Illes alçades que ens canvien la perspectiva, que insereixen entre nosaltres i els altres la distància necessària per a no emetre deduccions precipitades; que regalen als nostres ulls unes lents ben ajustades que ens fan pensar des de dalt i ens ajuden a adonar-nos de si anem errats o anem per camins encertats. Són els terrats. Pujar-hi i aturar el rellotge per contemplar fragments de vida d’altres cases, d’altres llocs, és també aturar-se en la pròpia consciència i mirar endins. És tenir a l’abast “la cara oculta de la lluna”, una altra vida que no es percep des del carrer, i veure-la des del no-soroll que l’alçada ens proporciona, en una sensació que recorda la d’entrar en el silenci blauverd del paisatge subaquàtic quan ens hi capbussem.
Els terrats sempre destil.laven, fins ara, una mena de fascinació per allò desconegut perquè, des que eren només accessibles per escales interiors, ens reservaven aquesta mirada mig secreta amb la que descobríem de tant en tant racons veïnals que nodrien la nostra imaginació.
Però els nostres dies, plens d’artefactes -a vegades útils, a vegades no- ens estan acostumant a la presència dels “drones”, aquesta mena de borinots mecànics que brunzeixen per sobre dels nostres caps i vulneren aquella secreta fascinació d’abans pels terrats. Ara ho tenim tot a la mà: ja no ens calen escales que ens apropin al misteriós i callat món dels terrats. Els temps i els “drones” -que qui sap si també ens miren- ens han canviat la mirada.