“HO SAP TOTHOM I ÉS PROFECIA…”


A J.V. Foix, vint-i-cinc anys després.
 

Quan en ple darrer estat d’excepció franquista, vaig tenir una inesperada visita nocturna de la policia social al meu domicili, ubicat aleshores al carrer Equador, de Barcelona, per tal de fer-m’hi el registro del qual parlo detalladament i força divertidament ––tot i que us asseguro que he gaudit de visites nocturnes molt més agradables–– en el meu llibre “Granissat de cafè”, vaig traslladar-me a viure (volveremos! m’havien dit després de fer-me passar per Via Laietana, on, sortosament per a mi, els calabossos ja eren plens) vaig traslladar-me immediatament a una antiga casa senyorial del Passeig de Santa Eulàlia, de Sarrià, reconvertida en pensió pels seus propis propietaris vinguts a menys, i on ja vivien uns companys meus de l’Empordà.

Aquest fugida –no hay mal que por bien no venga, diuen els espanyols– al marge d’altres avantatges personals i ambientals, va possibilitar-me un contacte força sovintejat amb el poeta J.V. Foix, sarrianenc de pro i propietari, com se sap, de dues prestigioses pastisseries ubicades en aquest indret.

I varen ser. com he dit, moltes les vegades que -ja fos a la pastisseria de la plaça, ja fos al seu domicili del carrer de Setantí- vaig poder gaudir d’unes converses, sovint llargues i, per a mi, sempre enriquidores, mantingudes amb el gran poeta avantguardista.

Ara podria explicar moltes anècdotes relacionades amb J.V. Foix –potser ho faré algun dia. De moment, em limitaré a contar-ne una que em serveixi de basament explicatiu a la petita i jocosa quarteta que vaig fer-li en aquell temps, i que avui ofereixo afectuosament als seguidors del meu bloc o del facebook, a manera d’homenatge a J.V. Foix amb motiu d’acomplir-se avui el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

Quan la nostra conversa es mantenia en l’hospitalari i sempre perfumat recinte de la pastisseria –que era la majoria de les vegades– J.V. Foix i jo romaníem dempeus a  la banda del taulell destinada al públic. Això si, en l’extrem situat al costat del carrer per tal de no destorbar el lliure accés dels clients al taulell, a l’altra banda del qual hi havia, sempre sol·licites, les  dependentes. 
 

Bé! les dependentes i –no oblidéssim|– també la caixa registradora, una preciosa i ferrenya estructura de bronze daurat, de principis del segle passat, i de la marca “National”, si no ho recordo malament. 

Ençà del taulell, doncs, un home elegantíssim, sempre ben polit de vestuari –i pel carrer, habitualment cofat– amb un branquilló vegetal al trau, el qual pontificava sobre  l’esdevenidor, ai! de la nostra llengua –ell se’n confessava pessimista- o sobre la grandesa d’Ausiàs Marc, de Llull o de Jordi de Sant Jordi, per posar uns exemples. Curiosament, dels més actuals no en solíem parlar gaire. 

I al seu costat, doncs, un jovenot universitari, tot just post graduat, rebel i lletraferit, que se l’escoltava en actitud totalment discent i admirativa, no només per respecte a l’edat del poeta, sinó perquè la seva immensa saviesa –i això que sóc força garlaire– el decantava prudentment al silenci.

Sovint, però, J.V. Foix –que mentre parlava apassionadament del poeta cortesà de Gandia, per exemple– no havia deixat d’estar pendent, de reüll, dels números de la caixa registradora, aturava de sobte el seu discurs, i, després de dir-me educadament: perdoneu, Servià! agafava un grapat de bombons que tenia al seu abast, dintre d’un bol al cim del taulell, i els lliurava a la clienta o client de torn, bo i adreçant-li alhora el més noucentista dels somriures. Què havia passat? Doncs, senzillament, que el marcador numèric del caixa registradora havia assolit –o superat– la xifra de cinc centes pessetes.

Fou per això que una tarda, ja de retorn a casa, després d’haver presenciat, com tantes altres vegades, aquesta curiosa escena, vaig esborronar divertidament, tot gosant parodiar l’inici d’un dels poemesmés coneguts -i bonics- del “mestre”, aquesta petita quarteta, que avui, vint-i-cinc anys després de la seva mort, li dedico de tot cor, amb un sentiment barrejat d’admiració, de gratitud i d’enyorança. 

“Ho sap tohom i és profecia… “
diu mestre Foix prop del taulell.

Ho sap tothom: son vint, la sara, 
i trenta duros, el tortell. 

.                                             Jm. S. 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *