Josep Nadal

Ací va l’últim capitol de la trilogia sobre les primeres etapes del grup. Si no heu llegit els altres dos capitols abans, vos recomane que ho feu.

Sobre la continuació de la història, dir-vos que encara no la tinc escrita ni tinc la més remota idea de quan em dignaré a fer-ho, però per a a que no siga etern em pose la fita de l’any nou, o potser abans, o potser no ho acabe mai. Bon profit.

El concert d?Oliva havia marcat molt i dins del grup no hi havia massa intenció de tornar a fer el ridícul, no obstant i a pesar del sentiment de desil·lusió generalitzat opten per continuar, això sí, de moment no farien més concerts .

Aquell curs del 99/2000 va ser una llarga travessia pel desert. Hores i hores d?assaig sempre canviant d?un lloc a un altre perquè no tenien local i convencent la família de què realment anaven a assajar, quan no se?ls veia tocar per cap lloc.

Algú va tindre la gran idea que resoldria el problema del local. Compren mig fiat un generador d?electricitat i és posen a assajar entre tarongers. Era la primavera de 2000 i pels bancals de Mustalla sonava per primera volta ?La font del 4 xorros?, el solet els pegava a la cara i es sentien bé. A la setmana següent ?algú? va acostar la mistera al dipòsit del generador per comprovar si quedava gasolina i en pocs segons la gran idea es va encendre davant d?ells com una falla.

Estaven que bossaven, però com a l?estiu tot lo món viu, els va canviar la sort i en una setmana troben local i queden amb Jaume per gravar una nova maqueta.

Van gravar al nou local de la Cooperativa,, i en aquella gravació es va creuar en la vida del grup, tot un personatge, el gran Fernandet de Filets més conegut com a Piranya. El Pi era, per diverses raons, tota una institució dins de Pego i encara que per aquell temps no es coneixien massa, va aguantar totes les hores de gravació al costat del grup donant-los ànims. Va ser també el primer apologeta de La Gossa Sorda, les seues referències a Kortatu i a The Clash en presentar la maqueta per Ràdio Pego, els va fer el cul ben ample a tots.

L?edició i distribució de la maqueta eren totalment artesanals, i es movien en el cercle d?amistats. Quan van vore que anaven per les 200 còpies repartides, van aturar la distribució. Tampoc calia mostrar certes coses més enllà de la frontera de Pego. L?intent del grup de fer desapàreixer la maqueta que havien parit va ser en va, doncs anys després algú va penjar ?La gossa està que bossa? a l E-mule?.

Per a la seua sorpresa un dia els criden i els diuen que s?han classificat per a la fase final del Concurs de Rock en Valencià del Consell de la Joventut. La reacció va ser dir ?hòstia puta? i se?n van anar ràpid a assajar per aprofitar el temps.

Major sorpresa van tindre quan es van classificar per a la final. Va ser a la sala Matisse de València i quan van sentir de boca dels jurats que els guanyadors havien segut ells, van dir ?hòstia puta?.

Havien quedat bocabadats amb el concert que acabava de fer Ki Sap i no els semblava massa just guanyar, però com que tampoc estaven acostumats a guanyar res, van celebrar el premi com si fora un gol del Barça, i amb aquell xec gegant se?n van anar de festa per València.

Aquell premi inesperat els obligava a treballar més a cada assaig si no volien fer el ridícul en els concerts que se?ls venien al damunt. Entre d?altres llocs van tocar a l?Fnac de València i al Concert de Solidaritat amb els 45 detinguts de l?horta de Benimaclet, entre els quals hi havia components del grup.

Era la primavera de 2001 i quan eixien de fer-se una cassalla d?un bar de Benetússer van poder escoltar un grup de gent a qui no coneixien de res cantant una de les seues cançons. Va ser una sensació ben estranya.

(CONTINUARÀ)

Des de ma casa puc veure el fum de l?incendi que està arrasant part de la Vall de Gallinera. Un estiu més les flames fan acte de presència en aquest raconet del món per recordar-nos que no ens lliurem de tot açò que en diuen globalització i neo-liberalisme.

