Josep Nadal

Com ja sabeu la final de La Copa de futbol d’enguany més que un esdeveniment futbolístic ha estat un aparador on s’han exposat internacionalment les misèries d’aquell projecte nacional anomenat Espanya. Les declaracions dels polítics, els decibels de l’himne, els escorcolls a les aficions, les detencions i les pallisses només per xiular, la saliva podrida de la caverna mediàtica. Tot ben amerat pel dogmatisme més secular de tots els que van pensar i continuen pensant la seua nació com una reconquesta perpètua sobre aquell que és diferent. Xiular un himne és sempre una falta de respecte, és ben cert, sobretot perquè amb cada himne s’identifiquen unes personetes, totes amb el seu coret i els seus sentiments més o menys profunds. Si a més ho fa una massa de gent tan gran a través de totes les televisions del món, estem davant d’un esdeveniment polític de primer ordre, d’un impacte emocional directe a les consciències de la massa . Un territori del tot propici per ser aprofitat com a cortina de fum i esquer electoral davant la fallida imminent del sistema. Res de nou sota el sol, és veritat, el PPSOE , i també PNV i CiU, sempre s’han aprofitat de les sentiments més banals per tapar les seus vergonyes socials i també, és clar, per dissimular amb banderes un patriotisme que no han demostrat a l’hora de defensar al poble.

És inevitable trobar-se aquestos dies amb gent pròxima que no entén per què es barreja el futbol amb la política i que se senten dolguts per la falta de respecte amb un himne amb el qual s’identifiquen, Espanya som tots, et diuen. El marc conceptual en el què juguen és gairebé perfecte, respecte, esport, convivència, apoliticisme. Dins de la presó de vidre on viuen des de fa anys, el futbol i Espanya són les pedres filosofals de tota la seua existència. El manà diví que reben tots els dies, a totes les hores, per la tele, la ràdio i el diaris de la banca. Una Espanya, un Rey, una llengua, dos equips de futbol i dos partits per a votar. A partir d’ahí el Non Plus Ultra, la conflictivitat social, fer-se de mala sang i perdre alguns amics.

Fins fa quatre dies les ments pensants de l’espanyolisme podrien haver optat per una Espanya més simpàtica, allò que en deien plurinacional. Podrien haver aprofitat tots aquest anys de Joan Carlisme per integrar les llengües no castellanes dins del seu concepte de país, explicar en les terres monolingües castellanes que si en alguns llocs parlem altres llengües no és per fotre a ningú. Des de la televisió pública de l’estat haurien pogut donar eixida a programes, sèries, música i llibres en les llengües que parlen la quarta part d’habitants de l’estat. Que a Madrid i a Sevilla ens escoltaren i ens vegeren directament com al que som més enllà del mapeta que Franco els va clavar al cap. Però mai va ser així perquè, més enllà d’una certa tolerància en alguns sectors, no va haver-hi mai amor només un desig ferotge de conquesta. I no van estimar mai l’idioma més antic d’Europa, ni van pensar mai que el gallec el parlen 200 milions de persones al món, ni que el segon idioma de l’estat té una producció cultural immensa de la què podrien gaudir plenament si no foren tant tancats de ment.

Però el nacionalisme espanyol va tirar pel camí més recte, l’exclusió i el recel. Si no hi ha feeling per a qúestions culturals quan parlem de diners el tema ja se’n va de mare. Espanya és avui una bandera que serveix per despistar al personal, l’atiaran els virreis de Lehman Brothers fins que se’ls caiga a trossos i no en quede estaca en paret.

Hi ha una altra Espanya possible, diuen, i els carrers s’omplin de banderes republicanes i Spanish Revolution. Tenen tota la meua simpatia i pot ser arribe un dia en que no caldrà xiular l’himne espanyol, no ho sé. Només sé que Espanya no som tots, que tal i com està estructurada avui és el malson i el mur de contenció per a un futur digne de molts pobles de l’estat. Ara toca patir l’Eurocopa, espere que els eliminen prompte.

A hores d’ara ja haureu vist tots les imatges del final de Gadafi. La turba embogida mostrava al món quina és la part més fosca de tots nosaltres. Algú recolzat a la barra d’un bar va comentar que tots els dictadors haurien d”acabar així, tots vàrem assentir, entre altres coses per amagar que no tenim ni la més remota idea del que passa a Líbia. Gadafi quedarà per tots nosaltres com una imatge llunyana de dolent i dictador, un rostre que amb el temps confondrem amb el d’altres il·lustres dolents oficials com Bin Laden i Sadam Hussein. Libia passarà a ser un altre país àrab del que tindrem notícies d’atemptats i desgràcies múltiples, una terra de salvatges per a l’imaginari occidental, com confirmen les imatges que ells mateixos ens cedeixen, que no podrà tirar endavant sense la nostra desinteressada ajuda per “reconstruir” el país.

Imatges d’un dictador, d’un assassí prepotent que com tots els dictadors es creia per damunt de tot i va acabar brutalment torturat i demanant pietat als seus enemics. Però per més que em quede clar el relat que m’estan venent, no puc deixar de pensar en això dels drets humans que els occidentals portem sempre per bandera, ni tampoc, encara que molts ho obliden, que la intervenció occidental contra Gadafi va ser motivada oficialment per un bombardeig aeri contra una multitud de manifestants pacífics. Un bombardeig del que a banda del que ens van contar Chacón i companyia no n’existeix cap prova, ni dels morts, ni del resultat de les explosions. Ni una sola imatge.

