CLÀSSICS
Ho reconec: hi ha viatges que a alguns se’ns fa difícil (si més no a partir d’una edat) d’iniciar en solitari. Abordar la lectura de textos clàssics, dels antics, requereix una bona predisposició a endinsar-se en la densitat d’uns relats que, en el meu cas, es fan més comprensibles amb una lectura lenta i analítica -que vol dir amb pauses per a pensar i fabricant imatges del que va transcorrent mentre es llegeix.
Durant la tardor passada vaig començar aquest itinerari acompanyat per la mà d’una bona amiga que, com la Beatriu acompanyant Dante pel Paradís, em féu descobrir un petit gran cel que existeix a pocs kilòmetres de les nostres cases. Un lloc on hi ha llibres de tota mena i on s’hi troba un petit grup de persones que frueixen llegint en veu alta històries de creences, mites i llegendes. Afortunat em sento -i ho sóc- des que he descobert aquest petit Olimp, que desenvolupa la meva ment i em fa sentir enamorat de personatges i de llurs destins. La (divina) Commedia, el primer vaixell on em vaig embarcar, fou un esplèndid inici de navegació en el mar de la impressionant força creadora del seu autor; una singladura continuada durant setmanes fins arribar al següent port. Ara ja som a la Grècia antiga i, com en una màquina del temps, reculem segles i descobreixo Èsquil i l’origen del teatre. Oh, quines històries, quines tragèdies!
Empès per l’eufòria que em desperten aquests personatges, me´n vaig a Empúries. I hi passejo, sota un magnífic sol de final d’hivern que estimula el meu recorregut. Contemplo entre pins la blavor d’un mar en calma en el que, aturant-me al costat de l’estàtua d’Asclepi, hi imagino -quasi les veig- les veles de les primeres naus gregues que arriben de mar enllà i ens porten, a part del comerç, aquesta nova cultura de la tragèdia i dels seus creadors. I amb tot això, sento a la pell una dolça esgarrifança d’agraïment: els grecs han arribat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!