Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER
Recull de textos i audiovisuals propis o aliens
DURAN: “LE GRAND EMMERDEUR”
Només una setmana després del 25-N, Duran Lleida demana de ‘refer els ponts’ entre CiU i el PP. (Dels diaris).
D’entrada, permeteu que us digui que sempre he pensat que un dels errors més grans que —al costat
De no haver estat així, estic segur que Unió Democràtica, malgrat el seu prestigi històric i malgrat la presència en les seves files de persones del prestigi i el patriotisme de Miquel Coll i Alentorn, de Ferran Camps, de Marià Vila d’Abadal o de Joan Rigol, per posar només uns exemples, s’hauria fos “com un bolado”, que deien els nostres avis, talment com els seus coreligionaris espanyols de la Democràcia Cristiana, de Ruiz Jimenez, que, tot i ser tant o més coneguda que moltes altres formacions espanyoles de l’oposició democràtica, no varen obtenir ni un sol escó.
Dit això, ara fa un mes, vaig escriure via facebook —potser alguns vau llegir-la— una “Carta oberta al senyor Duran i Lleida”, que, per si voleu conèixer-la, us transcric linies avall*. Ho vaig fer en veure com els constants estirabots públics del senyor Duran sobre la seva condició de “no independentista”, comprometien no tan sols la credibilitat del nou missatge sobiranista del president Mas i de CDC, sinó també la consecució d’una definitiva llibertat nacional per al nostre poble, històricament mai tan a l’abast com ara.
Cal reconèixer que, a mesura que s’acostava la cita electoral, va semblar que el senyor Duran s’atemperava, que es moderava, com si, algú, potser sense convencer-lo, li hagués posat una mena de murrió. Inmediatament, però, després de les eleccions, davant el triomf esclatant del sobiranisme —i de la gran reculada en escons de CiU — de la qual crec que ell va ser-ne en bona part responsable— la pulssió espanyolista que porta a dins li va tornar a aflorar tan bon punt va veure el primer micròfon —madrileny— que se li posava al davant: “No interpretamos correctamente el resultado de la manifestación del once de setiembre”. I ara. molt més recentment, tot manifestant la “necessitatde CiU, de refer ponts amb tothom, fins i tot amb el PP”.
Ha estat, justament i sortosament, un destacat membre de Convergència Democràtica qui, al meu entendre, ha expressat amb més claredat la irritació que les constants sortides de to del senyor Duran —que ja s’ha convertit publicament als ulls de tothom— en allò que els francesos amb tanta exactitud en diuen un “grand emmerdeur” — generen, des de fa temps dintre Convergència. Em refereixo al patriota Carles Puigdemont, actual alcalde de Girona i autor d’un llibret més que recomanable: “Cata-què?”.
A les declaracions de Duran sobre la “necessitat” de tornar refer ponts amb el PP —un partit cada dia més descaradament hostil a la nostra llengua, a la nostra economia i a tot el que tingui a veure amb Catalunya— el jove batlle giroiní li ha respost contundentment, tot inspirant-se en un encertat poverbi castellà: “A enemigo que huye, puente de plata!”. Li ha vingut a dir que l’unic pont a construir havia de ser un “de plata” perquè el senyor Duran se’n vagi de CIU i no els hi faci ja més mal.
Si! Pont de plata o de diamants, però que se’n vagi! perquè pugui ingressar, si vol, d’una vegada i per sempre en el PP, del qual ja fa temps que n’es potser sense adonar-se’n un eficaç quintacolumnista, Que se’n vagi i deixi en mans ideològicament més congruents el missatge i les sigles que un dia, primer amb la seva vida política i després amb la seva sang, prestigià el senyor Manuel Carrasco i Formiguera.
Perquè, segurament, a molts militants d’Unió, fidels encara a l’esperit del seu president martir, com també —ja no cal dir-ho—a la majoria de convergents com també —ara ja també!— a tots aquells patriotes que volem sense dilació la llibertat per all nostre poble, els estirabots antiindependentistes del senyor Duran dificilment ens pot fer ja més mal.
Perquè si s’entesta a quedar-se dintre de Unió i continua posant constants pals a les rodes a la marxa del nostre pais cap a la sobirania, potser seran molts els catalans que, com ja he sentit que fan impropiament alguns, acabaran anomenant-lo “Petain Lleida”. I això ni crec que a ell li agradi, ni tampoc, sincerament, que s’ho mereixi.
……………………………………………………………………………..Josepmiquel Servià
P/s. Tancat aquest article i a punt de penjar-lo a facebook m’arriba la noticia de l’estripada del carnet del partit que acaba de fer el destacat militant d’UDC i alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal. Tot i que el seu acte reforça el que jo humilment acabo d’esposar, no crec que aquest sigui el millor camí. Son altres, en tot cas, el qui haurien de marxar-ne. Jm. S
.
_____________________________________________________
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sr. Duran, ara que encara pot agafi una prejubilació, amb una bona paga, perquè aviat traurem els vitalicis i aleshores se li haurà acabat la moma.
Sr. Duran i Lleida, deixi de marejar als catalans, molts estant tips de veure Unió pervertida per l’espanyolisme que vostè tan bé professa.
Els temps han canviat i Catalunya s’obre a la plena llibertat nacional on vostè i la seva “camerilla” ja no hi encaixen.
Quedis a Madrid, compris un pis a la Castellana. A Catalunya seran molt més eficaços i honorables homes com en Vila Abadal.
Vagi-se’n de Catalunya Sr. Duran !
“Vengase a Madrid, Sr. Duran, venga a ofrecer más glorias a España, la una, la grande y la libre … con un destino en lo universal … Viva España y la madre que nos parió! Arriba España con la espada y con la cruz, caiga nuestra querida Catalunña …”
Foti el camp d’una punyetera vegada … vostè serà més feliç i molts, moltíssims catalans respirarem més tranquils.
Salvador Molins, BIC-CA