Estem acostumats a viure sense guerra, ho hem escoltat dels nostres avis i sabem que una situació de guerra és l’antítesi de la felicitat que tots busquem en la nostra existència. Podem veure la guerra per la tele això sí, fins i t tot podem enviar soldats pagats amb els nostres impostos a fer una nova guerra cada 7 o 8 anys, per a què la producció d’armes no s’ature, per arramblar amb tot el que pillem i de pas tindre un enemic exterior que sempre va bé per a que els governants d’ací desvien l’atenció dels problemes.  

Però patir una guerra és una altra cosa, les bombes que cauen, morts, mutilats, refugitats etc.. pensem que això no ens passarà mai però en el fons de nosaltres sabem que si que ens podria passar. 

Fa unes setmanes, abans del terratrèmol del Japó, un grup d’ecologistes van entrar dins de la central nuclear de Cofrents i van colocar unes pancartes. Imagineu que hauria pogut passar si en lloc de pacífics ecologistes es tractara d’un escamot d’elit d’una potència estrangera amb males intencions, imagineu que un grapat de B-52 peguen una passadeta per damunt de Cofrents i ens deixen un regalet per als pròxims dos milions d’anys. 

Parar la guerra està en les nostres mans, parar les situacions apocalíptiques com la que es viu aquestos dies al Japó també. Podríem començar per exigir als nostres governants que tanquen la central nuclerar de Cofrents. Que la tanquen sense més. D’on traurem l’energia que necessitem? La podem traure d’energies renovables i també podem adaptar-nos a una nova situació on no podrem fer certes coses, això és un debat important però secundari, ara el que cal és tancar les centrals nuclears abans que la gent se’n torne a oblidar de quines són les conseqüències de jugar a ser déus.

Si però ja voràs com guanyen! Segur que la frase vos sona, converses i més converses segellades lapidàriament. Trobem un interlocutor amb el que coincidim sobre la situació desastrosa del país dels valencians i amb només un intercanvi ràpid d’impressions la indignació esdevé impotència i tot seguit arriba el lament, darrer gest amb el que ens vestim abans de canviar de tema.

I quan diguem que guanyaran ho fem amb dolor però amb la complaença de que almenys no planarà sobre nosaltres la desil·lusió, el ridícul, la ganyota del desencant. Era l’esport preferit de la gent d’esquerres abans de les eleccions del 2007 i ho continua sent amb més força  avui en dia. Qualsevol situació nova que ens siga favorable es resol amb una enquesta mensual que ens retorna a les misèries quotidianes. Ens hem instal·lat en un ambient polític en que estem a un pas de tractar de boig a qualsevol que puguera tindre qualsevol teoria diferent a l’eterna victòria de les forces del costat fosc.
(CONTINUA)

No crec que siga bo, en cap cas, allunyar-se de la realitat. Tindre els peus a terra és indispensable per afrontar situacions com la que patim, però de veres cal lamentar-nos tan? No he vist des que tinc ús de raó política cap enquesta que ens siga beneficiosa i els resultats electorals sempre han segut un desastre si els mirem globalment. Però per més que mire tampoc veig check points a l’entrada de cada poble, per ara encara no ens bombardegen amb urani empobrit, ni els paramilitars entren amb motoserres a esquarterar joves dissidents.. Amb això no vull traure-li importància a totes les repressions polítiques que patim; però dic jo que potser no estaria mal pensar de quan en quan que la nostra actitud també té certa part de culpa en tota aquesta situació.

Els nostres enemics són poderosos però mireu-los bé. Un tall de polítics ensinistrats en obeir l’esglaó jeràrquicament superior, repetir com a lloros l’argumentari del partit i barallar-se amb més o menys discreció per entrar en bon lloc a la llista. Els podeu veure de la mà d’empresaris  panxuts i malparlats amb els que van de putes i es reparteixen comissions. Al més inútil del poble el fan alcalde i al més mafiós dels alcaldes conseller. De la caspa secular de la burgesia valenciana de sempre als nous rics del boom immobiliari, integristes religiosos, apassionats de l’estanquera amb el bou d’Osborne renegats de diferent pelatge i politicastres de l’oposició instal·lats en la còpia perpètua de les receptes de la dreta oficial. Tots units fent pinya, adoctrinats  en el mecanisme perfecte, aquell que no falla, aquell que els ompli el cabàs des de fa segles; però acosteu-vos una miqueta més, fixeu-vos en el seus ulls: tenen por.

Tenen por i sempre n’han tingut; per això són incapaços de mantindre debats públics sobre res i silencien  qualsevol dissidència sempre que poden amb molt rares excepcions. No podem mesurar la por ni a pams ni a onces però se’ls veu a la cara que cada dia que passa en tenen més. El seu discurs de donar faena pal poble mentre s’enduien ells sempre el mos més gran, s’ha ensorrat, ha quedat fatal la seua teoria econòmica a tots els nivells i a més han quedat mal ells com a persones. Les enquestes els donen guanyadors però ells com a bons cristians intueixen que això no és suficient. Ni tan sols el triomf electoral redimirà les seues pecaminoses ànimes del foc.

Però nosaltres sembla que juguem al seu joc, ens diuen dia a dia que ells guanyaran que nosaltres no som ningú i ens ho creguem cegament. La seua principal estratègia es desanimar-nos i nosaltres és la primera opció que triem sense vacil·lar un instant. Voleu dir-me que no dóna un poc igual el que diguen les enquestes i fins i tot el resultat de les pròximes eleccions. Allò important no és que ells estan guanyant, allò important és que nosaltres guanyarem i sobretot que ens ho anem a passar de categoria fent-los suar sang a esta colla de caradures.