Fa només un mes va ser a l?Atzúbia i ara apunten més amunt, tota una zona on els amos del país projecten construir milers i milers de cases amb piscina. Ja ningú gossa negar que aquestes coses passen per interessos urbanístics, els especuladors han actuat així en altres zones de La Marina com el Montgó i Penyaroja, i que jo sapia no he vist mai cap constructor assegut davant d?un jutge , ni he vist cap polític que realment plantejara mesures per aturar la barbàrie. Només veig que els polítics justifiquen les mega-urbanitzacions i que els jutges fallen sempre a favor dels especuladors, mentre, la gent que dóna la cara en defensa del territori rep amenaces de la màfia del ciment.

Els valencians som un poble amb sang d?orxata o dit d?una altra forma som una merda de poble. Si tinguérem un mínim de dignitat construiríem grans cadafals a les nostres places, tot ells equipats amb guillotines d?última generació, davant de les quals formarien fileres d?especuladors, polítics i jutges corruptes, obligats a reposar el seu coll mortal sota Madamme Guillotine.

Però som un poble covard, i jo el primer, on els collons i els ovaris només existeixen de boqueta i ens venem per un plat de llentilles al primer Construcciones Zapata que ens passa un bitllet per davant dels morros. L?única esperança que em queda és que aquest país nostre s?ompliga de milions d?immigrants africans d?eixos que arriben fins a Europa amb pastera. Segur que mestissarien aquest poble podrit amb alguns cromosomes de dignitat, que falta ens fa.

Ací teniu la segona part de la histori(et)a del grup. Si no heu llegit la primera que està més avall, vos recomane que ho feu abans de llegir aquesta.

Per cert, això que vos conte ha de quedar només entre nosaltres, no aneu escampant-ho per ahí. Ja sabeu, hi han coses que millor que la gent no les sàpia.

Ja consolidada la formació amb bateria, baix, dues guitarres, cantant i dolçaina comencen a estructurar les primeres cançons i per aquells dies del 98 entren en contacte amb Jaume Faraig.

Jaume era per a ells tot un primera divisió de la música i el número 1 a nivell de Pego sense cap discussió. Amb Jaume van aprendre coses bàsiques sobre tot eixe món tan complicat i amb ell van fer una primera gravació de quatre cançons. 1 de gener, Que volen aquesta gent, Cassalla contra Espanya i Ska. Es van escoltar la cinta repetidament mentre al·lucinaven canelobres pensant que eren ells els que havien fet allò, van anar a sopar tots junts i van oblidar les cintes en algun calaix.

Per aquella època són expulsats del local d?assaig dels Poblets, per què segons el Benissero assajaven massa tard i els veïns es queixaven. Potser ara no reaccionarien igual, però el cas és que mentre Jordi i Nadal enraonaven de manera gens calmada amb l?empresari en qüestió, la resta van muntar la bateria enmig del carrer per oferir a les 2 de la matinada un darrer concert al veïnat molest.

Ara seria més complicat assajar per què ja no disposaven de lloc fixe i havien d?anar pegant bacs. A pesar d?això els assajos tenien una certa seguida i a principis del 99 es decideixen a fer el primer concert.

Va ser a la caseta de la platja de Dimas coincidint amb el seu aniversari. Convidats els amics més pròxims i en un espai tan tancat, se sentien amb una certa seguretat que aniria bé la cosa. I així va ser a pesar de que no estaven en les millors condicions sensorials per a tocar i a pesar de que la Benemèrita va fer acte de presència.

La primavera d?aquell any fan el primer concert oficial a Xixona convidats per l?associació Pericana. Va ser espectacular, la gent de Xixona els va deixar bocabadats, quines ganes de festa que tenien per ahí baix.

En pocs mesos vindrien alguns concerts més com la primera edició del festival Favara Explota,Gandia, La Vila Joisa, Universitat d?Alacant, l?Atxili a Pego… A pesar de que sabien que el nivell era molt baix, estaven encantats de veure?s concerts per davant i que la gent els diguera que no estava tan mal la cosa. Tot anava sobre rodes fins que arribà el fatídic concert d?Oliva.

Va ser un dissabte d?octube, van portar al concert un bon grapat d?amics, novies i coneguts, a més hi havia certa expectació entre els oliveros per conéixer aquell grup de Pego de nom tan extravagant. A partir de la tercera cançó el carrer va començar a buidar-se. Com si d?un soterrament es tractara, el públic va anar abandonant segons la relació de parentesc, primer els oliveros, després els coneguts de Pego, i seguint aquest ordre amics, novies i familiars. Allò sonava a dimonis, era evident que el descontrol amb certes substàncies abans del concert no era el camí per fer res de bo. Portaven més de dos mesos sense assajar.