Josepmiquel Servià: NOTES I POEMES D’UN OUTSIDER
Recull de textos i audiovisuals propis o aliens
CARTA OBERTA A ORIOL JUNQUERAS
CARTA OBERTA A ORIOL JUNQUERAS
Benvolgut company:
El dia 9 d’octubre vaig rebre un correu del bon amic Alfred Bosch, en el qual em convidava a donar suport públic, a través de la plataforma “Catalunya sí!”, a
Curiosament, en rebre la carta d’en Bosch feia exactament pocs dies que havia fet pública la meva intenció de recuperar ja per sempre la meva condició d’ “independentista independent”. Ho motivava la frustració —meva i crec que de molta gent— de veure com, una vegada més, davant una conjuntura tan decisiva per la independència de la nostra pàtria, com aquesta contesa electoral que estem vivint, els partits independentistes no eren capaços, de fer, ni que fos per un temps només, una il·lusionada i sòlida pinya.
En aquest sentit, manifestava: “No vaig contra ningú ni vull saber de qui ha estat la culpa d’aquesta desunió. Des de la meva absoluta humilitat, em posaré, des d’ara, al servei de totes les formacions que es reclamin sobiranistes. Des de Convergència i Unió fins a la CUP, tot passant, naturalment, per ERC, per SI, per Reagrupament, per Democràcia Catalana… “.
Congruent amb aquest propòsit —i atès que cap més formació em demanava el seu suport— no havia de tenir, doncs, cap inconvenient en accedir a la petició de l’amic Bosch, i afegir, novament, la modèstia del meu nom al dels amics Armand de Fluvià, Lluís Llach, Josep Ma. Vall… o al d’altres patriotes com Jordi Carbonell, Fèlix Martí, Miquel Sellarès o Ventura Pons, per citar tan sols alguns dels que vam formar part del grup de suport a ERC en l’anterior contesa.
Ara bé, unes manifestacions teves, benvolgut i admirat Oriol, varen frenar a última hora aquesta meva il·lusionada voluntat de suport: Aquelles en les quals pontificaves: “El castellà serà també llengua oficial a la República Catalana.” Aquesta era la segona decepció que rebia en ben pocs dies des de l’espai independentista, superada ja la de la seva manca d’unitat.
Perquè crec sincerament, Oriol, que ERC —i també CiU —això, els companys de Solidaritat i de les CUP ho tenen claríssim— s’equivoca en la voluntat d’igualar la llengua catalana amb la castellana en un possible futur text constitucional de Catalunya.
Que el castellà és una llengua sociològicament molt extensa al nostre país, seria de bojos negar-ho; que tots els qui la parlen habitualment mereixen tot el nostre respecte, “çà va de soi!”; que molts catalanoparlants estem contents de conèixer-la i de, més o menys, dominar-la, no cal dir-ho. (Una altra cosa és que no ens agradi com l’hem hagut d’aprendre) i que dins el context d’una Catalunya independent ha de merèixer una consideració més enllà del simple respecte als seus moltissims parlants, hi estic d’acord.
Ara bé, d’això a convertir-la —en el marc d’una Catalunya finalment independent— en “llengua oficial” en paritat amb el català, sincerament, crec que és un joc lingüísticament suïcida, a la curta o a la llarga, per a la nostra llengua, i que, com es diu —justament, en castellà— “para este viaje, no se necessitaban tantas alforjas” (unes “alforjas” —com tu saps— emplenades dificultosament durant anys i panys, entre perills, amb titànics esforços individuals i col·lectius i amb renúncies i heroïcitats de tota mena.
Tu, Oriol, ets un prestigiós historiador —i, pel que vam poder veure ahir en el debat de Tv3, pots arribar a ser, a més, un excel·lent parlamentari— però ni tu, ni jo per descomptat, som sociolingüístes ni filòlegs. És per això que em permeto traslladar-te algunes de les opinions que alguns reputats experts —internacionals, nacionals, i fins i tot estatals!— en aquestes matèries, han aportat sobre la qüestió:
Robert M. Dixon, ex-director del Centre de Recerca de Tipologia Lingüística de Melbourne i actual professor de la James Cook University de Queensland, afirma :“Quan una llengua entra en l’àmbit d’una altra (sigui per migració, per ocupació, per prestigi…) la situació lingüística es desequilibra fins que, tard o d’hora, l’equilibri es restableix en favor d’una de les dues llengües, i en detriment de l’altra, que desapareix.Tots els casos històricament coneguts ho confirmen”.
