color de la bandereta dels
collons i d’altres consideracions essencialistes, m’agradaria
aportar les meues raons per les quals no signaria mai aquest
manifest.
En primer lloc el que més
em crida l’atenció del manifest és que ni tan sols
aparega la paraula crisi, no és parla en cap moment de
depredació del territori, ni de corrupció, es fa
l’eterna al.lusió a la petitia i mitjana empresa i a un
concepte gairebé cristià de la lluita contra la pobresa
al món. Un manifest molt de manual de partit centrista que vol
quedar bé amb uns i altres sense alçar massa pols. Ni
tan sols se’ls ha colat l’etern eufemisme de progressista. Un bon
full de presentació per a buscar inversors entre l’empresariat
valencià, que, pulcres com són ells agraeixen totes
aquestes paraules tan ben mesurades.
La derrota provoca
sobretot frustració i desesperança, i l’esquerra
nacionalista del País Valencià en sap bastant de tot
això. Segurament estem en un dels pitjors moments des de fa
anys, l’enfonsament i posterior descomposició del Compromís
ha afegit més dramatisme a una situació que era ja de
per si desesperant. De la desorientació estratègica hem
passat a la desorientació ideològica. Hi ha un corrent
prou gran de gent que s’està creient el discurs de l’enemic,
de que la història s’ha acabat, que el capitalisme és
l’únic camí possible i quan menys ens allunyem d’allò
que els mitjans marquen com a políticament correcte millor per
a nosaltres. Ideològicament vençuts com els militants
del PCUS de finals dels 80, alguns corren a refugiar-se en la primera
paraeta que els permeta almenys parlar en valencià, mentre
altres corren desesperadament a votar-li a Zapatero per a que no
guanye el PP. Però ara no està en crisi el comunisme,
el que està en crisi és el capitalisme
Sembla bastant clar que si
no es parla de crisi en el present manifest és per què
llavors haurien de criticar el sistema i proposar solucions, i pel
que es veu no estan ni per una cosa ni per l’altra. Quina solució
proposa el valencianisme unitari per a la gent que s’està
quedant a l’atur i que aviat es quedaran sense casa? Penseu de
veres que a algú li interessa tot això del
valencianisme a seques? Què li direu a la comunitat educativa
que està mobilitzant-se contra el model europeu i neoliberal
d’educació, i a tota la gent que ha donat la cara contra els
PAIs, les torres d’alta tensió, les obres faraòniques o
la prepotència de l’Esglèsia Catòlica?
No combregue
ideològicament amb el manifest, pense que estaria bé
que hi hagués un valencianisme de centredreta, però no
crec que haja de ser la gent d’esquerres els que posen el muscle per
a portar eixe sant. Però és que a més opine que
estratègicament van errats tots aquells que pensen que així
guanyaran posicions de cara al futur. En un context social com el que
estem, deixar de banda la crítica al sistema és un
error de primer grau i deixa la porta oberta per a que una volta més
siga l’esquerra espanyola la que s’aprofite del descontent de la
classe treballadora valenciana. No tardarà a apareixer algun
moviment a nivell espanyol que faça una crítica directa
del capitalisme i propose alternatives socials. Ja existeixen
aquestos moviments a França, Alemanya, Portugal i altres
estats que ens són bastant pròxims i com més
vaja embrutant-sela cosa més força tindran. A Catalunya
queda l’esperança de la CUP però i ací què?
Algú té alguna idea que no passe per assumir el final
de la història?