RAIMON PANIKKAR, DOCTOR HONORIS CAUSA DE LA UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS
Estic molt emprenyat. Aquest matí he fet un post llarg, matisat, personal en què contava la meva relació amb el mestre de vida Raimon Panikkar, explicava fil per randa l’anada a Tavertet amb l’amic i rector de la Universitat de les Illes Balears, Nadal Batle. Contava la cordialitat, la intel·ligència, la bondat i l’elegància de Raimon que ens va rebre amb els braços oberts i amb el cervell obert. L’alegria que va tenir quan li contàrem les relacions que volíem establir amb la Universitat de Nova Delhi seguint les passes de Guillem Nadal, de Joan Mascaró Fornés i d’Antoni Binimelis, mallorquins idiòfils que havien fet pams i passes perquè la cultura catalana i l’índia dialogassin i s’enriquissin mútuament.
Havia contat també el viatge a l’Índia amb Nadal Batle i Gonçal López Nadal, amic i professor d’Història de la UIB, nebot del poeta i ambaixador a l’Índia, Guillem Nadal, i que seria el padrí de Raimon en la seva investidura, que ens va fer de guia. Havia explicat la coneixença amb Òscar Pujol, un estudiant de sànscrit a la Universitat de Varanasi que agafaria amb gust el projecte de fer un Diccionari Sànscrit-Català que arribaria bon port gràcies també a Raimon Panikkar.
Havia contat el nomenament de doctor honoris causa de la UIB de Raimon Panikkar i havia copiat el discurs del padrí i del doctorand. Havia creat set links.
Tot això havia sortit a “Plagueta de bord” aquest matí i ja tenia algunes lectures.
I ara, a les sis de l’horabaixa entr a la “Plagueta” i em trob que el post ha desaparegut completament.
Què ha passat?
Estic emprenyat!
Però em pos tranquil i serè, dues formes panikkerianes de reaccionar, i escric aquests mots perquè quedin com a testimoni.
De totes formes no me’n puc avenir i dilluns demanaré a Vilaweb el per què de tot això. No hi trob lògica racional, no m’ho explic.
Si algú creu que m’ho pot racionalitzar li agraïria. Gràcies!
LLIÇÓ MAGISTRAL DE RAIMON PANIKKAR EL DIA DE LA SEVA INVESTUDURA COM A DOCTOR HONORIS CAUSA DE LA UIB
Lliçó
magistral
El
sentit de la Universitat
Introducció
I. Honor
II. Investidura
de doctorat
III. El sentit
de la Universitat
Me
sent molt afalagat d’estar amb tots voltros en aquest horabaixa d’estiu
i de la meva vida, però m’he d’excusar, Magnífic Senyor
Rector, Excel·lentíssim Claustre de professors, Excel·lentíssim
Delegat del Cap de Govern d’aquesta preciosa perla del Mare Nostrum,
Excel·lentíssimes Autoritats, d’haver de parlar es dialecte barceloní,
i encara amb prou feines, per agrair-vos aquest acte, i donar-vos ses
gracis per escoltar-me.
I
si no fos perquè a sa solemnitat d’aquest acte no li escau, vos
hagués saludat dient «mallurquins i no mallurquins», però
també s’humò és un ingredient formal de tota filosofia
i de tota saviesa, no fos cosa que perdéssim de vista que totes
ses nostres elucubracions són pàl·lides aproximacions tant
de sa veritat com de sa realitat.
I
de fet tot el que diré serà un llenguatge al·lusiu, és
a dir lúdic, que juga amb el passat i un xic amb mi mateix per
al·ludir, precisament al present i a tots vostès, a la situació
del nostre temps en general i a la Universitat en particular. No oblidin
doncs aquest joc, aquesta ironia (eironeia, dissimulatio).
I
encara una altra observació introductòria. No ha estat una
falta de protocol de part meva que hagi saludat primer el senyor Rector
i les autoritats universitàries abans que les eclesiàstiques
o les polítiques. En presència del Rei o del Papa hagués
fet el mateix. I haver oblidat aquesta autoritats, aquesta autarcheia
universitària és un dels mals de la Universitat moderna.
Ho sabien molt bé papes i reis quan es reservaven el títol
de cancellers de les universitats —i encara en el països d’influència
anglo-saxona el que ací anomenem rectors se’n diuen vice-chancellors.
El cultiu del saber, del veritable saber, no està subordinat
a cap poder temporal ni estatal. Valgui tot això com a introducció.
I.
Honor
En
frisar la trentena vaig aconseguir el meu primer doctorat en filosofia
al qual varen seguir dos altres en química i teologia. Aquests
m’autoritzaven a docere, a ‘ensenyar’ el que havia après.
Eren doctorats laboris causa. Podia fer de Lesemeister,
de ‘mestre de les lletres humanes’.
Ara,
a l’horabaixa de la meva vida el Claustre d’aquesta universitat em confereix
un títol molt més preuat. Les millors coses en la vida són
donades, són gràcies, són gràcia. Aquest
honor no és guanyat de manera que em pogués venir la temptació
poc intel·ligent de l’orgull. Aquest doctorat m’és gratuïtament
donat, és una gràcia. És un doctorat honoris
causa. I aquest meu discurs és de gratitud per aquest honor.
Honor,
aquest valor avui tan oblidat. Aquesta virtut tan estranya en un món
economitzat i violentament competitiu. «Honra y provecho no cabe en un
saco» és un proverbi que cita Covarrubias en el segle XVI. L’home
honorable no és el qui rep afalacs, sinó la persona honesta,
com ens diu la mateixa paraula, que no treballa per un sou, i si el rep
l’accepta com uns honoraris —l’honoren, no el paguen.
Aquest
doctorat honoris causa m’invita a ésser no un Lesemeister
sinó un Lebensmeister (per a completar l’al·lusió
a Meister Eckhart), no un ‘ensenyant de doctrines’, sinó un ‘mestre
de vida’. Ara bé, la vida no es pot ensenyar. S’ha de viure.
Però
la meva reflexió avui no voldria ésser sobre mi, sinó
sobre vostès, sobre el sentit que la Universitat confereixi encara
aquests doctorats. I aquest privilegi, diria, és una funció
essencial d’una Universitat: li fa superar la temptació de tancar-se
en una torre d’ivori i l’obre a la vida de la comunitat. L’honor és
una virtut social. La Universitat és un organisme de la societat.
No
defenso aquell cultiu de l’honor cavalleresc dels vells temps, encara
que el record de Ramon Llull deuria ésser molt viu en aquestes
illes.
L’honor
no és la mera reputació o el prestigi, ni menys la imatge.
L’honor és una virtut, àdhuc en el sentit de virtus
com a ‘força’. Però és una virtut que no es pot posseir
com qui posseeix un capital. L’honor sols es pot rebre, ha d’ésser
conferit, atorgat, reconegut. L’honor no és meu, i si me’l
vull apropiar el perdo i caic en el pitjor dels vicis: la hipocresia.