Què feu mirant la tele quan hi ha una revolució en marxa? sigueu egoistes no li deixeu només a Xavi Castillo el plaer de la revolta; baixeu al carrer i participeu que deia Estellés, divertiu-vos! que diu Guardiola als seus jugadors abans de cada final. Podeu conèixer a molta gent meravellosa que està al vostre costat, podeu gaudir de moments intensos que vos faran avorrir per sempre les pel·lícules d’acció ianquis i trobareu un antidepressiu magnífic que ve sense recepta. El futur és nostre i no perquè ho diga jo sinó perquè el tenim dibuixat en l’anvers de les nostres frustracions; i a més a més diguen el que diguen les enquestes som  millors que ells.

La revolució és ara
Guanyarem

Un grupet de multimilionaris amb samarreta roja han guanyat no sé quina copa a Sud-àfrica i una explosió de nacionalisme banal espanyol ha envaït els nostres carrers i els cors i els fetges de la majoria de valencians i valencianes.

A alguns, pocs, tot açò no ens ha fet la més mínima gràcia i supose que tots els que pensem així haurem tingut els nostres debats interns i amb la gent que ens envolta. Se’ns haurà fet dur intentar contrariar o almenys rebaixar l’eufòria espanyolista que hem viscut al nostre voltant. Qualsevol conversa sobre el tema amb familiars, amics i coneguts haurà tingut els sues moments de tensió, els seus silencis i les seues conclusions més o menys amargues.(continua)

Resulta curiós analitzar l’espectre social que cobreix La Roja, la transversalitat sembla total, fins i tot arribant a gent als quals no els agrada que tot estiga ple de banderes d’Espanya. Algú podria dir: què fem? ens suïcidem els quatre que quedem? Doncs no home, tampoc caldrà. Les lluites de gladiadors estan molt bé per passar l’estona i al Planeta Futbol hi viu molta gent amb la què parlem cada dia. Però Futbol és Futbol que deia aquell i a molts els agrada guanyar i formar part d’il·lusions col·lectives. Si demà declarem la independència el proper mundial anirien amb la selecció valenciana i si ens envaeix l’exèrcit rus amb la russa. Amb això no vull treure ferro a les hores i hores de Formación del Espiritu Nacional que s’estan currant els mitjans del sistema aprofitant la copeta dels collons, ni la imatge sublim dels Borbons celebrant el gol d’Iniesta junt a Botín i Cebrián  Però La Roja no juga sempre ni afortunadament guanyarà sempre.

D’altra banda és evident que els valencianistes no estem en condicions d’enfrontar-nos a la Roja a nivell de carrer,  com si que he pogut veure als balcons de Bilbo o Tarragona.
Així que millor deixar córrer  el mundial i concentrar-nos en la nostra lligueta, on per ara a pesar de tots els desastres i misèries doncs anem construint, com les formiguetes.

Però un altre punt capta la nostra atenció. Mentre Espanya es refrega en els fangars de la il·lusió col·lectiva, a Catalunya el poble pega un colp de puny damunt de la taula i exigeix parlar de realitats. Amb els carrers plens de gent, el crit d’independència esdevé, més que un somni, l’únic camí possible. Malgrat les imposicions de Madrid i malgrat la incompetència i mala fe dels polítics catalans, la construcció de l’Estat Català  sembla una fita compartida per cada vegada més gent.
Una volta més la pregunta, i nosaltres què? Que passarà al País Valencià?
 
Estem davant d’una societat anestesiada que està veient enfonsar-se el model polític i econòmic amb els quals ha confiat durant tots aquests anys i que és incapaç de reaccionar. Tot això provoca inseguretat a tots els nivells i ja sabeu que als conservadors esglaiats no els falten massa excuses per enfortir la senda del feixisme. En aquesta situació i coneixent les formes de fer de l’espanyolisme no seria d’estranyar que a mesura que els nostres germans del nord vagen acostant-se cap a la independència ací al sud les condicions es facen cada volta més dures.

La mobilització espanyolista d’aquestos dies no passa de ser una mostra de nacionalisme banal, però en cas de secessió catalana els mass media i els poders polítics posaran tota la carn a las graelles per passar tot aquest corrent  cap a l’espanyolisme militant i repressiu. D’això se’n pot ressentir la nostra xicoteta estructura cultural i politico-social. El treball de formigueta que portem entre uns i altres per la recuperació de la nostra identitat no sembla que siga suficient per afrontar un partit d’aquestes característiques. La Roja  jugarà fort i amb la legitimitat que li donen tots aquestos anys de victòries a casa nostra. Eliminar-nos, fer-nos desaparèixer, netejar el Levante Feliz de valencians, eixa és la consigna que tenen des de fa   més de tres-cents anys i eixa és la consigna que reforçaran quan vinguen calentets del que pot passar a Euskal Herria i Catalunya.

Suïcidi? Exili nord enllà? Demanem que Catalunya no s’independitze fins que nosaltres estiguem més madurs? No crec que cap d’aquestes opcions siguen ni tan sols discutibles a nivell col·lectiu, a nivell individual cadascú que faça el que vullga. Ara bé,  a banda d’aquest anàlisi dantesc que acabe de fer, crec que hi ha altres maneres de veure les coses.

 A pesar de tots els pesars l’equip local som nosaltres i eixa és una idea que hauríem d’aprofitar davant els nous temps que s’obrin. El debat identitari i territorial lluny d’apaigavar-se sembla que augmentarà d’intensitat i anirà solapant-se a la resta de crisis que acumulem. Ara bé, de res serveix ser l’equip local si l’afició anima els forasters de forma aclaparadora.

Per a defensar-nos no tindrem prou amb invocar la llengua pròpia, haurem d’anar més enllà. Haurem de tocar totes les tecles, totes les fibres del sentiment de valencianitat en estat vegetatiu però encara present a la nostra societat. La nostra proposta ha de ser per al nostre poble com la veu del Botifarra o si ho preferiu com els xous de Xavi Castillo No es tracta de perdre radicalitat sinó de guanyar proximitat. I a partir d’ací atacar-los amb debats com les balances fiscals, infraestructures, caixes d’estalvi, lligar corrupció i sucursalisme. Reconduir la vella recança anti-centralista d’una part del poble valencià a postures anti-colonials.

