El jove i ja prestigiós fotògraf Toni Moreno, a qui no coneixia personalment, va trucar-me ara fa uns mesos a cada per demanar-me que li permetés la inserció d’un poema meu en un llibre fotogràfico-literari que estava preparant i en el qual pensava recollir, amb una presentació estèticament singular, tretze poemes de tretze poetes —i poetesses— catalans, actuals i de la seva preferència
Jo, després de manifestar-li el meu goig per la seva tria, vaig acceptar de grat la petició que em feia, oimés quan va esmentar-me la resta dels noms també seleccionats, entre els quals hi havia i hi ha alguns dels més publicament reconeguts de l’actual poesia catalana, que personalment aprecio i admiro.
Conseqüentment vaig dir-li que li enviaria una selecció de poemes dels meus diversos poemaris per tal que ell mateix en triés el que més l’abellís.
La meva sorpresa va ser, però, ben gran quan va dir-me que del que es tractava era de que cada un dles autors seleccionats escrivís “ex novo” un poema inspirat en una foto que ell ens presentaria. Li vaig confessar que no li assegurava que me’n sortís, atès que la poesia “per encàrrec” mai no ha estat ni el meu costum ni, menys encara, la meva opció, digue,-ne, creativa. Però, ja li havia dit que si, i no em vaig voler tirar enrere. El repte estava servit.
Al cap de pocs dies —igual que els altres poetes— vaig rebre la anunciada fotografia. En el meu cas, la d’un arbre sec, l’ombra del qual quedava reflectida sobre la grisor d’una tanca metàl·lica.
I aquest n’ha estat el resultat: Amb el permís d’en Toni, us l’ofereixo. M’agradaria saber si us ha agradat.
LA TRISTESA DE L?ARBRE
Trist arbre eixorc, al qual, al pas dels anys,
el foc i les gebrades, el torb i les tempestes
t’han deixat ja per sempre sense fulles;
sense el fresseig que el vent i elles creaven;
sense el bes dels ocells que, branca a branca,
sovint et festejaven —com tu, a ells!
sense les veus dels nens que, al teu voltant,
jugaven quan sortien de l’escola;
sense els amants que, al vespre, al teu recer,
guaitaven la sortida de la lluna.
Trist arbre eixorc! Et sens sol i cansat.
Voldries oblidar, fugir, desnèixer…
perquè ja ho has fet tot —dius— i no esperes
res més que un bon morir: sense trasbalsos.
Però ni això pots perquè tens les arrels
aferrades a terra, inamobibles,
que no et deixen partir vers nous paratges
—ni tan sols als incerts d’un més enllà—
i que et mantenen —amb els records ben vius!
com Prometeu, encadenat, amb altres
arbres nostàlgics i vells i eixorcs com tu,
a la butaca d’una residència.
© Josepmiquel SERVIÀ
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!