SemiòTICS

Acostuma a passar. En un moment donat, quan menys t’ho esperes, un gest dubtós, incert i fora de temps explica el que mai pensaries verbalitzar. No sé si Rajoy volia o no saludar a Sánchez. Dubto que la no encaixada fos totalment premeditada, però la cosa se li va posar bé. Tan bé, que va desvetllar el contingut de les conversacions.

Acostuma a passar. A vegades no tenim previst fer un acte o un gest específic, però de cop i volta i sense esperar-ho hi ha alguna cosa que et delata, precisament quan no havies pensat en aquell moviment concret. I quan sorgeix sense planificar-ho i sense pensar-ho, el gest parla per un mateix i l’atzar et deixa als peus dels cavalls.

Acostuma a passar. La seqüència va ser ràpida i sense aturador. S’obre la porta. Els reporters gràfics fa estona que estan preparats i expectants per fer la foto finish de la trobada. Surt primer Mariano Rajoy. Davant, a poc centímetres de Pedro Sánchez, que el segueix quasi bé al costat. S’encaren als seients i Rajoy es descorda el botó de la jaqueta del vestit per seure; perquè, tot cal dir-ho, en els darrers dies de president en funcions s’ha engreixat. El gest de descordar-se el botó indica que seurà. Fa el moviment. Però quan està a punt de deixar-se caure sobre la butaca se n’adona que Sánchez no ho fa. Aleshores, sense tocar coixí, s’aixeca instintivament tot clavant la mirada en l’acció del seu interlocutor, mentre es corda el botó de la jaqueta per mantenir l’estètica correcta (botó cordat quan s’està dempeus, botó descordat quan seus). Però ves per on, en Sánchez en cap moment no ha fet el gest de seure i es manté dret en posició clara i diàfana. I mentre allarga la mà, el president ha de decidir si fa l’encaixada o es corda el botó de la jaqueta.

Acostuma a passar. Una mil·lèsima de segon determina l’elecció encertada o desencertada. En aquest petit i minúscul instant de decisions sobtades i sobrevingudes és quan Rajoy decideix instintivament cordar-se el botó, deixant passar l’oportunitat de saludar el seu interlocutor. Ho podria haver fet tot seguit, però els músculs se li van engarrotar i la ment no va donar ordres clares i precises. Ho podia haver fet uns segons després, reprenent l’iniciativa, però es va quedar ancorat en el fatídic mil·lisegon i no va voler donar el pas. La mirada altiva el va delatar.

Acostuma a passar. Quan tu, com amfitrió, no prens la iniciativa, els altres te la prenen i, en conseqüència, vas a remolc de les circumstàncies. Què hi ha de veritat o de mentida en la no encaixada de mans de Rajoy i Sànchez?: l’autoritat del subconscient. Ell és qui decideix pel damunt de prèvies decisions quina és l’acció en mig del dubte. N’estic segur: crec que Rajoy estava predisposat a no mostrar pública empatia amb el seu interlocutor, incloent una possible no encaixada de mans. Però també penso que, en mig de les circumstàncies que es van donar, la decisió última de no donar-li la mà a Sánchez va ser una decisió aliena al seu absolut i conscient control.

I per acabar-ho d’adobar, l’imatge de Mariano Rajoy amb les cames a mig creuar, va denotar que no tenia cap interès en allò que estava fent, ni, per suposat, hi creia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!