Tot això només per a començar, si a més algun dia volem pensar de veritat en guanyar haurem de creure’ns de debò això de la unitat i ser capaços d’explicar en quatre frases el país que hem decidit entre tots i totes que volem. I que conste que he parlat només de qüestions nacionals per no fer l’escrit interminable, però quan dic unitat em referesc a tots aquells que entre d’altres coses plantegen alternatives al model econòmic neo-liberal que ha enfonsat el nostre poble.

Dins del seu model som la platja de Madrid, la zona de serveis desvertebrada de la qual xuplen les classes dirigents de la metròpoli i els seus virreis incompetents i corruptes. Però com repeteixen totes les enquestes la gent no veu cap alternativa. De nosaltres, només de nosaltres perquè ja no queda ningú més, depén construir una alternativa creïble i que arribe a la gent. I llavors sí, patà i avant i a foradar la porteria espanyola amb la més bella de les victòries.

I tu què en penses?

Reconec que em vaig emocionar mirant les imatges del poble d’Arenys de Munt el dia del referèndum. Gent de totes les edats omplint els carrers amb tota la il·lusió del món que amb el sol gest de dipositar una papereta desmuntaven tota la paradeta de submissió i pors que tenia plantada la classe política catalana en els últims 30 anys. Algú va tindre una bona idea i amb la participació de Poble (en  majúscula)  s’ha aconseguit com a mínim insinuar un full de ruta per arribar a la fita. Caldrà treballar en molts fronts i procurar que no es refreden les brases per aconseguir-ho.

Però com a qualsevol valencià amb consciència nacional em quedava una segona sensació més agra que dolça i que ens colpeja l’interior cada volta que comparem la situació del nostre poble amb Catalunya o el País Basc. Al País Valencià tenim un panorama diferent, per dir-ho suau…
(continua)
Quedava clar en la pregunta del referèndum que el subjecte de decisió és el poble de Catalunya. Des de la CUP fins a Convergència sembla que hi ha consens en aquest tema i que el dia que es faça el Referèndum ( en majúscula) serà aquesta la pregunta que es farà als ciutadans; “Està d’acord en què Catalunya siga un estat independent Sí o no?”

Durant molts anys l’independentisme al País Valencià ha funcionat baix el lema de “Independència Països Catalans” i encara que tampoc s’ha deixat massa clar si el subjecte de decisió seria compartit o múltiple, si que és veritat que aquestos dos conceptes sempre han anat junts, reforçant la idea de la construcció d’un estat unitari.

Com ens posicionem davant d’aquest nou escenari?, la independència arribaria fins a La Sénia, de Vinaròs cap avall continuaríem sota la bota d’Espanya i amb una mobilització espanyolista major i més virulenta de la que patim ara. I ara què?

Potser algú podria pensar que la solució passa per demanar la integració al nou estat català, però aquesta possibilitat a banda de ser política ficció a nivell social, a nivell individual és una clara invitació a l’exili nord enllà. Ja són massa els valencians que han decidit marxar a viure a Catalunya molts d’ells gent amb titulació superior que no veien cap futur al País Valencià. Continuar promovent la fuga de cervells no crec que siga res positiu.

Aquesta és un interpel·lació oberta a tot l’independentisme del País Valencià, als companys i companyes militants dels diferents col·lectius de l’Esquerra Independentista, d’ERPV i del nacionalisme cultural; no creieu que ha arribat el moment de valencianitzar al màxim el nostre discurs?

L’immensa majoria dels valencians se senten espanyols es cert, i fer independentisme és una feina difícil al País Valencià . Però també és cert que la majoria de gent que viu en aquesta terra se senten valencians. I és la nostra faena fer visibles totes les contradiccions que té això de ser espanyol i valencià. I per aconseguir-ho hem de demostrar als nostres veïns que els valencians de veritat som nosaltres, que no volem res per damunt de la decisió del nostre poble, desmuntar el mite de l’anticatalanisme de què vindran els catalans a conquistar-nos i deixar clar que volem un estat valencià independent.

Per a això caldria canviar primer que res el subjecte al que ens referim en les nostres consignes. Parlar de jovent català, poble treballador català o posar en la pancarta “Per la llibertat dels Països Catalans” el dia que commemorem la pèrdua dels nostres furs, queda molt poètic perquè estem dient moltes coses en una frase però l’efectivitat política és igual a zero. A més a més quan a Catalunya ja tenen traçat un full de ruta, resulta penosament anacrònic continuar aferrant-se als mateixos lemes.

Vol dir això que estic propugnant renunciar als Països Catalans? No, clar que no. Però pense que els Països Catalans s’han d’explicar. Explicar la llengua, la història, crear un espai cultural i econòmic comú multipolar. Es poden fer diaris, pel·lícules, cançons, televisions, pàgines web, compartir experiències polítiques . Ens podem posar d’acord en moltes coses amb Catalunya i les Illes per derrotar el nostre adversari i per fer creixer la nostra economia i la cultura pròpia. Però això és una faena i anar a partir-se la cara contra Espanya n’és una altra.

Si volem que els nostres conciutadans ens entenguem mínimament cada volta que els diguem que ells no són espanyols haurem de posar per damunt de tot  el tema de la valencianitat. Provocar el dubte entre els convençuts de la dualitat “valencià i espanyol” i que comencen a triar entre “valencià o espanyol”. Si barregem el tema dels Països Catalans quan parlem d’independència només ens entendran els mateixos de sempre, sembla que això també ho té clar la societat catalana i actua en conseqüència.