L’honor és doncs una virtut social. Quan una societat perd l’honor,
perd el codi d’honor que deien els antics, perd la moral col·lectiva,
es degrada a l’esclavatge del poder i degenera en una societat en la que
no val la solidaritat, sinó el poder (diners, influència,
coneixements tècnics…) i la força que jo pugui arreplegar.
Sóc
conscient de l’honor que se’m fa. Però desvio les meves reflexions
vers el sentit que té el fet que la Universitat reivindiqui el
seu dret de revaloritzar l’honor en una societat.
L’home
no pot viure sense honor, perquè no pot viure sense els altres.
Però depèn de la societat quina classe d’honor reconeix.
Cada societat té un codi propi d’honor. La responsabilitat és
doncs col·lectiva. I penso que una de les funcions de la Universitat és
la de restaurar, és a dir, la de posar de nou l’honor al seu lloc
—que no és la força del cavaller o el prestigi del potentat,
sinó la virtut de l’home. Ja Aristòtil deia que: «L’honor
(timê) està més aviat en qui honora que en
l’honorat» (Ètica a Nicòmac, I, 3 / 1095 b 23 sq.).
Els
grecs distingien entre, timê ‘reconeixement’, i, eudoxia
‘bona fama’. Però ja els romans volen el reconeixement oficial
de l’honor i Ciceró en dóna una descripció
complexa:
«Cum
honos sit praemium virtutis iudicio studioque civium delatum ad aliquem,
qui eum sententiis, qui sufragiis adeptus est, is mihi et honestus et
honoratus videtur» (Brutus LXXXI, 181).
La
definició de Tomàs d’Aquino és clàssica:
«Honor
est exhibitio reverentiae in testimonium virtutis» (Quaestiones quodlibetales
X, 6, 12 ob. 3).
Encara
que tenia molt clar el seu vici oposat: l’ambició, que definia
com «l’apetit desordenat de l’honor» (Summa theologica, II-II,
q. 131, a. 1).
L’honor
degenera quan Hobbes l’equipara al poder:
«Honour
consisteth onely in the opinion of Power» (Leviathan,
I, 10).
Però
si critiqués directament Hobbes, hauria també de qualificar
tant la concepció de Ciceró com la de Tomàs dient
que l’honor no es refereix tant a l’admiració i a la lloança
per una determinada virtut com al reconeixement de la dignitat de la persona.
L’honor no es fa a la valentia o a la sobrietat o a qualsevulla altra
virtut sinó a la totalitat de la persona. Per això està
escrit que els fills han d’honrar els pares i l’home a Déu.
Aquest
doctorat no m’obre les portes al món del treball, ni em dóna
una col·locació, ni tampoc diners: em confereix un honor.
I
recordo dues autoritats: una de l’occident i l’altra de l’orient.
Diu
Ramon Llull:
«Sens
justícia no ams haver honor» (Proverbis, 360).
«Ab
falsa honor procures desonor» (Íd., 361).
«Totes
coses son creades per honrar Déu» (Íd., 73).
i
encara afegeix:
«Glòria
és aquella delectació en qui han repòs bonea, granea
e les altres [virtuts]» (Arbre de ciència, I, 1, 9).
Diu
el Dhamapâda:
«No
merament per aparença i paraules corteses pot un home ser home
d’honor, si l’enveja, l’avarícia i l’engany són en ell.
Però aquell qui ha extirpat d’ell mateix les arrels d’aquests tres
pecats, i és savi i té amor, és certament un home
d’honor (sâdhurûpa, ‘respectable’)» (XIX , 262-63).
Procuraré
ésser-ne digne.
X
X X
Hi
ha encara una altra interpel·lació a la Universitat moderna quan
segueix conferint el títol de doctor honoris causa.
De
fet molts dels doctorats moderns no es donen meriti causa sinó
victus causa, o dit amb menys eufemisme, pecuniae causa.
Sense
descartar la legitimitat de guanyar diners amb els nostres coneixements,
malgrat ens recordi massa als sofistes —i valdria la pena meditar-ho—
crec que els doctorats gratuïts que encara les universitats confereixin
per honor siguin un desafiament als que s’atorguen laboris causa.
Dit
encara més clar. Tots aquells estudiants, anava a dir estudiosos,
per als qui la passió pel coneixement no sigui pura i desinteressada,
en primer lloc no seran feliços ni es realitzaran com a persones,
amb efectes perniciosos a llur salut, tard o d’hora. Però, en segon
lloc, tampoc seran creadors ni veritablement penetraran, almenys un xic,
en el misteri de la realitat. No em puc retenir de citar un geni renaixentista
força injustament oblidat, Desiderius Erasmus de Rotterdam, qui
en la seva apassionada obra sobre el ben dir: «Ciceronianus sive
de optimo dicendi genere» ens afirma que per un enamorat de les lletres,
i això és un estudiant, li és mes grat ésser
tingut per un home de la paraula justa i bella, que d’ésser tingut
com a sant. Immediatament abans ens afirma que:
«Musae
nesciunt invidiam, multo minus Gratiae musarum sodales. Studiorum socio
nihil negandum est et amicorum oportet esse omnia communia».
Tenen
avui dia els estudiants aquest esperit? («Al company d’estudis no se li
pot negar res») o cauen ja en la guerra sorda de la competitivitat perquè
han pres la Universitat com una plataforma per aconseguir llocs de
treball?
El
vel del que és real (deixeu-me dir-ho així) no es desclou,
no es re-vela, sinó als nets de cor. La naturalesa és púdica:
«La saviesa em vingué en la seva bellesa» diu una versió
possible del Siràcida (LI, 14) que fa eco al Llibre de
la Saviesa (VIII, 2), el qual repetidament afirma que per aconseguir
la vera saviesa no calen diners (cf. a més Siràcida
LI, 25, etc.).
La
Universitat confereix honor —i me’n fa un regal.
Gràcies
de nou.
II.
Investidura
I
aquest honor me’l feu amb la investidura ritual. Reflexionem un
moment sobre el simbolisme profund de tota investidura.
M’heu
in-vestit amb uns nous vestits, que són un símbol de la
investidura amb la qual m’heu honrat i amb la qual m’haveu responsabilitzat.
