SemiòTICS

Apunts de semiòtica i comunicació no verbal (*)Josep Marc Laporta

26 de febrer de 2016
0 comentaris

Sánchez-Rivera: llavis que parlen

fdfdfsss fdffff fgfg44 fwwr355 ggre456pp`p``p ciudadddd kjlkjlj

L’acord de govern que el passat dimecres signaren Pedro Sánchez i Albert Rivera va ser un pacte de llavis. Sí, els llavis, aquells músculs facials amb els que podem somriure, parlar, menjar, cantar o fins i tot estrènye’ls per mostrar ràbia, tensió o incomoditat. Les imatges i la seqüència de l’acte de signatura del pacte parlen per elles mateixes.

Malgrat les aparences i una ràpida i superficial mirada, la realitat és que els dos polítics van estrènyer els llavis, fent pressió. Albert Rivera ho va fer més dòcilment, amb més suavitat. I Sánchez els va mostrar visiblement tensats. Però el que no podem passar per alt és que els dos van mantenir una evident tensió facial que ens fa entendre que alguna cosa no anava del tot bé.

Es poden fer moltes interpretacions sobre què volia dir el gest o les raons de la tensió, però, en realitat, només tenim indicadors que ens poden donar algunes pistes. Anem a esbrinar-les.

Sí que podem afirmar, però, que el gest de tensar els llavis un contra l’altre ve a indicar una certa incomoditat amb les mateixes paraules. És a dir, si estrenyem els llavis, de fet el que estem fent és tancar la porta a la possibilitat de parlar, i quan més els estrenyem més impossible serà pronunciar cap mot. En conseqüència, una primera lectura és la incomoditat de parlar. I la raó podria ser les incoherències internes dels arguments a exposar.

Una segona lectura ens porta a interpretar dues emocions contraposades: satisfacció i molèstia. Des de que van aparèixer per la porta, malgrat els inicials somriures, s’aprecia ràpidament com els llavis dels dos polítics s’estrenyen i no ho deixen de fer mentre els fotògrafs disparen els seus flashos i fins i tot a la signatura. La tensió era evident i no només es notava en la boca sinó també en el llenguatge dels ulls. Semblava que somreien, però justa la fusta: aquests van parlar contradictòriament, revelant una certa complaença que no quadrava amb el gest dels llavis.

L’entrellat de tot cada cop sembla més clar: satisfacció de presentar un acord i incomoditat de no saber com verbalitzar-lo o defensar-lo; evidentment, cadascú pensant en els seus votants. Si els ulls i la boca es contradiuen amb tanta rotunditat, la resolució de l’entrellat se’ns presenta molt més senzilla. Quan els codis comunicatius del rostre difereixen tant i es manifesten contraris, ja ho podem dir ben alt i clar: aquest acord de govern en realitat no se’ls creuen.

fgfg44 kjlkjlj pp`p``p ciudadddd psoe-ciudadanos-450x274

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!