Que en penseu vosaltres? Quin creieu que hauria de ser el camí dels valencians conscients de ser-ho ara que els nostres germans del nord comencen a entreveure de lluny la possibilitat de la llibertat nacional?

Res més, només donar les gràcies al poble d’Arenys de Munt per la seua valentia; tot esperant que algun dia es faça un referèndum oficial amb la pregunta; “Està d’acord en què el País Valencià siga un estat independent Sí o no?”

De tot el show que s’ha muntat amb això del Wyoming, la becària i els fatxes d’intereconomia el que més m’ha cridat l’atenció ha estat sens dubte l’entrada en escena d’una tal Asociación de la Prensa Madrileña. El seu president, un ànima del nostre senyor que respon al nom de Fernando González Urbaneja clama per la integritat de la professió periodística i diu que el que han fet els xics de l’Intermedio “Revela un desprecio y una enorme ignorancia de las reglas de este oficio”, I per a reblar el clau encara més afegeix “no se puede engañar a la gente”;  Olé ese arte español! que toquen les campanes, tabals i dolçaines perquè estem davant d’un nou fenòmen de la comunicació.

Em fa gràcia el Fernando en qüestió perquè si per alguna cosa d’aquelles estranyes que passen en la vida, realment s’estiguera creient allò que diu, estaríem davant d’un transtorn psicològic greu, una patologia semblant a la que patien els protagonistes d’Underground que es pensaven que continuaven en guerra 25 anys després de signat l’armistici.  Fernando Gonzàlez Urbaneja continuaria  disparant des de la seua trinxera per defensar l’ètica en el periosdisme quan és una guerra que fa molts anys es va acabar, i no per què s’haja acabat l’ètica sinó per què com tot el món sap ja no hi han periodistes.
(continua)

Ni és necessari tindre títol de periodista per exercir, ni evidentment tindre’l no és garantia de res, atés que qualsevol imbècil amb pasta pot adquirir-lo còmodament en alguna universitat privada i després l’esperaran amb els braços oberts a Canal 9. Si algú s’havia preparat mínimament bé a la facultat, amb esperit crític, consciència ètica i demés palles mentals, no hi ha cap problema, el sistema ho té tot previst, quan arribe el sagrament de la hipoteca es posarà de genolls i menjarà mansament de la mà que li dóna les garrofes.  Després de tot si la misió del periodista era contar-nos la veritat, ja han arribat tard, ara qualsevol desqueferós com jo pot escriure en un blog la seua veritat, sense haver d’esperar que cap comisari polític el deixe sense sou i sense casa.

Existeixen els Consells d’Administració, els patrocinadors, els contractes basura, les censures vàries, la bilis, la silicona i els pobres desgraciats que fan d’escrividors i bustos parlants; però ah amics meus els periodistes no existeixen. Podeu veure Iñaki Gabilondo la icona comunicativa del progressime barrejant informació i opinió en un informatiu o al Fernandet este parlant de l’Intermedio com a periodisme. Almenys hauria pogut comprovar les seues fonts i s’hauria adonat que Wyoming ni tan sols es considera periodista sinó humorista. Una professió ben diferent que no només compta amb molt més prestigi social sinó que a més a més existeix.

Doncs això un president de l’Associació de Premsa que no sap diferenciar humor de periodisme i que em confirma la meua idea de què ens prenen pel pito del sereno a tots . “Hay que colgarlos a todos con las tripas de los curas”  que va dir el Wyoming, I ja seria un començament.

Si heu anat llegint els meus articles supose que haureu notat que sóc el
que ara se’n diu un friki per a
certes coses que afecten a la política del meu país. En un article anterior
vaig criticar des d’un vessant social la declaració “Per un compromís polític
valencianista” que advocava per un referent polític valencianista per damunt de
símbols i ideologies. Quan em vaig assabentar que el Bloc havia tret una
ponència política i estratègica, em va picar la curiositat, el segon capítol de
la tramoia ens arribava poc abans de festes i prometia litres de viscositat
morbosa sobretot pel que fa al tema de les banderetes i el nom del país, que és
un tema pel qual els valencians sentim tanta fascinació com pels coets o la
cassalla.

Com a bon friki que sóc, em vaig devorar tota la ponència en una vesprada,
organització, estatuts, declaració política i estratègia. I la veritat és que
sense arribar a defraudar-me del tot si que m’ha sorprés una mica. Pensava que
em trobaria amb un remake de l’anterior declaració, però els guionistes sembla
que tenien reservades algunes novetats amb les que l’espectador no havia
comptat…

(continua)

M’ha semblat una ponència més a l’esquerra del que m’esperava, de fet el
partit que ix reflectit en la ponència política està molt més a l’esquerra de
la percepció que tinc del Bloc ara mateix. És veritat que quan s’arriba a la
ponència estratègica es baixa una mica la intensitat del discurs, se segueix
una línia més propera a la socialdemocràcia i s’intenta marcar certa distància
amb el comunisme sense definir massa bé que entenen com a tal.

Però en general veig un discurs ecosocialista bastant en la línia teòrica de
partits com Iniciativa per Catalunya i alguns partits verds europeus. Des d’una
postura antineoliberal , que no anticapitalista, proposen una alternativa
basada en un concepte radical de democràcia. S’estenen paràgrafs i paràgrafs
parlant de creixement sostenible i arribant a insinuar el concepte de
decreixement. Moments vibrants de literatura quasirevolucionària quan fa
referència  a la lluita contra el
patriarcat o les centrals nuclears o consideracions sobre la societat de consum
que semblen extretes d’algun llibre de Naomi Klein. Fins i tot proposen que el
Bloc participe activament al Fòrum Social Mundial.

