Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER

EL MEU RECORD DE PERE QUART

 

Aquest mes de juny que ara estem acabant ha fet vint-i-cinc anys que va deixar-nos un gran escriptor i un gran patriota: Joan Oliver, conegut en la seva dimensió com a poeta —fou també prosista i dramaturg— amb el sobrenom de “Pere Quart”.

 

Jo el vaig poder conèixer personalment tan sols en el decurs d’un parell d?hores, per bé que aquella estona va ser per a mi tan enriquidora i inoblidable com vocacionalment engrescadora. Va ser un migdia de primavera i gràcies a una amiga comú: la senyora Pietat Bou i Janoher, empordanesa de La Bisbal, republicana i dona d?un tremp personal notablement accelerat, que hauria de viure ben d?a prop, al costat de la família del poeta, els darrers dies de la seva vida.

 

Feia pocs mesos que jo havia tornat de Beirut, ciutat on havia sojornat un temps per raons de docència universitària, i em trobava dirigint el programa de ràdio “Pati de Lletres: Antologia Oral de la Poesia catalana” que, subvencionat pel Departament d?Ensenyament de la Generalitat, emetien una trentena d?emissores, i un dels capítols del qual havia estat dedicat a la vida i l?obra del poeta sabadallenc.

 

D?altra banda, jo, manobre de la poesia que sóc, havia escrit durant la meva estada a Beirut, un petit poema titulat “Christmas”, amb el qual, com sovint faig des de fa anys, havia felicitat les festes de Nadal a diverses amistats. Entre elles, a la senyora Pietat Bou, la qual, al seu torn, havia fet arribar, sense que jo en sabés res, el meu petit poema a Joan Oliver, a qui —segons ella em diria més tard— havia agradat molt.

 

Naturalment aquesta nova em va complaure, oimés venint de qui venia, encara que també vaig pensar en la possibilitat que la bona de la senyora Pietat, per pura amistat, m’hagués exagerat la nota.

 

Unes setmanes més tard, però, quedarem amb l?esmentada senyora, la qual tenia un especial interès —naturalment, compartit per mi— que jo conegués personalment al poeta, i acudirem a casa seva amb el pretext de portar-li la cassette corresponent a l?espai del programa de ràdio, dedicat a ell.

 

Quan entrarem al seu pis —el poeta ens hi rebé de peu dret— van impressionar-me d’entrada, d?una banda, l?alçaria i el hieratisme del personatge, i, d’una altra, el to de sobrietat —exquisidament educada, això si— que mantenia en el tracte.

 

Aviat vaig veure també que, a la senyora Pietat —ell li deia Pia— la tractava amb una, a vegades, displicent i contundent franquesa, especialment quan ella es permetia fer comentaris mentre, tots plegats, escoltàvem el contingut de la cinta.

 

—Vols callar, Pia, que no em deixes sentir res!

 

Perquè el poeta va voler escoltar, de seguida i de cap a peus, el contingut de la cinta, i ho feu —durava més de tres quarts— sense deixar entrellucar en cap moment —jo el mirava de reull, expectant i nerviós— la més mínima mostra d?assentiment ni de rebuig en tota l?estona, llevat d?una sola vegada en la qual, després de sentir un poema, i per tranquillitat meva, va dir:

 

—Molt ben recitat!

 

Acabada l?audició, i abans de donar pas al que seria una ja distesa i dilatada conversa, Joan Oliver s?alçà, i, mentre treia la cassette de l?aparell de reproducció, des del capdamunt d’aquella grandària física que, juntament amb la seva atapeïda barba, li conferia un greu aspecte de patriarca bíblic, va adreçar-se —talment com si jo no hi fos— a la senyora Pietat, per preguntar-li: 

 

—Escolta, Pia! Aquest és l?autor d?aquell poema de Nadal que vas ensenyar-me?  

 

A la qual cosa la interpel·lada contestà:

 

—Si, es clar, Joan!  Ja et vaig dir que te?l faria conèixer.

 

Aleshores Pere Quart girant-se cap a mi i clavant-me —ara sí— amb una molt intensa gravetat, la seva mirada, m?etzufà:  

 

—A mi, aquell poema em va fer emprenyar molt. 

 

Naturalment, davant d?aquella sentència, em vaig quedar glaçat, aclaparat, enfonsat fins i tot. Sabia que Pere Quart podia ser, en ocasions, un assot absolutament despietat i caústic contra tot el relacionat amb el Vaticà i amb l’Església Catòlica —especialment després del gir neoconservador que, bo i tancant l?esperançat parèntesi de Joan XXIII, ja havia començat a imprimir-li Joan Pau II— però també sabia que era, alhora, un fervent enamorat de la figura de Jesús de Natzaret —com ell mateix havia de posar de manifest, més tard, en un text escrit per a la seva pròpia esquela. Vaig imaginar, per tant, que no li devia haver agradat gens la ironia final amb la qual tracto la possible tornada de Jesucrist a la terra de que ens parla l’evangeli. I, tímidament, amb més por que goig, vaig gosar demanar-li:

 

Perquè?

 

Aleshores, sense canviar ni un bri el rictus greu de la seva cara, em va respondre:

 

Perquè m?hauria agradat firmar-lo jo.

 

Com podeu comprendre, des d?aquell dia faig esforços sobrehumans —i, ai! infructuosos— per aconseguir tornar a aprimar-me.

 

.                                                                                                          Josepmiquel Servià