SAMARRETA
Sense distinció que ens ajudi a diferenciar si són públics o privats, els mitjans ens venen acostumant, sense ruboritzar-se, a convertir en “notícia” qualsevol fet, per vulgar que sigui, mentre aquest porti vinculat el nom d’algun nom conegut o, millor dit, famós.
En ple “sumari” del telenotícies -en aquest cas de TV3, però també qualsevol altre cadena de tv-, en arribar a la secció dels esports, ens anuncien joiosos l’afer d’una nova samarreta que portarà l’equip culé amb el logo pectoral d’una diguem-ne cançó de títol indesxifrable, de la cantant Rosalia. Fins aquí, l’afer no té més connotacions que les pròpies d’una relació contractual i es pot dir que ja és cosa habitual veure que els equips exhibeixen samarretes que van canviant en funció de les relacions mercantils dels seus clubs.
El que trobo inadmissible és l’estultícia i la banalitat amb què TV3 (i les ràdios, etc.) ens presenti com una qüestió tan important (que mereixi ser inclosa en el sumari) no només el tema de la samarreta sinó -i sobretot- que en faran pagar 400 euros! A aquesta banalitat elevada als altars de la pantalla, s’hi suma que el logotip en qüestió ja no és ni d’una marca, ni un acrònim o unes sigles d’entitat, sinó una “paraula” que titula una cançó de frases incomprensibles que ara són idolatrades pel sol fet que la seva autora ha creat -suposo que amb la “col.laboració desinteressada” de productores/discogràfiques- un espectacle vibrant i amb tota mena de recursos lumínics i escènics que enlluerna el personal, i que les nostres institucions polítiques aplaudeixen malgrat que les cançons de la Rosalia són -opinió molt personal- un atac a la integritat de la llengua catalana. I, torno a dir, les institucions no hi diuen res.
En castellà hi ha una expressió molt usada -per costum, però també per vigència. Es diu “aborregados”. Però no patiu: tenim una nova campanya de la “Generalitat…Sempre endavant!” que ressucita dentadures per enfortir el català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!