La
simbologia de la investidura té arrel en les capes més profundes
de la psyché humana. Ja en parla Aristòtil (De
anima I, 3 / 407 b 23) i és tema recurrent en les Escriptures
cristianes: «Revestiu-vos del Crist, revestiu-vos de bones obres». La
investidura és quelcom de molt real. Recordem els segles de lluites
sanglants per l’anomenada qüestió de les investidures. Hi
ha una litúrgia del vestit —i encara que molt desacralitzada perdura
en les dites modes modernes. Les modes vestimentàries no són
sols vanitat; toquen quelcom molt profund de l’ésser humà
—i de la dona especialment, més sensible a la corporeïtat
que pertany essencialment a la persona humana. Dúo),
vol dir ‘submergir’, ekdúo,‘),despullar-se’,
i endúo ‘,vestir-se, posar-se (quelcom)’. Induere és
el verb llatí corresponent.
La investidura és un sacramental, és un signe sensible,
corporal, físic que vehicula un sentit espiritual més real
que el merament material. Imprimeix un cert caràcter, dóna
autoritat, encara que no poder. El poder són els meus muscles o
les meves armes; els diners són la meva possessió. L’autoritat
no és meva. Se’m dóna, se’m confereix. És un do.
I
per a què? En aquest cas per a ésser doctor, és
a dir, per a ensenyar: licentia ubique docendi, com deia el vell
ritual. Em reconeixen el dret d’impartir doctrina, que, com deia Ramon
Llull:
«Doctiva
potència és aquella ab que ensenyan los mestres» (Proverbis,
179).
Donar
doctrina és en Ramon Llull donar:
«prudència
a vida d’amor… les quals doctrines dix vida d’amor a l’amic, lo qual
feu tot so que li ac adoctrinat vida d’amor», «Arbre de filosofia d’amor»
(pàg.117 en el Libre d’intenció, Palma de Mallorca,
1935).
El
doctor només pot atrevir-se a ensenyar si es dedica, si es consagra
a l’estudi, al studium en el sentit definit per Ciceró:
«Studium
est animi assidua et vehemens ad aliquam rem applicata magna cum voluntate
occupatio, ut philosophiae, poeticae, geometriae, literarum»(De inventione,
I, 25). ‘Estudi és l’ocupació (la feina, la consagració)
perseverant (constant) i apassionada (vehement) de l’esperit aplicat
a alguna cosa amb un gran desig (una magna voluntat), com per exemple
(i els exemples són significatius) a la filosofia, a la poètica,
a la geometria o a les lletres (la literatura)’. Studeo vol dir
‘tenir el gust de, zel per, afició a, desig de, aplicar-se a estudiar’.
El
mateix Ciceró ens ha donat la descripció més exacta
i curta de la filosofia:
Cultura
animi, ‘el cultiu de l’esperit’.
Diguem-ho
en paraules més polítiques: Aquest clima d’apassionament
intel·lectual per la veritat és el remei contra la violència
i el desànim que dominen en la nostra societat.
Doctor
és el docte que pot doc?re perquè és
dòcil a la realitat (això és: està
disposat a ésser ensenyat, per ella, dúctil
a ella, precisament perquè sap l’art d’escoltar-la, o sigui, d’ésser-li
obedient (ob-audire).
El
doctor no és ni el sol teòric ni l’exclusivament
pràctic. No es pot ensenyar el que no s’ensenya, ‘mostra’,
i no se’n pot mostrar si no es veu, i no es pot veure si no es presta
atenció, si no s’estima. I no s’estima si no es coneix, això
és, si no se’n fa l’experiència. I no es pot fer l’experiència,
si no es porta a la pràctica, si no es practica. Heus ací
la superació de la dicotomia tan sovint tràgica entre teoria
i praxis.
La
gran tragèdia de la modernitat (de la qual és exponent la
ciència moderna) és la dicotomia entre coneixement i amor.
Havent reduït el primer a càlcul capaç de predir-ne
esdeveniments —això és de tot allò privat de llibertat,
que per això es pot predir—, i el segon a sentimentalismes més
o menys hormonals.
El
doctor té discipuli ‘deixebles’, perquè primer ell
ha après a ésser disciplinat, dòcil, deixeble
de la veritat-veritat, que no és sinó l’altra cara de la
realitat.
Dit
d’una manera més acadèmica: quan l’epistemologia es desenganxa
de l’ontologia apareix el dualisme mortal que patim. I aquest desengatjament
és possible perquè la mateixa ontologia s’ha convertit en
una captivitat de l on, de l’ésser, per part de la
raó a la que s’ha reduït el logos. I el logos s’esquifeix
en raó quan la Paraula, que és (i no sols que era) al Principi,
perd la seva força simbòlica i per tant reveladora, quan
se’ns esmorteeix el tercer ull que fa visible la tercera dimensió
de la realitat, a més de la sensible (dels sentits) i la intel·ligible
(de la raó).
Que
cautelós n’ha d’ésser aleshores l’ensenyament! Sols es pot
ensenyar, en una paraula, allò del que s’ha fet l’experiència,
allò que ha penetrat en nosaltres i que per tant hem assimilat,
que és ja nostre.
He
recordat al principi la frase de Meister Eckhart, no Lesemeister
sinó Lebensmeister.
Lliçó
doctoral
I
amb això passo a exercir per uns moments la funció de doctor,
amb la qual m’heu autoritzat amb aquesta investidura, reflexionant sobre
el sentit de la Universitat en els nostres dies.
III.
El sentit de la Universitat
Una
Universitat jove, que no neixi ja vella, hauria de connectar amb l’esperit
que va donar naixement a la Universitat i no deixar-se arrossegar pels
interessos creats o per la rutina d’una època que ja està
mostrant senyals d’agonia.
Deixin-me
recordar que estem arribant al mil·lenari fatídic, no de l’artificial
any 2.000, sinó als mil anys de la institució universitària
occidental. L’Acadèmia platònica va durar gairebé
mil anys (385 aC al 529 dC). L’imperi romà va durar també
uns mil anys. La Universitat de Nâlandâ també va perdurar
per un xic més de mil anys. Del segle II fins a la seva destrucció
durant la invasió musulmana als segles XII o XIII, encara que el
1351 es va crear un centre amb el mateix nom en el Tibet. Per ésser
menys conegut, permeti’m aquest incís sobre aquesta universitat
restaurada set segles després, amb poc èxit, val a dir-ho
i de la qual va ésser el primer vice-chancellor el monjo
Theravâda Kasyap, un meu íntim amic.
En
el segle II, un rei de Magadha (de nom Shakrâdhitya) va fundar la
cèlebre Universitat budista de Nâlandâ encara que altres
la creuen fundada per Kumâragupta I (414-455). Sigui com sigui,
allí van arribar a conviure-hi fins a deu mil monjos. Aquesta universitat
fou un centre cultural per a tota l’Àsia amb la seva rica biblioteca,
potser paral·lela a la d’Alexandria.
Tres
trets de Nâlandâ són significatius per a nosaltres.
El primer és la importància donada a l’art. Una religió
sense art aviat esdevé dogmàtica i ideològica. I
en dir religió vull dir l’ànima de tota cultura. Una ciència
sense art deshumanitza i una filosofia sense art no és ni tan sols
filosofia.