Gabriel Bibiloni, lingüista i professor de la Universitat de les Illes Balears i de la U.C.E. diu: “A Irlanda el gaèlic i l’anglès són cooficials, amb el resultat que la llengua pròpia del país perd parlants cada any. (…) Si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es planten, com ara, en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que el castellà és llengua oficial, el viatge (de tant anys de resistència cultural) no haurà servit de res”.
Pau Vila, també lingüista, comenta: “Davant el repte que es plantejarà a l’imminent estat català en aquest aspecte —segurament un dels més transcendents de la nostra nova vida— serà bo que els qui no en saben (…) deixin que els especialistes mirin d’entendre’s, que ja és prou difícil! El bilingüisme és un estat transitori. I, de moment, el català és qui va perdent”.
Viçenç Partal, periodista i director del diari digital VilaWeb, escriu: “Es més que probable que la independència no serà ben bé allò que havíem somniat. Per tant, cal assumir amb respecte democràtic que, si el poble ho vol així, podria passar això que Junqueras dibuixa. Però assumir-ho no vol dir renunciar al combat. I jo, ni que estiga sol, lluitaré perquè no passe això que Junqueras vol”.
Miquel Strubell, sociolingüísta i director de la Càtedra de Multilingüisme de la U.O.C. comenta: “Al meu entenent, el nou estat ha de tenir una llengua nacional, oficial si es vol, que és el català. I després, per llei, drets lingüístics per a tots els ciutadans espanyols, parlants d’unes altres llengües, que viuen a Catalunya en el moment de la independència, de manera que no sentin, els d’aquesta generació actual, que amb la independència de Catalunya es reduiran els seus drets, les possibilitats de fer servir el castellà en la vida quotidiana”.
I, finalment, Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid, —si, de Madrid!— declara: “Sería un gran error que el castellano fuera oficial en una Catalunya independiente porqué eso sería utilizado permanentemente contra el catalán. Constituiria una amenaza continua”.
D’altra banda, Oriol, ¿què creus que hauria dit en tot això aquell gran patriota, lluitador incansable fins a la mort per la nostra llengua i senador pel nostre partit, que fou l’enyorat Francesc Ferrer Gironès? Quina hauria estat la seva opinió? Malauradament, no la puc ajuntar a les anteriors que he transcrit perquè, per desgracia, ja fa temps que en Francesc no és entre nosaltres. Ara bé, no em costa ben gens imaginar-me-la.
Pel que sembla, Oriol —si ens hem de refiar de les darreres enquestes— els partits independentistes, i especialment Esquerra, poden jugar un paper decisiu en aportar els vots que puguin mancar a Convergència i Unió per aconseguir una sòlida majoria sobiranista al nostre Parlament. Fet, al meu entendre, enormement positiu, si més no, per impedir qualsevol temptació de rebaixar plantejaments per part del partit majoritari. Crec, per tant, que una presa de posició més matisada, més clarificadora per part teva sobre un tema tan trascendental com és la llengua, que constitueix, sens dubte, el pilar més fonamental i visible de la nostra existència com a poble, seria ben rebuda per molts possibles votants, abans no s’acabi aquesta campanya electoral.
I finalment, permet-em que, des de la meva simple condició de manobre de la poesia, et reporti un petit poema, escrit —fa gairebé un segle i mig!— per l’escriptor i editor Francesc Matheu; un poema, com veuràs, lleugerament tenyit encara pels colors d’un cert jocfloralisme, però, tanmateix, absolutament lúcid i ai! rabiosament actual, que ens parla del condicionant indispensable que arriba a ser una llengua per la pervivència i l’enfortiment d’una nació.
Com ara la nostra.
Al geni dels Destins
que presideix la Història
hi acut un poble vell demanant llibertat.
—Què tens a favor teu?
—Tot un passat de glòria!
—No n’hi ha pas prou d’això.
—Doncs, tinc la voluntat.
—La voluntat no és res si s’espanta d’obstacles.
—Soc ferm de voluntat i per la fe sóc fort.
—Amb l’ajuda de Déu, la fe pot fer miracles,
més no hi ha res segur i és molt boja la sort.
—Tinc un milió de fills per dar, si cal, la vida.
—Què en fas, si l’enemic t’aboca dos milions?
—Tinc… la llengua!
—Per què no ho deies de seguida?
Tens l’arma amb que el bon Déu
fa i refà les nacions!
Amb tota humilitat i molt d’afecte
. Josepmiquel SERVIÀ
Ex president del Consell de Cultura d’ERC.
.
.
Respon a Marreca Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
LA MEVA LLENGUA
No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”
L’estimo perquè sí, perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al so d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.
L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.
L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida poncella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”
va dictar-me l’amor en eixa llengua.
L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! I avant m’empenyen.
L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.
L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i bella…
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva
Apel·les Mestres