Una mica fluixa per al meu gust la part on parlen del treball. El concepte
que introdueixen de flexibilitat laboral, la veritat és que si no me’l
expliquen una mica millor el veig sospitosament reaccionari i desafinant una
mica sobre la resta de temes socials que tracten. També he trobat a faltar una
posició clara en el tema dels transvasaments i les centrals eòliques.

Pel que fa al tema nacional que és on se centren les mirades del personal,
al contrari de les crítiques que s’han fet, no trobe  que hi hagen canvis substancials, atenent a
que el primer punt dels objectius que marquen els estatuts és el següent:

 “L’assoliment de la plena
sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una
Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política
amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història”

Objectiu pel qual el Bloc afirma lluitar des de la seua creació i amb el qual,
com a independentista valencià que sóc,  estic plenament d’acord.

Si que hi ha un cert canvi en el llenguatge i en la simbologia per intentar
arribar a certs sectors de la societat on fins ara no s’havia arribat, i és
d’aquest canvi de llenguatge d’on sorgeixen la majoria de crítiques. És proposa
assumir, junt a la senyera quadribarrada, la senyera amb blau com a pròpia de
tots els valencians, així com denominacions com Nació Valenciana que fins ara
havien estat mal vistes pel fusterianisme, junt a País Valencià.

No tinc res en contra a priori contra aquesta ampliació de l’univers
sentimental del valencianisme. És més, sempre he cregut que havíem de recuperar
la senyera coronada, arrancar-la de mans de les rates feixistes i donar-li la
dignitat que li correspon. Sempre he vist aquesta senyera com a pròpia de la
ciutat de València i m’he identificat com a valencià amb la de les quatre barres,
però no tinc cap problema en compartir moviment polític amb gent que senta
honradament la senyera del blau dels collons com la seua. Sempre i quan les
diferències foren només de símbols.

Pel que fa a la denominació de Nació Valenciana, sempre m’ha semblat una
denominació interessant, potser per a alguna gent li plantege conflictes amb
els Països Catalans però no crec que això siga així. Si el nacionalisme del
Principat assumeix que Catalunya és una nació, no veig per què no hem de
considerar sense complexes que el País Valencià és una nació, la nació
valenciana. I això no té res en contra dels lligams que tenim els diferents
Països. De fet quan la majoria de la societat assumeix com a sinònims els
conceptes de país i nació nosaltres ens perdem en intel·lectualismes. Per què
no podríem dir Nacions Catalanes o Països Valencians?.

D’altra banda és evident que és molt fàcil per al nacionalisme del nord del
Sénia parlar de Països Catalans, llengua catalana o senyera quadribarrada per a
tots els nostres països, tenint en compte que són les denominacions i els
símbols que tenen com a oficials i que es repeteixen dia a dia des dels mitjans
de comunicació. Als nacionalistes valencians per contra ens toca torejar una
societat políticament molt més adversa i damunt des d’un simbologia només de
resistència amb la qual cosa se’ns complica la feina enormement. No crec que
siga cap desficaci valencianitzar el nostre discurs i explicar els Països Catalans
pedagògicament sense que el 95% del poble valencià arranque a córrer espantat
en escoltar les dues primeres paraules que diguem.

No vaig a negar que Fuster ens va deixar ben claret que la nostra no havia
de portar blau. Però pense que agafar les paraules de Fuster com un dogma
després de tants anys; disparant a matar al primer que plantege obrir el debat
simbòlic em sembla una actitud rabiosament antifusteriana. Per no parlar de la
injustícia històrica en la que deixem als nostres avis polítics, el valencianisme
de la República,
que va acceptar com a pròpia la senyera amb blau, junt al Penó de la Conquesta, i que no només
van córrer per les facultats fugint de la polícia, sinó que a més van plantar
cara als feixistes espanyols amb les armes a les mans, acabant massacrats,
exiliats i silenciats. Molta gent això no ho té en compte, igual que molta gent
no sap que a l’Estatut d’Autonomia de las República apareixia la senyera
coronada junt al nom de País Valencià. Crec que només com exercici de memòria
històrica ja hauríem de dignificar aquesta bandera.

Tota aquesta renovació en el discurs i en la simbologia, com ja he dit, em
sembla urgent i positiva. Hem vist com en els últims anys des d’altres àmbits del
nacionalisme valencià com el de l’esquerra independentista també s’han fet passos
en aquest sentit, i opine que tant de bo se’n donaren molts més.

També es veritat que en l’únic paràgraf on es  fa referència encobertament  als Països
Catalans la ponència diu això:

“El valencianisme polític
fuig de discursos polítics inservibles com a marc de relacions amb el Principat
i resta dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, bé siga des de posicions
unitaristes de caràcter nacional, bé siga amb l’anticatalanisme com a
instrument de definició pròpia o eina per traure rèdits electorals. El
valencianisme polític reclama un nou marc de relacions amb Catalunya basat en
el respecte i la confiança mútua i el desplegament de les oportunitats presents
i futures que unes bones relacions poden ajudar a desenvolupar”.

I diu això i poca cosa més. I pense que és ací on es troba el punt més fluix
de tota l’extensíssima ponència. Primer perquè parlar de “fugir de posicions
unitaristes de caràcter nacional” si nó s’explica bé pot conduir a una
contradicció flagrant dels  propis estatuts
on es parla de la possibilitat d’associació política, i després per què quan es
parla d’un nou marc de relacions i d’oportunitats presents i futures no hi ha
ni una sola línia més que explique amb exemples pràctics quin
hauria de ser aquest nou marc de relacions 
ni aquestes oportunitats, ni es parla de les Illes ni altres territoris. O siga que s’hi entreveu una ambigüitat
bastant calculada en aquest paràgraf. Sembla que pot més el “això no toca” que
la voluntat d’agafar el bou pels collons i deixar clara quina és la posició del
partit sobre aquest assumpte.

