Fa uns anys, a l’escalf d’una de les seves mes conegudes i belles cançons, que va venir a cantar a Catalunya, vaig escriure —no sabria dir-vos ben bé perquè— aquestes paraules.
QUÈ S’HA FET D’AQUELLES FLORS?
Where Have all the flowers gone…
Pete Seeger
La poesia no neix de l’ocell, ni de l’arbre, ni de la posta des sol, ni de la mirada —riallera o adolorida —d’un nen, ni de la besada de l’amant.
La poesia neix de la nostra actitud individual i col·lectiva envers l’ocell, envers l’arbre, envers la posta de sol, envers la mirada del nen o envers la besada de l’amant.
Nosaltres varem ser i ens vam sentir, en un moment concret, poetes. Fou quan —molt més joves, a cavall dels anys setanta del segle passat —davant del dolor i la injustícia del món, vam entreveure que, entre tots, podríem construir-ne un altre, ple de bellesa en tots els àmbits.
D’aleshores ençà. però, hem canviat molt, i ja no sabem trobar enlloc —ni construir-hi— aquells bells sentiments que ens omplien antany.
Perquè la poesia més autèntica no és pas només la que s’escriu o es canta, sinó, sobretot, la que es viu i es comparteix cada minut. I cada dia se’ns més difícil, viure i compartir.
Caldrà que canviem de nou. Podrem?
Perquè no? L’ocell, l’arbre, la posta de sol, la mirada del nen, la besada de l’amant… encara són al mateix lloc.
______________________________________________________
( Josepmiquel Servià. “La barca encesa” Ed. “Llibres del Segle”, Novembre del 2002. Amb un pròleg de Pere Gimferrer ).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
gràcies per compartir-ho.