SemiòTICS

Fa dos dies Carles Puigdemont ens va oferir una al·locució televisiva d’estètica prou freda. Va ser dimarts, després de l’ajornament del president del Parlament, Roger Torrent, a fer el debat d’investidura tal i com ho havia previst. La imatge del Molt Honorable President va ser molt freda i grisa. Freda perquè, al contrari que en d’altres ocasions des de Brussel·les, com en el discurs de cap d’any, no hi havia cap senyera ni tampoc cap mobiliari, detall de color o motiu decoratiu. I grisa perquè el color de la paret que el franquejava era d’un to molt enfosquit i trist. A banda, la seva expressió mostrava un aspecte prou trist i capcot. I malgrat les seves paraules semblaven certes i veritables, la imatge general no deia el mateix.

Una de les preguntes és per què no hi va posar cap senyera darrere seu, com era d’esperar i propi del president legítim? O per què va deixar que el to gris envaís tota l’escena? O per quina raó el seu aspecte es mostrava tan trist i capcot? La resposta va arribar com una galleda d’aigua freda el dia següent, de la mà d’Ana Rosa Quintana i Telecinco amb la foto robada del mòbil del conseller Comín. És probable que la seva solemne declaració televisiva, malgrat les benintencionades paraules d’unió entre l’independentisme i el degut respecte a la decisió del president del Parlament, fos, en realitat, la primera escena d’un comiat. O pot ser revelés el seu estat més íntim. O pot ser les dues coses alhora. De totes formes, pel que es va apreciar en pantalla no tinc cap dubte que dimarts va ser un dels dies més durs i difícils de la seva estada a Brussel·les, i que la posada en escena va revelar la veritat amagada: una renúncia renunciada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!