Bé ja s’ho faran, no crec que siga determinant per al país que el Bloc es
definisca sobre aquestes coses. Som uns quants centenars de milers els
valencians que considerem la unitat lingüística com quelcom més que un fet
funcional i basem la nostra identitat en aquest referent cultural, sense que
això vaja en contra de la nostra identitat política que tenim basada en la
pèrdua dels nostres Furs aquell 25 d’abril de 1707. De tota manera, és un fil
que s’han deixat penjant i al qual alguna botifarra li hauran d’assignar tard o
d’hora, entre d’altres coses per què nosaltres no anem a parar de fer Països.

Dit tot això i si heu tingut el valor 
de llegir tot el que he escrit m’agradaria passar a les coses que sobre
aquesta ponència i les crítiques rebudes a mi em semblen realment importants i
que resumiria en dos punts:

–    Entenc que molta gent se senta preocupada per un gir del
Bloc cap a la dreta o cap al blaverisme, jo també en sóc particep d’aquesta
preocupació. Però no és això el que diu la ponència. De fet com ja he dit el
partit resultant estaria molt més a l’esquerra del que el Bloc està actualment.
Algú podria dir que tota la paperassa social es podria quedar en no res, que el
Bloc continuarà sent una amalgama de tribus locals on cadascú fa el que li dóna
la gana però amb un canvi simbòlic que l’aproparà a sectors empresarials i
reaccionaris. I pense que això és ben possible, però és el Bloc que en el
Congrés i sobretot després en el dia a dia haurà de definir si s’apropa a l’organització que està retractada en la
Ponència o s’assembla més al partit gran amb el que aniran a les
Eleccions  Europees. I això és una cosa
que ultrapassa la intenció d’aquest article.

–       Em preocupa bastant que des de postures a l’esquerra del
Bloc és faça només una crítica dels canvis en la símbologia i en l’estètica.
Quan se suposa que hauríem de ser l’avantguarda política que posara el dit a la
nafra sobre les qüestions socials i hauríem de ser nosaltres els que
plantejarem primer que ningú un canvi estètic i de símbols per arrossegar a
capes més amplies del Poble Valencià (tal i com va fer Fuster en la seua època)
Sembla com si ens limitàrem a cavar un clot ben fondo al voltant de la trinxera
simbòlica fusteriana per a què no passe ningú més, i ningú se’n puga eixir de
dins. Sembla com si necessitàrem el conflicte simbòlic per autojustificarnos contínuament
i marcar distàncies amb altres. Quan allò que ens hauria de diferenciar del
Bloc no són els símbols, sinó el model de país al que aspirem i la nostra
lluita en el dia a dia.

Vos recomane la lectura de la ponència a tota la gent que teniu interés en
qüestions  d’organitzacions polítiques,
pense que se’n pot aprendre bastant siga quina siga la conclusió a la que
arribeu. Sobretot molt interessant la part organitzativa.

I ara sí, ara ve lo bo. A tots aquells que heu arribat fins ací i sigueu
capaços de demostrar-me que us heu llegit tot aquest article, sapieu que teniu
una cassalla pagada. Haureu demostrat com a mínim ser la meitat de Frikis que
jo per a aquestes coses.

Au a mamar-la pels racons.

+ iNFO

Article de Pere Fuset on fa un repàs d’articles i noticies apareguts sobre este tema.

Via internet tinc
coneixement d’un sopar celebrat fa uns dies a València on un
centenar de persones provinents de diferents vessants del
“valencianisme” commemoraven la Declaració Valencianista
de 1918, partida de naixement del valencianisme polític.
L’acte va ser organitzat per l’Associació Cívica
Valencianista Tirant Lo Blanc.

Els assistents al sopar,
no queda clar si tots o no, van signar un manifest “Per un
compromís polític valencianista” en el que advoquen
per la creació d’un referent polític unitari per a tot
el valencianisme “que supere les diferències ideolòquiques
i simbòliques”. Entre els signats hi ha gent com Hector
Villalba i Lorena Ferrandis (ex-Unió valenciana), Pepa Chesa
(Bloc) i Diego Gómez (Escola Valenciana), a més
d’altres personatges habituals d’aquest tipus de saraos.

(continua)

He estat mirant les fotos
i he vist bastants cares conegudes, de gent que porta molts anys
tirant endavant el seu projecte. Felicite la gent del Tirant, molts
d’ells han estat remant des de l’adolescència en la mateixa
direcció, sense grans demostracions de força, però
amb un llenguatge persistent i modern, i amb els contactes necessaris
a llocs com les universitats i els mitjans de comunicació, per
a què el seu missatge continuara ahí. Han donat una
imatge de serietat inusual en la política valenciana i el
suport aconseguit en aquest sopar testimonia que les coses els van
bastant bé. Són els impulsors des de fa 20 anys de les
idees de Convergència Valenciana i de Tercera Via, idees que
es veuen reflectides al 100% en l’esmentat manifest.

És evident que la
dimensió del projecte no és el mateix ara que fa 20
anys, Unió Valenciana ha estat abduïda pel PP, i les
molles que han quedat a aquesta banda (Villalba, Ferrandis, Ahuir..)
ja no són als nostres ulls com Lizondo i les ties maries
psicòpates amb les que es pretenia pactar fa dues dècades.
Però per damunt de totes aquestes constatacions gairebé
folklòriques, per damunt del color de la bandereta dels
collons i d’altres consideracions essencialistes, m’agradaria
aportar les meues raons per les quals no signaria mai aquest
manifest.