El
segon tret és l’obertura dels estudis. Malgrat fos un centre budista,
s’hi estudiaven els Veda i el que avui dia diríem l’hinduisme.
El famós pelegrí xinès Hiuen Tsiang del segle VII
(627-42/3) hi va anar a estudiar els yoga-sâstra.
El
tercer tret és la seva autonomia davant de la mateixa institució
budista. Intelligenti pauca.
Però
tornem a reprendre el nostre fil.
No
crec que ens calgui clausurar ara la Universitat occidental, però
sí transformar-la —que vol dir quelcom més que reformar-la.
Fent
la història d’aquesta vella institució, podem convenir a
detectar tres períodes en la seva història, pel que fa a
la nostra situació actual:
1r.
El període fundacional i medieval, juntament amb el renaixentista,
2n.
El nacional, des de les revolucions napoleòniques juntament amb
els seus ajustaments davant de la revolució industrial,
3r.
El contemporani.
Hi
ha una diferència essencial, encara que subjectiva, entre el trànsit
del primer període al segon i d’aquest al tercer. Mentre el primer
pas es féu amb la total bona fe dels qui creien en la modernitat,
el progrés i la indústria, el segon pas es fa amb dubtes,
sentiment de crisi i al mateix temps d’impotència de fer altra
cosa. Sembla que ja hem anat massa lluny en deixar-nos co-optar pels nous
corrents de pensament únic, mecanització de la vida, mercat
mundial i la ideologia de la ciència moderna com a universal i
neutra. Vull dir que, mentre el trànsit de la Universitat tradicional
a la moderna es fa amb una fe (anava a dir enlluernament)
quasi unànime en la modernitat, malgrat les reticències
de l’Església catòlica sobretot, ara estem fent aquest segon
pas a la Universitat contemporània sense creure-hi massa. De fet,
les crítiques més fortes al món modern surten de
les universitats, o millor dit dels universitaris, perquè les universitats
semblen estar mancades de llibertat en regir els seus destins, manllevades
com estan amb les hipoteques econòmiques, i falsa lleialtat a nacions
que es creuen sobiranes —cosa que no succeïa ni en les monarquies
absolutes, que encara creien o almenys temien un Déu, únic
sobirà de l’univers.
X
X X
Recordem
per uns moments, per treure alguns ensenyaments per al present, l’origen
de les universitats: llur carisma fundacional.
La
lliçó de la història amb un recul de prop d’un mil·leni
es podria resumir així:
La
força motriu que feu cristal·litzar el naixement de la Universitat,
la condensaria en una sola frase: «Aspiració pacífica a
la llibertat». És això el que els va donar força
contra un sistema potser feixuc com el d’ara.
Va
ésser un moviment d’independència. Podríem dir que
fou una filosofia de l’alliberament. Des d’aquesta perspectiva
històrica es comprèn la resistència de les institucions,
d’aleshores com d’ara, de les esglésies i elsd estats o poders
polítics, al que avui en dia en diuen la teologia de l’alliberament.
L’una com l’altra interpel·len l’status quo del sistema dominant.
Aquest
esperit de llibertat es manifestà en tres camps: geogràfic,
històric i espiritual.
1r.
Les corporacions medievals d’arts i oficis estaven lligades a la
geografia, a l’espai, als llocs de la feina artesanal que eren els familiars,
i a les ciutats amb llurs portes i muralles.
2n.
La vida feudal estava encadenada a la història, servint
un estat de coses vinculat a un ordre que no feia gaire fàcil ni
la llibertat individual ni la independència política.
3r.
Les escoles episcopals i monàstiques estaven vinculades
a tradicions espirituals molt concretes i a fidelitats molt particulars.
La
universitas scholarium, que aviat prengué el nom d’universitas
magistrorum et scholarium a la qual es va unir la universitas ultramontanorum
et citramontanorum, va ésser un desafiament als tres lligams
esmentats.
L’esperit
del temps començava a bufar en altres direccions i, com sempre,
una petita minoria es va adonar que calia moure’s més enllà
dels estaments familiars, que l’home no es podia limitar a servir els
seus senyors i que la seva vida espiritual no consistia a lligar-se a
estructures que començaven a sentir-se estretes.
Avui
dia en diríem una revolució. Fou més aviat una mutació
que un capgirament (que és el que són generalment les anomenades
revolucions) i, com tota mutació, va sorgir de la mateixa matriu
de la qual es volia alliberar.
Les
arts i els oficis, molt bé, però més enllà
de les muntanyes havien arribat veus de mestres molt millors, amb nous
invents. La fidelitat feudal és una gran cosa, ja que ens dóna
identitat corporativa, però massa sovint ens asfixia per abús
de poder. La tradició eclesiàstica és riquíssima,
però sembla que s’havia immobilitzat. Han arribat ments ultramontanorum,
de més enllà del murs de Berlín, de Roma, de Washington
diríem avui.
A
què es podien agafar instintivament aquells esperits inquiets
que sentien els nous vents? No es tractava de rebel·lar-se. Malgrat tot,
no n’hi havia pas per tant. Pitjors temps s’havien passat. Es tractava
d’aliar-se amb un quelcom que transcendís aquells tres lligams
que se sentien massa tibants. Hi havia un quelcom que ningú no
podia contestar, ja que era reconegut per tothom: el cultiu d’allò
que des de l’antigor es reconeixia com el do suprem dels Déus a
l’home: el coneixement, el saber, la saviesa.
I
heus ací que aquest saber que no reconeix fronteres, que la recerca
d’aquesta veritat que ens fa lliures, fou la força invisible i
potent darrera l’impuls de les noves universitats que començaren
a sorgir per tot el territori europeu —aviat, naturalment, afavorit pels
prínceps, eclesiàstics i senyors que volien aprofitar-se
d’aquella energia vital que semblava brollar pertot arreu. És significatiu
que els senyors moderns vulguin abolir la Filosofia, el cultiu
de l’esperit de l’ensenyament universitari, i reduir les humanitats
a un luxe més o menys interessant, però, segons ells, en
el fons superflu. No volen que les universitats, seguint llur impuls inicial
de contestar l’establishment els creïn problemes.
Pensem
que les primeres universitats, més que fàbriques de producció
de perícies, tenien una triple funció :
1.
Elaboració crítica del saber.
2.
Transmissió metòdica del mateix saber.
3.
Crítica constant dels coneixements adquirits.
No
hi ha cap dubte que el brou de cultiu que féu possible el
naixement de les universitats estava preparat des de feia molts segles
per aquells savis de l’antiguitat que no es dedicaren a fer guerres ni
tampoc sols a menjar i beure, ja que sabien que «no sols de pa viu l’home»
i que «a qui a ferro mata a ferro mor». Em refereixo naturalment als veritables
savis, als contemplatius, als grans esperits que sense poder, i amb desfasament
de segles molt sovint, van marcant les pautes per on després camina
la humanitat. Europa deu més als Set Savis de Grècia, que
gairebé no van escriure res, que a moltes de les grans figures
que embelleixen els llibres usuals d’història.
