Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER

Un vell i apreciat company, Robert Mur, ara corresponsal de LA VANGUARDIA a l‘Argentina, a qui vaig tenir el goig de conèixer en el meu temps de president del Consell de Cultura d’ERC, del qual ell n’era l’eficacíssim secretari— s’àdreçava ahir, a través de la xarxa, al Ministro d’Educación del Gobierno de España, l’inefable José Antonio Werd per agrair-li que, amb les seves darreres i matusseres declaracions, hagués creat, segurament, almenys mil independentistes més. 

Que avui dia ser ministre a Madrid està a l’abast de qualsevol persona que exhibeixi entre les dents la fidelitat d’un carnet de partit, ja es força notori. El govern anterior ens en va donar, amb la famosa ministressa de foment, per exemple, una ben clara demostració. 

El que jo no entenc, però, és que, almenys quan es tracta d’escollir una persona com a ministre d’Ensenyament o de Cultura no es filin, tanmateix, una mica més prim. Perquè, llevat d’excepcions que tots coneixem, com poden ser els casos de Jorge Semprún, de Jordi Solé Tura o d’alguns altres, la veritat és que s’ha confiat massa sovint aquest ministerio a persones que han donat prova d’una mancança cultural tan gran que els ha portat a dir fenomenals, històriques bajanades. 

Com ara aquell ministre d’Ensenyament de la UCD, crec que es deia Otero Novas, que havia de replicar el diputat gironí Lluís Ma. de Puig —aleshores ponent d’Ensenyament del PSOE— després de la defensa que aquest havia fet d’un projecte alternatiu a la Llei d’Educació presentada pel govern, i que havia rematat amb un pinyol de caire clàssic: “Vosotros ganareis y esta ley se impondrá un tiempo, pero… Eppur, si muove! expressió que, com se sap, va ser pronunciada en veu baixa per Galileu després de la seva forçada rectificació davant la Inquisició sobre la posició del sol a l’univers. Doncs bé, el senyor misnistre de Cultura atabalat per les, per a ell, incomprensibles paraules finals del diputat gironi, mentre s’adreçava, inquiet, a la tribuna d’oradors, va aturar-se davant de l’aleshores ministre—catalanoparlant— de Defensa, Alberto Oliart per preguntar-li: Oye, Alberto! Que significa Epursimuove en catalán? 

O el cas de la ara tan llorejada ex presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre la qual, quan era també Ministra de Cultura del Gobierno de España, va declarar que tenia molt d’interés en llegir un llibre d’una tal “Sara Mago, esta escritora portuguesa de la que tanto se habla ahora”, tot referint-se naturalment a l’obra del conegut Premi Nobel portugués. 

I ara ha arribat el torn del senyor José Ignacio Wert, els coneixements sociològics del qual no poso en dubte, atesa la seva condició d’ex director d’agències mesuradores d’audiència, però si que, en canvi, ho faig pel que fa a la seva idoneitat tant per comprendre que és i que vol Catalunya i la seva comunitat educativa, com pel que fa al seu encert en la fabricació de titulars periodistics: Vamos a españolizar a los estudiantes catalanes! Apa, noi!!!!
 

La més grossa, però, va dir, al meu entendre, abans d’ahir: “Hay evidencias que relacionan el crecimiento del sentimiento independentista (…) con la dirección que ha llevado en Catalunya el sistema educativo (…) que ha realizado cambios como sustituir el nombre de ‘Historia de España’, en segundo de Bachillerato, por el de ‘Historia’ a secas, dándole así a la primera “menor rango”.

Jo, a aquest important pobre home, em permeto contestar-li, a partir d’aquesta seva teoria que fa el sistema educatiu català “culpable” de l’actual “deriva sobiranista”, que, per aquesta mateixa regla de tres, una infinitud de nens i nenes un temps adolescents, i avui adults, que vam haver empassar-nos, sisplau per força, una “Historia de España” que ens parlava només de Guzman del Bueno, del Cid Campeador, de los Reyes Catolicos, —fundadores de la realidad nacional española—,

“Isabel i Fernando, el espiritu impera, 

moriremos besando la sagrada bandera, 

nuestra España gloriosa nuevamente ha de ser

la nación poderosa que jamás dejo de vencer…”

del Gran Capitán, del descubrimiento de América y la conversion de los indigenas —paganos, ellos —a la verdadera fe de Cristo, del patriotismo de José Antonio, del heroismo del general Moscardó y de la magnitud històrica de “nuestra” Cruzada de liberación… no seriem avui independentistes, ni nacionalistes, ni demòcrates tan sols… seriem segurament un abrandadíssims fatxes o, pel cap baix, uns “patrioteros” españolistes tan tronats o més com el senyor Wert. 

No, senyor ministro, no és cap model educatiu allò que fa que cada dia hi hagi més joves catalans independentistes —molts d’ells, per cert, fills i nets de families vingudes un dia de molts llocs d’Espanya. 

És la constant humiliació língüistica i cultural que hem sofert i encara sofrim, el constant saqueig dels nostres diners, el flagrant i continuat expoli dels nostres recursos, i, sobretot, el veure —¿o que es pensa que son cecs o babaus, els nostres joves?— com vostès depilfarren milions i milions d’euros en trens, en avions, en aereoports i en autopistes on no hi ha, ni de bon tros, prou passatgers que ho justifiquin, mentre que allí on necessitem, vitalment, aquestes inversions —com els peixos necessiten l’aigua— ens son negades o retardades escandolosament. 

¿Que potser es pensa, ingenu senyor Wert, que corregirà aquesta nefasta visió que vostés han aconseguit que molts joves tinguin d’Espanya amb un simple canvi de mètode educatiu? 

Li ben assegur-ho que no. Deixi’ns en pau!

.                                                                           Josepmiquel SERVIÀ

_________________________________________________________
.