Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER

En el marc dels “Foguerons” de Gràcia
 

En la sempre festiva, acollidora i fidel Vila de Gràcia, vam poder assistir, dissabte a la nit, al ja tradicional aplec popular dels “Foguerons de Sa Pobla”, una antiquísima tradició originada al municipi mallorquí d’aquest mateix nom i que  l’any 1993  fou exportada a Barcelona –on havia d’arrelar-hi poderosament– per un natural d’aquella població: Toni Torrents, que en tenir dos fills estudiant a Barcelona, veia amb pena com en trobar-se lluny de l’illa i en plena època d’exàmens, no podien mai gaudir de la màgia d’unafesta que tant els agradava, i, per això, romàntic i altruista, va impulsar la seva importació al Cap i Casal de Catalunya i, ben concretament, a la vila de Gràcia.

Un any més, doncs, dissabte varem poder inserir-nos en la màgia multiespectacular d’una festassa que té per protagonistes més característics, unes fogueres —d’aqui en ve el nom— a les quals hom s’atança per coure-hi uns botifarrons i alguns trossos de carn, o bé portats de casa o bé, adquirits in situ, i on, el ritme de xeremies i simbombes càntics, jotes i boleros mallorquins— animats per castellers, per diables i per altres grups de cultura popular, locals o  procedents de Sa Pobla— ompla l’espai de música, de danses i d’alegria, per a gaudi de mallorquins, eivissencs, menorquins i baleàrics, en general, i també, pel de molts barcelonins i molts catalans del Principat que –cada any amb més participació– s’unieixen a la festa,

Aquest any, a més, ha els “foguerons” tenien per a tots els qui tenim el català com a llengua i l’estimem com Déu mana, una significació especial: s’hi han cremat simbolicament tots els enemics —forans o caragirats— que, arreu dels Països Catalans, no es cansen de maldar per destruir-nos la llengua que ens és comuna. 

Però els “foguerons” d’enguany han tingut també per als qui hem estat o som alumnes o professors de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, una concreció ben emotiva. Ha estat el sopar homenatge a un dels homes més fonamentals i estimats de aquesta ja vella –per bé que sempre jove– universitat nord pirinenca: en Joan Ainé i Ribes, el qual amb la seva bonhomia, eficàcia, integritat personal i permanent voluntat de servei i de conciliació, fou —juntament amb la seva esposa Roser— i com bé acaben de recordar Llorenç Planas i Montserrat Biosca, nord catalans i pradencs també de les primeres fornades, “el principal animador de la Universitat Catalana d’Estiu en els seus anys de màxima democràcia, és a dir quan eren els participants, ells mateixos, els qui escollien els seus dirigents”  I segurament també —em permeto afegir jo— en els anys de més risc polític i menys suports econòmics i institucionals, però, en canvi, de més alçada docent i de més il·lusió col:lectiva. 

Esperem que enguany, en la pròxima sessió del mes d’agost, sigui el mateix patronat de la UCE el qui organitzi in situ i d’una manera, diguem-ne, oficial, un homenatge a Joan Ainé i Ribes, semblant, si més no, al que aquest dissabte, en un atapeït restaurant de la vila de Gràcia, –amorosament, però privadament– els “Amics de la Universitat Catalana de Prada”, li hem dedicat.

                                                    Josepmiquel Servià

Podeu veure a sota una foto del sopar-homenatge.