En
una paraula, les universitats varen crear un medi cultural del qual es
nodreix encara el món actual.
Se’m
dirà que idealitzo perquè també hi havia molts
altres motius més terrenals i materials.
Respondria
que sintetitzo, perquè si a fets individuals s’escauen causes
aïllades, l’èxit d’aquesta institució multisecular
exigeix explicacions més profundes.
Quan
les universitats es varen independitzar de la tutela de les escoles monàstiques
i episcopals, quan es varen aliar amb la Santa Seu per esquivar el control
de les comunes i el poder dels senyors feudals, quan es van escapolir
del control eclesiàstic, refugiant-se aleshores en el poder polític
(tot no sense resistències comprensibles) es va complir un acte
de transcendència històrica de primera magnitud en el món
occidental. El saber es va alliberar de l’heteronomia a la que el sotmetien
les institucions polítiques i religioses, i es va pacíficament
rebel·lar contra llur manipulació, malgrat que aquesta fos generalment
inconscient o de bona fe.
En
el llatí medieval del temps universitas significava ‘comunitat’
i la universitas studiorum ‘comunitat d’estudiants (i d’estudis)’.
Deia
que les universitats varen sorgir d’un afany d’independència de
les escoles episcopals i del dret comú. Els estudiants tenien lleis
pròpies.
Els
rectors eren elegits en els segles inicials pels mateixos estudiants i
molts estudiants en foren els rectors. M’atreviria a dir que l’essència
de la Universitat és l’agrupació del saber entorn d’una
contra-cultura. No d’una contra-força, i, per tant, no per la violència.
Pensem
en la degeneració del saber i, per tant, de la Universitat quan
aquesta es posa al servei dels poders constituïts —que no poden tolerar
la dissensió fonamental (i sols admeten les crítiques processals).
La democràcia, per exemple, no tolera qui critica els seus principis,
sols tolera que es canviïn les coses pels mateixos principis democràtics.
Si
«la veritat ens farà lliures», com va dir Jesús, el cultiu
de la veritat no pot estar al servei de cap interès que li sigui
extrínsec.
Fou
un joc d’una complexitat espatarrant. Mentre per una part les universitats
s’emparaven a la Santa Seu per a defensar els seus drets davant
els poders civils, d’una altra part tampoc es sotmetien a les seves directives.
Així la Universitat de Pàdua (1222) es fundà per
l’èxode dels estudiants de Bolonya (l195), en conflicte amb la
comuna. El bisbe de París condemnà Sant Tomàs, però
el verí s’havia estès arreu.
Un
altra ironia i lliçó de la història és l’efecte
negatiu del fet que ja al segle XIII els ensenyants esdevenen una professió
de la qual viuen i a això es refusaren els ordes mendicants que
gaudien d’un gran prestigi. I així contribuirien paradoxalment
a l’eclipsi de la teologia de la Universitat, i obriren camí a
l’especialització desconnectada del conjunt dels sabers. Els puritanismes
són contraproduents.
Les
universitats són el lloc on es ventilen els grans problemes del
temps.
La
intel·ligència s’agermana amb l’astúcia. Quan a Roma es
perseguia ferotgement la dissensió, en la veïna Pàdua
s’ensenyaven públicament doctrines clarament herètiques
sota la protecció de Florència. La història d’aquesta
petita universitat és apassionant, almenys tal com la de París,
que és més coneguda.
Es
podia parlar de la influència d’una petita universitat.
Pàdua,
fundada al segle XIII, fou des d’aleshores un bastió de l’averroisme
amb una facultat de Medicina molt prestigiosa.
Durant
el segle XV, noms com Cusanus, Copèrnic, Regiomontanus, Fracastoro
i d’altres la freqüentaren, així com més tard Vesalius,
Fabrizio i Galileu.
El
1405 els venecians varen ocupar Pàdua. La Universitat va conservar
el seu privilegi i estava fora de la jurisdicció de la Inquisició
i de la cort de Roma. Quan el 1453 Bizanci va caure en mans dels turcs,
els intel·lectuals grecs es refugiaren a Pàdua. El 1463 es funda
la primera càtedra de grec, i allí es publiquen els textos
grecs. L’omnia platonis es del 1513.
En
1497 s’hi fa el primer curs sobre Aristòtil usant els originals
grecs.
En
1516 Pietro Pomponazzi (1462-1525) hi publica el seu De immortalitate
animae criticant l’averroisme aristotèlic i instal·lant un
neoaristotelisme.
Entre
1572 i 1600 hi havia vint professors grecs. I exagerant un xic, es podria
dir que fins a la guerra de la independència de Grècia el
1821 la capital intel·lectual de Grècia, de la Grècia secularitzada
i occidentalitzada era Pàdua. I de fet, la reorganització
de l’Acadèmia del Patriarcat deguda a Theophilus Corydaleus, director
de l’acadèmia de 1624 a 1641, any de la seva mort, era estudiant
de Pàdua, així com ho foren també els seus successors.
Vostès
comprendran la segona intenció d’aquest breu incís per encoratjar
les universitats joves a traçar els seus propis camins.
En
poques paraules: existien les institucions feudals però ja no existeixen.
De fet la Universitat, la institució cultural més antiga
a occident, desprès de l’Església, molt abans que els Estats
i que els bancs, no és una escola especial per a l’entrenament
tecnològic per engranar la joventut a la gran maquinària
de fer riquesa, no és ni tan sols una serventa dels interessos
de l’Estat, per sagrats que siguin. Una Universitat no és ni una
acadèmia militar ni una multinacional. Tampoc és la manus
lunga de cap església ni de cap indústria. La Universitat
no és un seminari ni un vestíbul per a llocs de treball.
De
fet la història passada i present ens ensenya que les universitats,
fundades per l’Església, protegides per monarquies i feudalismes,
foren sempre les que crearen més maldecaps a aquestes institucions.
Seria la degradació de la Universitat que ara es deixés
domesticar per l’Estat, perquè la paga, o dominar pels mercats,
perquè es volen servir d’ella oferint-li beques o altres al·licients.
Certament la Universitat no podria conferir cap més doctorat honoris
causa, sinó solament títols pecuniae causa, per fer
diners.
D’ací al totalitarisme no hi ha més que un pas. Quan les
universitats se sotmeten a un poder extern; quan aquestes claudiquen,
s’obren les portes a totes les dictadures. I no oblidem que els feixismes
més perillosos no són els individuals d’uns quants paranoics
que arrabassen el poder, sinó els més subtils de l’anonimat
dels poders col·lectius com ara el mercat i tota mena d’ideologies, en
especial el poder dictatorial de les finances, que no vull anomenar economia
per respecte al sentit primigeni de la paraula.