En primer lloc el que més
em crida l’atenció del manifest és que ni tan sols
aparega la paraula crisi, no és parla en cap moment de
depredació del territori, ni de corrupció, es fa
l’eterna al.lusió a la petitia i mitjana empresa i a un
concepte gairebé cristià de la lluita contra la pobresa
al món. Un manifest molt de manual de partit centrista que vol
quedar bé amb uns i altres sense alçar massa pols. Ni
tan sols se’ls ha colat l’etern eufemisme de progressista. Un bon
full de presentació per a buscar inversors entre l’empresariat
valencià, que, pulcres com són ells agraeixen totes
aquestes paraules tan ben mesurades.

La derrota provoca
sobretot frustració i desesperança, i l’esquerra
nacionalista del País Valencià en sap bastant de tot
això. Segurament estem en un dels pitjors moments des de fa
anys, l’enfonsament i posterior descomposició del Compromís
ha afegit més dramatisme a una situació que era ja de
per si desesperant. De la desorientació estratègica hem
passat a la desorientació ideològica. Hi ha un corrent
prou gran de gent que s’està creient el discurs de l’enemic,
de que la història s’ha acabat, que el capitalisme és
l’únic camí possible i quan menys ens allunyem d’allò
que els mitjans marquen com a políticament correcte millor per
a nosaltres. Ideològicament vençuts com els militants
del PCUS de finals dels 80, alguns corren a refugiar-se en la primera
paraeta que els permeta almenys parlar en valencià, mentre
altres corren desesperadament a votar-li a Zapatero per a que no
guanye el PP. Però ara no està en crisi el comunisme,
el que està en crisi és el capitalisme

Sembla bastant clar que si
no es parla de crisi en el present manifest és per què
llavors haurien de criticar el sistema i proposar solucions, i pel
que es veu no estan ni per una cosa ni per l’altra. Quina solució
proposa el valencianisme unitari per a la gent que s’està
quedant a l’atur i que aviat es quedaran sense casa? Penseu de
veres que a algú li interessa tot això del
valencianisme a seques? Què li direu a la comunitat educativa
que està mobilitzant-se contra el model europeu i neoliberal
d’educació, i a tota la gent que ha donat la cara contra els
PAIs, les torres d’alta tensió, les obres faraòniques o
la prepotència de l’Esglèsia Catòlica?

No combregue
ideològicament amb el manifest, pense que estaria bé
que hi hagués un valencianisme de centredreta, però no
crec que haja de ser la gent d’esquerres els que posen el muscle per
a portar eixe sant. Però és que a més opine que
estratègicament van errats tots aquells que pensen que així
guanyaran posicions de cara al futur. En un context social com el que
estem, deixar de banda la crítica al sistema és un
error de primer grau i deixa la porta oberta per a que una volta més
siga l’esquerra espanyola la que s’aprofite del descontent de la
classe treballadora valenciana. No tardarà a apareixer algun
moviment a nivell espanyol que faça una crítica directa
del capitalisme i propose alternatives socials. Ja existeixen
aquestos moviments a França, Alemanya, Portugal i altres
estats que ens són bastant pròxims i com més
vaja embrutant-sela cosa més força tindran. A Catalunya
queda l’esperança de la CUP però i ací què?
Algú té alguna idea que no passe per assumir el final
de la història?

A nosaltres que en paraules de nostre
president Camps som els més competitius,
els més feliços, els millors, a nosaltres ens ha arribat la crisi. Des dels més
doctes en matèria econòmica fins els més analfabets, tots sabíem o preveiem que
això petaria. I clar, la primera hòstia i la més forta per als més competitius,
per als més feliços, per als millors.

Martinsa-Fadesa ha presentat suspensió de
pagaments i a Pego ens hem quedat amb una muntanya destrossada, només amb una
quinta part de les cases previstes edificades i amb un Ajuntament endeutat fins
a les celles que no contempla cap alternativa per eixir de la crisi que no siga
continuar construint. I als altres pobles del voltant la tónica sembla ser la
mateixa, fins i tot fan colps d’estat com el de Dénia per construir encara més.

Més
ciment és la guerra! Cridaven els ideòlegs del sistema, l’agricultura s’ha mort
planteu cases! Era la consigna que manava als bars, als carrers i a les
famílies. I ara les cases no es venen, i ara ja no sabem fer res més que cases.
Cases que ningú vol comprar, cases que ni nosaltres podem pagar.

Al bar de sempre, fent un tallat, escolte com
un home d’uns setanta anys brama segur d’ell mateix que no hi ha faena per
culpa dels immigrants. Potser no se’n recorda de com el seu fill va fer fortuna
i es va pagar una llarga adicció a la cocaïna explotant dos xicots romanesos i
un equatorià que feien pasterades de sol
a sol.

Però per
l’estiu tot lo món viu i malgrat les
dificulats que tenen enguany molts estudiants per trobar treball en aquestos
mesos, la situació es manté per l’arribada encara massiva de turisme estival. Però
la tardor no serà igual, i l’hivern es preveu ben dur.

Marina Alta any 2008, les desigualtats
creixen i la classe política sense més
visió que la políticament correcta
recepta retallades socials, policia i racisme. Entre les runes del suposat estat del
benestar, la bèstia feixista prepara les seues millor gales per eixir al carrer
a muscles de la massa al·lienada i deforme. És el pla B del capital, quan les
coses van mal a fer por a la gent.

Torne a vagar pels carrers, sembla que es veu
més gent que fa unes hores. Un bon grapat de preguntes resonen dins del meu cap
com una campana rabiosa, on som els que no ens creguem res d’això? fins on
estem disposats a arribar? què fem que no
fem res?…