Si no fos que ens trobem a finals d’hivern, diria que alguns éssers ens vaticinen un estiu més proper del que toca: en aquestes primeres hores de fosca, havent sopat, percebo de la cuina estant la nota persistent -com un lent rellotge de paret- de la primera òliba de la temporada. Tot un regal per acabar aquest dimarts tan variat, de matí radiant i tarda regada amb una sonora pedregada que ja ens tornava a posar l’ai al cor.
L’òliba fa aquest cant humil però constant, com un far en la nit, que ens acompanya durant l’estiu i que, a mi, em produeix una sensació de tranquil.litat, com anunciant-nos que el que havíem de fer avui en les hores de claror ja ha quedat fet i que ara toca el repòs.
Aquest ocell de cant clandestí i pacífic deu haver acompanyat aquí a l’Empordà i a tants altres indrets, les nits dels ibers, dels grecs i romans que hi visqueren i, d’alguna manera, em fa pensar que els sons nocturns de la nostra realitat d’avui, concentrats bàsicament en televisions i “xarxes socials” (són realment xarxes, és a dir un teixit uniforme i cohesionat?) fan que ens perdem moments tan deliciosos com el de fruir, gràcies a la veu suau de les òlibes, de la quietud d’un vespre diferent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!