No
em pertany a mi recordar-vos que la formació de la Universitat
és la formació a la saviesa mitjançant la convivialitat
entre la generació adulta i la jove per comunicar l’art de la vida
veritablement humana. Saviesa no vol dir informació sobre coses,
sinó del saber pràctic de la vida perquè s’hi troba
gust, s’assaboreix. Abans que Wilhem von Humboldt el 1810 reformés
la universitas litterarum per contrarestar els esforços
napoleònics de fer-ne un instrument de l’Estat, el títol
complert de la Universitat era el d’universitas magistrorum et alumnorum,
la convivència entre mestres i alumnes per aprendre a transmetre
la ciència de la vida, que implica tant el cultiu dels objectes
de coneixement com dels subjectes que coneixen. Efectivament, molt abans
que Heisenberg, els medievals sabien que matèria i forma (conegut
i coneixent) no es poden separar, que «quidquid recipitur ad modum recipientis
recipitur», i d’una manera més exacta, que el coneixement no és
un acte centrífug d’una ment abstracte vers un objecte (epistemologia
del caçador) sinó igualment la penetració, fecundació
diria, de la cosa en el coneixedor. Si el coneixement no ens transforma,
no és coneixement, no ens penetra, no s’assimila. Potser que estem
molt allunyats de tot això. Però potser sí també
que el món contemporani s’adona que la humanitat marxa en una direcció
equivocada.
La
Universitat com a estament que unificava col·lectivament el saber va perdurar
més de tres segles com a l’ideal, el conglutinant i el justificatiu
de les universitats. Aquest ideal provenia de l’heretatge comú
tant de Plató com d’Aristòtil. El primer postulava la idea
del bé com el pol magnètic de tota activitat humana, tant
en l’ordre de les arts pràctiques com en el de les teòriques
(cf. República, 508). El segon distingia les ciències
humanes segons llurs principis, llurs objectes o bé llur mètodes.
Però ens afegeix que ‘el savi coneix totes les coses en tant que
possible, encara que no en llur detalls’: «Primum itaque sapientem scire
omnia: maxime, sicut decet, accipimus, non singularem scientiam eorum
habentem»(Metafísica I, 2/ 982 a).
Aquest
fou l’ideal de l’uomo universale, expressió que va popularitzar
o potser inventar Jacob Burckhardt en la seva obra clàssica de
1860, Die Kultur der Renaissance in Italien. Però aquest
ideal es va convertir en una impossibilitat, àdhuc teòrica,
amb l’esdeveniment de la ciència moderna que ha establert l’experiment
agressiu i suposat objectiu amb l’únic paràmetre de la quantitat.
Les Upanishad preguntaven per allò coneixent el qual
tot es coneixia: «yena-idam sarvam vijânâti, tam kena vijânîyat?»
‘Amb què coneixerem, allò pel qual tot és conegut?’(BU
II, 4,14). Semblantment els grecs creien que coneixent els principis universals
es podrien conèixer els fenòmens particulars. Nosaltres,
en canvi, per posar un exemple, volem especialitzar-nos més i més,
restringint el camp de la nostra investigació a allò que
podem dominar, per saber cada vegada menys i menys sobre el tot i sobre
nosaltres mateixos (que no som pas éssers catalogables, sinó
persones úniques).
Si
els grecs eren massa optimistes creient en la força de la deducció,
els moderns són encara més ingenus creient en el poder de
la inducció.
La
segona regla de Descartes ens recomana dividir tant com puguem un problema
per poder-lo resoldre.
Els
studia humanitatis volien formar l’home sencer, en teoria i pràctica,
en el privat com en el públic. Els estudis eren dirigits a la perfecció
total de l’home: fer-lo savi, pràctic i feliç.
La
paideia es revivia. Els enciclopedistes la varen tenir com a ideal,
però n’havien perdut els fonaments: el coneixement s’havia fragmentat
i, amb ell, el coneixedor, l’home.
Faig
aquesta disgressió històrica sols per aflorar una delicada
qüestió contemporània: Quina és la tasca més
important (no dic la més urgent) de la Universitat avui dia?
La
Sibil·la a Delfos ja va dir fa tres mil·lenis: «Coneix-te a tu mateix».
I
l’última ratlla de l’última carta de Plató a Dionís
el Vell, el tyrannos de Siracusa, acaba dient: «[…] i sigues
tu mateix».
I
això diria jo avui a la Universitat: que sigui ella mateixa.
Quin
és avui l’ideal de la Universitat?
La
llarga història de les universitats ens mostra que quan han perdut
el seu esperit crític, això és, quan han deixat d’ésser
contracultura, han entrat en crisi i han començat a degenerar.
He
presentat aquesta disgressió històrica tan compacta, pel
seu paral·lelisme amb el present. Per ésser breu seré cru
i punyent.
La
crisi del món modern, diagnòstic tan compartit que ha esdevingut
gairebé un tòpic, es podria també descriure amb els
tres punts amb els quals he resumit la situació medieval.
En
primer lloc, la set de llibertat del nostre temps és innegable,
malgrat es manifesti sovint en manifestacions de llibertinatge i en actes
violents d’impaciència.
Les
tres institucions paral·leles del nostre temps se senten igualment com
estretes, quan no esquifides, per una bona part de la mentalitat contemporània:
les institucions educacionals, les esglésies i els Estats. I no
m’ entretinc a baixar a descripcions. Sols diré que l’home contemporani
se sent incòmode i com a desgana en totes tres.
Però
aquí hi ha una diferència: l’edat mitjana tenia un punt
pacífic de referència, un punt de transcendència:
el saber. I aquesta és la dificultat moderna. El saber contemporani
sembla que ha perdut la seva funció salvífica i el Déu
tradicional s’ha convertit al màxim en un Deus otiosus quan
no en un Deus superfluus. Segons la mentalitat científica
prevalent, el món funciona tant si hi ha Déu com si no n’hi
ha. Per això podem ésser tolerants. No importa si existeix
o no.
Aquest
és el desafiament històric de la Universitat en els nostres
dies. Trobar aquest punt de transcendència.
«La
divinitat és la mesura de totes les coses» (Nomoi 716 c
[cf. Cràtil. 385 a 6 i Teetet 152 a 2-4]) ja va afirmar
Plató en oposició explícita a la famosa frase de
Protàgores (encara que aquesta fos susceptible d’una altra hermenèutica:
això és que l’element humà és constitutiu
de tot el que l’home toca, fa i pensa).
Universitat,
sigues tu mateixa: com la mateixa paraula ens diu, uni-versitas,
uni-vertere (de l’arrel wert (wart) (cf. sànscrit
vartate). La Universitat és aquella comunitat o corporació
(aquest n’és el sentit medieval i jurídic), tornada, capgirada
vers, dirigida a la unitat. Universitas no és diversitas,
no és ‘diversió’ en el sentit pascalià de divertissement,
no és distracció, sinó con-centració en un
centre, on es troba la unitat.
Però
què és la unitat?
Aquesta
paraula tan senzilla és paradoxalment ambivalent: Unitat no vol
dir ‘unió’, això és, síntesi, re-unió,
henosis, enganxament de dues coses, fusió monista de contraris
o unificació d’oposats.
Unitat
tampoc vol dir ‘u’, el número 1, oposat a multiplicitat.
Unitat
no és ni un número (el número 1) ni unió.
I aquesta confusió ha sigut fatal en la història del pensament
humà.
Uni-tat
(Ein-heit, One-ness) vol dir primordialment ‘l’estat d’ésser
u, l’estat d’identitat, d’ésser un mateix, ídem’. És
l’estat anterior a la divisió entre subjecte i objecte. Unitat
és la plenitud indivisible i el buit igualment sense parts.
La
Universitat representaria aleshores aquell dinamisme que partint de l’esmicolament,
de la pluralitat, de la diversitat fàctica del món no ens
vol portar vers la unió de les parts, sinó vers la recuperació
de l’estat primigeni d’on la diversitat ha sorgit, és l’activitat
que apunta vers la restauració, la redempció (si es vol)
que ens voldria fer arribar a una nova innocència (que no és
ni la primera, ja irrecuperable, ni la segona, que seria artificial, sinó
una nova creació).
La
Universitat parteix d’allò que els medievals en deien la regio
dissimilitudinis ‘el regne de la dissemblança’, de la situació
existencial de l’home esquerdat, vulnerat pel pecat original si es vol,
per reintegrar-lo a la plenitud, —per salvar-lo, en llenguatge teològic.
I de fet, gairebé totes les cultures tradicionals han considerat
la funció del saber com una funció salvífica. La
Universitat vol recuperar la unitat perduda, oblidada o ferida.
Aquest
sentit profund de la unitat no dualista entre el saber i l’ésser,
les més de les vegades soterrats en l’instint metafísic
de l’home, es va perdre quan aquest camí vers la plenitud de la
unitat, es va creure que podia ser el fruit de l’esforç faustià,
titànic, autosuficient de l’home i va voler fer la síntesi
per integració, per inducció, o per anàlisi. I aleshores
es va reduir a unificació, uniformació, és a dir,
es va caure en el reduccionisme de reduir les coses a llur comú
denominador, o sigui a l’abstracció. Ara bé, entre totes
les abstraccions, la més fecunda és sens dubte la matemàtica,
la quantitativa. La diversitat desapareix però la unitat també.
Ens quedem en lleis de la ment que no distingeixen entre els éssers
reals. Tot és igual davant la llei, siguin lleis físiques,
siguin humanes. La llei no reconeix la diversitat.
Així
s’arriba a la piconadora de la racionalitat que ho redueix tot a intel·ligibilitat
racional i aquesta a quantificabilitat, que ens permeti l’ a=a,
és a dir, el càlcul que fa possible la predicció
del comportament de les coses, i amb això s’obre la porta a la
confusió entre saber i poder, entre coneixement i domini. Tot va
lligat: «sarvam sarvâmakam» diu el Vedânta; «omnia
inter se implexa sunt, et sanctum vinculum» deia Marc Antoni; «quodlibet
in quolibet» repetia Nicolau de Cusa.
La
gran tasca universitària és l’elaboració, primer,
d’un clima intel·lectual i humà, i desprès d’estudis (studia)
conduents a una nova estructuració de la vida i de la societat.
Hem d’anar proposant i realitzant camins gentils, no-violents, in-nocents
per encaminar-nos vers aquella nova visió, que es va esclarint
a mesura que es va avançant en el camí.
No
podem deixar que els violents, els desesperats i els irritats que ja han
perdut la paciència facin el que ells en diuen la revolució.
El que ens cal és una conversió per realitzar aquest camí
que comença amb la justificació del no-conformisme.
De
fet varen ésser els descontents i rebels els qui varen fundar les
primeres universitats, com els dissenters els qui varen fundar
tant el que després foren els Estats Units com les seves primeres
universitats.
El
que estic suggerint és un nou moviment d’independència de
la Universitat, ara ja no de les escoles episcopals i estaments monàstics
sinó de la tutela, i jo diria de la submissió a l’Estat
—ara molt més perversiu que la mateixa inquisició en els
seus pitjors temps.
Insisteixo:
independència no significa desconnexió, ans al contrari,
no vol dir ni heteronomia dependent ni autonomia desvinculada, sinó
ontonomia o sigui el reconeixement de la relacionalitat de tota
la realitat, que no és ni un tot monolític ni un atomisme
caòtic o un dualisme antagònic. He parlat en altres llocs
d’inter-in- dependència que no em pertany de comentar en
aquesta ocasió. El paradigma en seria la Trinitat, on no hi ha
qui mani i on no s’elimina la llibertat de les mal anomenades tres
persones.
Posem-ne
un exemple polític, així com en podríem posar de
religiosos, econòmics o sociològics.
Quan
l’estament universitari es divorcia del món polític, la
Universitat tendeix a convertir-se en una torre d’ivori desvinculada de
la vida pública, i aleshores la política perd el contrapès
crític d’un estament, la funció del qual és el cultiu
del saber puix que aquest porta a la plenitud de l’home. L’art de la política
necessita de la ciència, conreada primordialment a la Universitat,
per ésser quelcom més que una mera tècnica per tenir
contentes les multituds i no una mera víctima de la inèrcia
de la història. Parlo de divorci i no defenso de cap manera una
unió indiscriminada on els filòsofs hagin de governar. Si
Plató hagués llegit les Upanishad hauria vist que
els brahmins no han d’usurpar la funció dels kshatriya.
La
necessitat d’un contrapès intel·lectual a l’activitat política,
els poders polítics l’han pal·liada amb la creació d’acadèmies,
consells d’estat i àdhuc think tanks, però en general
aquestes institucions estan a llur servei i no en són plenament
independents. Estic pensant en la possible funció d’un quart poder
que no és idèntic ni al legislatiu, ni al judicial, que
ens altres temps la complia de fet la Universitat —i que avui dia sembla
ésser exercida pels mass-media.
En
poso un cas concret i delicat. Tant en el Parlament Europeu com en l’espanyol,
i de fet pertany a l’eslògan polític actual, se senten veus
que demanen la «creació de llocs de treball». Les tres paraules
fan esgarrifar a qualsevol intel·lectual que sigui conscient de la història
del passat i de la situació del present.
Ha
passat l’eufòria de la revolució industrial, que
certament va donar treball a molta gent, malgrat les víctimes primeres
i la substitució de l’agricultor pel proletariat. El treball de
la indústria va permetre augmentar les riqueses de les nacions
i aquest optimisme era compartit encara per Marx. Avui dia aquesta ingenuïtat
ja no es pot defensar. Ens hem de tal manera acostumats als hàbits
de pensar de la modernitat, quan aquesta ja ha perdut la seva justificació,
que ni tan sols ens adonem de la ironia de les paraules.
Hi
ha una diferència entre feina, que és fer, que és
un art (que es dirigeix no sols a fer coses, sinó també
a fer-se, a créixer i a perfeccionar-se), i treball, que
com la paraula recorda, és un instrument de tortura. Lloc de treball
vol dir lloc de tortura, d’empalament al tripalium, a la màquina
de la productivitat, amb el consol de cobrar un xec a la fi del mes que
ens permetrà de dedicar-nos a consumir aquelles mateixes coses
que, si no les produïm, no les podríem consumir. Un cercle
viciós un cop la indústria, havent trencat els ritmes naturals,
cau en el càncer de la productivitat artificial —per la qual cal
la competitivitat, doncs no hi ha llocs per a tots. El treball
avui dia equival a tancar-se en un lloc que no és l’espai natural
ni l’espai humà, per produir més que el veí, de manera
que, havent trencat l’harmonia de l’home amb la natura i amb el seu semblant,
fem més pobre la terra, tant com els seus habitants —amb l’excepció
d’aquelles entelèquies estatals i multinacionals privades
que representen el 10% de la humanitat i que acaparen el 80% de les riqueses
naturals.
La
primera paraula es també significativa. Crear, en aquestes
latituds, durant molts segles ha volgut dir ‘fer del no-res’. D’on crearem
llocs de treball? Certament del no-res, doncs ja hem trencat l’equilibri
energètic i renovable del planeta. Perquè una nació
prosperi i pugui competir vencent les altres, els seus nacionals
s’han d’empobrir. I les màquines de segon grau fan possible això.
L’home no està fet per junyir-lo al jou d’un lloc de treball com
un animal de producció. L’home és l’artista de la natura
i d’ell mateix; és un cooperador a l’obra de la natura i de Déu,
com diuen les Escriptures cristianes i també l’alquímia.
El problemes són enormes i de no fàcil solució, però
esquivar-los o veure’s sols sota la perspectiva d’una política
de mitjans per mantenir-se en el poder o per conservar un statu quo
ecosòficament i humanament injust no soluciona les coses. No manquen
veus i pensadors que diuen tot això. I àdhuc se’ls tolera
perquè no fan trontollar el sistema. El que manca és
la consciència política de la Universitat com a estament
polític en el sentit més noble i tradicional de la paraula,
de contribució a la res publica.
La
funció sociològica de la Universitat avui, per ésser
fidel a la seva missió, no és tant la de formular noves
tesis filosòfiques o científiques, sinó la de representar
una actitud.
I
no veig altra actitud que la tradicional: la centralitat de la saviesa,
la importància del saber, la primacia del coneixement. I en dir
coneixement no em refereixo ni al càlcul ni a la previsió,
sinó a la comunió de l’home amb tota la realitat a la qual
es pot unir i en la qual pot participar mitjançant el co-neixement,
—el naixement conjunt amb la cosa coneguda (malgrat l’etimologia sigui
abusiva). La paraula tradicional europea, encara que també ha pagat
el seu tribut a l’erosió del temps, és la de contemplació.
A les universitats nord-americanes hi ha departaments d’estudis contemplatius,
com evidentment també d’estudis religiosos perquè
han superat el provincialisme d’identificar religió amb
la doctrina d’una determinada confessió més o menys fanàtica,
i contemplació amb mirar-se el melic.
L’actitud
a què em refereixo podria descriure’s molt esquemàticament:
Seria
l’actitud del que jo he anomenat la intuïció cosmoteàndrica,
però que es podria descriure d’una forma molt senzilla. Les universitats
medievals varen sorgir pel desig de saber, sobretot pel delit de conèixer
el comportament de les coses. És l’inici de la ciència experimental
i de la curiositat per trobar el lligam entre les coses i la ment humana
a través de la meravellosa correspondència entre el càlcul
matemàtic i el funcionament de les coses —de manera que no fa falta
especular sobre les essències ni saber el que les coses són,
per saber com funcionen i servir-nos-en.
Aquesta
rauxa està minvant avui dia potser perquè hem vist els resultats
negatius d’una dedicació exclusiva al càlcul i a l’ objectivitat.
He
parlat abans de l’ideal de l’uomo universale. La modernitat, en
canvi, ens va presentar l’ideal de l’expert, de l’especialista, de l’erudit
i mira amb un cert menyspreu a qui, condescendentment, encara anomena
generalista. No sé qui va dir primer que «quien mucho abarca
poco aprieta» — a part de que no es tracta d’abastar, sinó d’abraçar,
i no d’apretar, sinó de penetrar en el sentit de la Vida i d’assolir
la plenitud humana, que gairebé totes les tradicions de la humanitat
anomenen la felicitat. La saviesa no és la suma de coneixences
particulars.
En
tot cas l’actitud que intento descriure no és la de l’homo oeconomicus
ni technologicus ni tampoc informaticus. És l’actitud
del savi que sap gaudir de la Vida, com diu l’himne universitari
amb el que acabo.
Hem
parlat d’actitud i no de formular doctrines per una raó profunda.
Es tracta del que jo anomenaria el reconeixement d’un mite emergent, d’un
mythos que ens fa veure que ens troben davant d’una mutació
civilitzacional. Però el mite no pot ésser creat a voluntat
ni presentat com un programa; s’esmuny a tota manipulació. Ha de
sorgir espontàniament de l’esperit del temps. Requereix puresa
de cor.
Ho
deixo doncs aquí.
Aquesta
actitud, senyor Rector i col·legues universitaris, és la que jo
veig ben palesa en aquest acte tan bonic com solemne que m’obliga a mi,
però que els compromet també a vostès.
Gaudeamus
igitur!
universitas
dum sumus.
[índex]
[discurs Rector] [defensa]
[currículum]
|
|
|
|
©
UIB – Servei d’Informació – E-mail |
|
| Darrera actualització: 15 de febrer de 2008 |
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El món i les civilitzacions ja hi eren abans de les Universitats, a la Universitat pot ser li manca més interés, humilitat i humanitat per poder complir amb la seva tasca.
Les Universitats són un alumne que vòl apendre del món i lés civilitzacions de les que ha sorgit i viú amb interés de dependre cada vegada més i al seu servei.
Les Universitats no poden ser vistes només com una carrera d’agències de col.locació amb interesos corporativistes.